.............................................................................................................................................................................................................................................................
L'hipopòtam d'amples espatlles descansa de panxa en el fang; malgrat semblar-nos tan robust no és res més que carn i sang.
Carn i sang són febles i fràgils, susceptibles d'un atac nerviós; la Vertadera Iglésia no falla perquè està alçada sobre un roc.
Pot errar l'hipo els febles passos si d'uns fins materials parlem, a la Vertadera Església no li cal mourés per recollir els seus dividends.
Mai podrà el pòtam collir el mango de l'arbre que l'ha fruitat; però préssecs i magranes refresquen l'Església des d'ultramar.
En temps de còpula, la veu de l'hipo mostra un tons roncs i sorprenents, però sentim com s'alegra l'Església cada setmana, de ser una amb Déu.
L'hipopòtam passa els dies dormint, i a les nits a caçar; Déu actua misteriosament..... L'Església menja i dorm a la vegada.
Vaig veure l'hipopòtam volar enlairant-se de la humida sabana, i àngels cantaven entorn d'ell lloança a Déu en forts hosannes.
Sang de l'Anyell el rentarà, l'acolliran broços del cel, i se'l veurà entremig dels sants tocant una arpa d'argent.
Serà rentat blanc com la neu i besat per les verges màrtirs, mentre la Verdadera Església roman embolcallada en boires miasmàtiques. |
PETITA EPÍSTOLA
No és pas per desplaure a ningú ni és cap gotera del meu Ego que hagi escrit versos de fets diversos que fan un xic d'olor de col. Però ¿què he fet, maleït sigui, perquè m'empaitin els xacals? Vaig dir que hi ha una olor de mascle i també una olor femella i que no són pas iguals. (Altre dia, per la quaresma, vaig constatar-ho amb una d'elles.) És el que diu també el mossèn. Sobre tot en temps de zel. Llavor muntaren un avalot i van trencar-me els porticons.
¿Què els he fet, jo, maleït sigui, perquè em remenin els collons? El que jo vaig fer, t'ho confesso, era imaginar un Paradís on compratíem tots els béns (els teus serien també meus). Però el cap de la policia n'està tip d'aquestes luxúries, i mormola, amb les ulleres al nas: << Això és promiscuïtat>>. I aleshores he de pagar-li cinc-cents francs de multa.
Els senyor redactors, i tots els altres mestres cantors i tota la gent de protocol m'han adreçat llurs qüestionaris: <<¿Se'n mofa, de la igualtat?>> --<< És un vertader reaccionari.>> <<¿Parla malament dels ministres?>> --<<És un sabotejador irrisori.>> <<¿Aquí mencionar un alemany?>> --<<És un diantre de Satan.>> <<¿Dubta de la vida futura?>> --<<És home de conductes impures.>> <<¿No negarà la existència de Déu?>> --<<És un veritable ateu!>> <<¿I dius que no té fills?>> --<<Un eunuc, així de senzill.>> <<¿No reclama per a les dames el vot? Pederasta provat.>>
<<I el seu llibre que es faci fotre!>> Sento a totes hores el guirigall d'aquests bergants. |
EL PASSEIG PEL CAMP
De totes les bèsties posades per Déu a la plaent i verda Anglaterra, les vaques són les que em desagraden més. Les seves maneres no les puc entendre. Em desconcerta veure com em miren a mi, tan innocent; mirades dures d'aguantar, cretines, és realment truculent. Soc discret, gens visible, i no duc mai corbates vermelles; no soc pas un autobús de Londres i elles, en canvi, sempre m'observen. Podeu respondre que témer una vaca és covardia que els rústecs menyspreen, però heu de convenir que tenen banyes mentre que jo soc feble. Alló que més m'espanta quan passejo amb senyores del camp amb avarques és que insisteixen a discutir molt i s'aturen a fixar-se en les races. Per als pagesos les vaques són manses i fugen quan els llancen un roc. Jo soc un tímid vailet de ciutat que, quan vaig sol per un caminoi, les bèsties semblen adonar-se'n; oh, que endebades aixequen les banyes i fan girar els ulls ensagnats, de mi no podran pas presumir gaire. Darrer un mur o darrere un reixat, els meus instints mai s'equivoquen; ja poden esperar, els seus corns afilats; sempre podré fugir o trabar empara en algun roure o alguna pomera. |
L'AMOR NO BUSCA EL PROPI PLAER
<<L'amor no busca el propi plaer, ans recela de no donar-ne més té por que l'altre no s'hi senti a gust i basteix un Infern malgrat ser al Cel.>>
Així cantava un palet de riera aixafat sota els peus del bestiar. Però un petit terròs d'argila refilava amb versos apropiats:
<<L'amor que no busca dar plaer ni per l'altre no es preocupa gens gaudeix del propi benestar basteix un Cel en un desfici d'Infern>>. |
WILLIAM BUTLER YEATS (1865 - 1939)
ALLÀ, AL JARDÍ DELS SAULES
Allà, al jardí dels saules, trobaba l'amor meu; ella anava entre els saules amb peuets blancs de neu. Em manà estimar amb calma, com creix el branquilló, però jo era foll i jove,i no hi estigué d'acord.
L'aimada i jo ens estàvem en un prat vora el riu; ella em posà a l'espatlla la mà blancade neu. Em manà viure amb calma, com creix l'herba al canyar, però jo era foll i jove, i ara sols sé plorar.
|
INNISFREE, L'ILLA DEL LLAC
| "Innisfre és una illa d'Irlanda on vivien els avis materns de Yeats." |
M'alçaré i hi aniré, me n'aniré a Innisfree; hi bastiré una cabana amb fang i encanyissades, nou rengles de fesols, un ruscs per fer-hi mel, i viuré entre el ressó dels ruscs, a la clariana.
I hi trobaré la pau, que allí cau lentament, cau des dels vells matinals fins on canten el grills; allí la mitjanit és tota de llum trèmula, el migdia és de porpra, i el vespre és ple d'ales de passerells.
M'alçaré i hi aniré, car sempre, nit i dia, sento l'aigua llepant la riba amb un so dolç; mentre sóc a l'asfalt o a les voreres grises la sento ben endins al fons del cor. |
QUAN SIGUIS VELLA
Quan, vella i grisa, tota plena de son, amb el cap abaltit sobre el foc, triaràs aquest llibre, i llegint-lo lentament somniaràs en el teu vell esguard dolç i el seu ombreig pregon;
quants estimaren la teva alegre gràcia i, amb amors vers o falsos, la teva beutat, però algú va estimar-te l'ànima pelegrina i estimà les tristors del teu rostre canviant;
i, inclinant-te damunt dels refulgents tions, murmuraràs, dolguda, com l'amor es perdé i com s'envolà de les altes muntanyes amagant el seu rostre entre munions d'estels. |
LA LAMENTACIÓ DEL VELL PENSIONISTA
Malgrat que m'aixoplugui de la pluja sota un arbre trencat, en altre temps jo sia vora el foc entre companys que parlaven d'amor o de política, abans que el Temps m'hagués tansfigurat.
I malgrat qeu el jovent fabriqui encara piques i torni a conspirar, i brivalls bojos s'enfurismin contra els tirans, jo no penso en cap altra cosa que en el Temps que m'ha transfigurat.
Cap dona es gira per mirar un arbre trencat, però jo guardo a la memòria les beutats que he estimat; i escupo a la cara del Temps que m'ha transfigurat. |
LA CANÇÓ DE LA DONA VELLA
Em llevo a l'alba i vento, agenollada, el foc fins que el xic espurneig centelleja amb fulgor; i també he de fregar, d'enfornar i d'escombrar fins que els estels no obrin els seus ulls per mirar; i mentrestant les joves somnien als seus llits en com apariar cintes damunt del cap i el pit, i passen el seus dies en la indolència tot sospirant si el ven desfà una trena: i jo he de treballar perquè sóc vella i el caliu de la cendra s'afebleix i es refreda. |
L'AMANT LAMENTA LA PÈRDUA DE L'AMOR
Front pàl·lid, mans quietes, cabells foscos, jo tenia una bella amiga i somniava que el vell desesper acabaria en amor algun dia: però em mirà dins el cor i hi trobà la teva imatge; va anar-se'n amb plors. |
L'AMANT SUPLICA A L'AMIGA A FAVOR DELS VELLS AMICS
Malgra que brillen els teus dies, i que hi ha veus entre la gent i nous amics que t'elogien, no siguis orgullosa i cruel; pensa en els amics d'abans: s'alçarà el flux amarg del temps, la teva beutat perirà i es perdrà per als ulls de tothom,menys per a aquests. |
ELL DESITJARIA LES TELES DEL CEL
Si tingués les teles brodades del cel, teixides amb llums d'or i d'argent, les teles blaves i grises i fosques de la nit i la llum i la mitja llum, te les estendria sota els peus: però sóc pobre i tinc només els somnis; jo t'he estès els meus somnis sota els peus; trepitja amb cura, que em trepitges els somnis. |
ELS VELLS QUE S'ADMIRAVEN A SI MATEIXOS DINS L'AIGUA
Vaig sentir dir a uns vells molt vells: <<Tot canvia i un per un desapareixem>>. Tenien les mans com urpes, i els genolls retorçats com arços vells vora l'aigua. Vaig sentir dir a uns vells molt vells: <<Tot el que és bell fuig amb el corrent, com l'aigua>>. |
FOSC PENIC
Vaig dir: <<Sóc massa jove>>. I després: <<Ja sóc prou gran>>. I vaig llançar enlaire un penic per saber si podia estimar. <<Vés, jove, vés i estima si la dama és jove i bella.>> Ah, fosc penic, fosc penic, estic atrapat entre els rulls de la seva cabellera.
I el penic em cantà cara a car: <<No hi ha ningú prou savi al món que ho sàpiga tot de l'amor, perquè qui hi pensa es troba pres entre els rulls dels seus cabells fins que sèsgotin el rulls del temps>>. Ah, penic, fosc penic, fosc penic, mai no es comença massa prest. |
SETEMBRE DEL 1913
¿Què us cal més, ara, esdevinguts sensats, sinó potinejar al calaix greixós afegint mitjos penics als penics i precs als precs esporuguits fins a ressecar-vos fins al moll de l'os? Car em nascut per resar i estalviar: La romàntica Irlanda ja és ben morta, jeu amb O'Leary en el fossar.
Varen ser ben distinguits aquella gent amb noms que us deturaven de jugar; varen passar pel món igual que el vent; i no tingueren gaire temps per resar mentre que el botxí els preparava el nus; i com podien, valga'm Déu, estalviar? La romàntica Irlanda ja és ben morta, jeu amb O'Leary en el fossar.
¿Fou per a això que aquelles aus proscrites van estendre les ales per tants mars? ¿Fou tanta sang vesada per a això? ¿Per a això van morir Edward Fitzgerald i Robert Emmet i Wolfe Tone, tot el deliri dels valents? La romàntica Irlanda ja és ben morta, jeu amb O'Leary en el fossar.
Però si poguéssim tirar enrere i fer tornar aquells exiliats amb tota llur solitud i dolor, diríeu: <<Els cabells rossos d'una dona els han fet enfollir a tots>>. Ells no apreuaven el que van donar. Però oblidem-nos-en, ja són ben morts, són amb O'Leary en el fossar. |
A UNA AMIGA QUE HA FRACASSAT AMB LA SEVA OBRA
| L'amiga era Lady Gregory col·laboradora de Yeats |
Ara que la veritat ja és pública, calla i accepta la desfeta dita per qualsevulla boca impúdica; car, educada per a l'honor, ¿com podries competir amb qui, si es provés que menteix, no se n'avergonyiria ni als seus ni als ulls del veí? Educada per a quelcom més sòlid que el Triomf, no en facis cas, i com corda riallera tocada per dits folls al mig d'un roquerar, calla i sigues feliç, que,en totes les coses, és la més difícil. |
EN SER-ME DEMANAT UN POEMA DE GUERRA
Crec que és millor que en un temps com aquests el poeta calli, perquè no tenim cap do especial per esmenar un polític; ja farà prou si aconsegueix plaure a una noia jove i indolent o a un home vell en una nit d'hivern. |
EL FINAL DEL DIA
Juga com un infant a un joc de penitència, feréstega i fantàstica perquè ja ve el final dient que aviat algú arribarà i dirà -fins si el joc no està llest- <<Vine i deixa de jugar>>. |
LA SEGONA VINGUDA
Per a Yeats els falcons simbolitzen el moviment de la història. El poema és de 1919, Yeats pensava en la Gran Guerra, en la Revolució Russa i els conflictes a Irlanda. Spiritus Mundi: tot el repertoria d'imatges existents sobre el món. Béstia Immunda com la descrita a l'Apocalipsi |
Fent voltes i més voltes, en espirals que s'obren, el falcó ja no sent el falconer; s'esfondra tot; el centre ja no aguanta; pura anarquia es desferma pel món: una marea obscura, sangonosa, es desferma i el culte a la innocència és ofegat; als millors els manquen conviccions,i els pitjors van plens d'una vehemència apassionada.
Segur que alguna revelació és a prop; segur que la Segona Vinguda és a prop, La Segona Vinguda! Només de dir aquests mots, una vasta visió de l'Spiritus Mundi m'ofusca: en algun lloc, pels sorrals del desert, una forma amb cap d'home i amb un cos de lleó, amb la mirada budia i inclement com el sol, mou lentament les cuixes, mentre que al seu entorn volten ombres d'ocells del desert, indignats. Torna a caure la fosca; però ara ja sé que vint segles d'un son com de pedra s'agriren, pel gronxament d'un bressol, en malson: i quina bèstia immunda, ara que és la seva hora, s'encamina capcota a Betlem per néixer? |
PER A ANNE GREGORY
| Anne Gregory era néta de Lady Gregory |
<<Mai no hi haurà cap jove, caigut en desesper pels panells que t'envolten el cap, color de mel, que t'estimi només per tu mateixa i no pels grocs cabells.>>
<<Però jo puc tenyir-me'ls i donar-los color, castanys, negres, vermells; que els nois en desesper m'estimin sols per mi mateixa i no pels grocs cabells.>>
<<Anit vaig sentir dir, estimada, a un ancià religiós que habia trobat un text que prova que sols Déu t'estima només per tu mateixa i no pels grocs cabells.>> |
L' ELECCIÓ
L'intelecte de l'home ha d'escollir la perfecció a la vida o bé a la tasca; i si escull la segona, precindir d'un lloc al cel, gemint dins de la fosca. I quan aquesta història acabi, què? Amb èxit o sense ell, deixarà marca: la vella confusió, una bossa buida, diürna vanitat, nits de recança. |
UNA PREGÀRIA PER A LA VELLESA
Déu em guardi de pensaments nascuts sols dins la ment; qui canta una cançó per sempre pensa amb tot l'esquelet.
Que em guardi del que fa als vells savis admirats per tothom; oh, què sóc jo per no semblar foll per una cançó?
Prego -s'han acabat les modes, la pregària ha tornat- poder semblar, per vell que mori, que foll apassionat. |
LES QUATRE EDATS DE L'HOME
Primer amb el cos va tenir un plet, però el cos guanyà; camina dret.
Després contra el seu propi cor lluitava; pau i innocència s'allunyaren.
Més tard lluità contra la ment; va deixar enrere el cor soberg.
Ara emprèn contra Déu combat; a mitjanit Déu haurà guanyat. |
LA PRIMERA CANÇÓ DE LA MINYONA
Com pot, aquest rodamón que ara dorm rendit, estar-se -estrany amb estrany- damunt el meu fred pit? De què serveix sospirar per una extranya nit? L'amor diví l'ha resguardat de ser malastruc. El plaer l'ha tornat tou com un cuc. |
EL GRAN DIA
Visca la revolució i vinga canonades; un captaire a cavall en fueteja un a peu; visca la revolució i canons altra vegada, els captaires han intercanviat els llocs, però la fuetada segueix. |
LAMENT DE JOHN KINSELLA PER LA SENYORA MARY MOORE
| Els protagonistes són, evidentment, ficticis. |
I
Una fi sobtada i sagnant per tret o dogal, car la mort et pren el que estimes i deixa el que no vols. Em podia haver pres la germana o un grapat de cosins, però res no ha satisfet la folla com la meva Mary Moore, que sabia el que plau a un home a la taula o al llit. Com m'ho faré per belles mosses sense la meva alcavota? |
II
Era ràpida a fer tractes com un vellard jueu, i, el tracte fet, rèiem, garlàvem i bevíem a pler; i, ho, si en sabia d'històries, (no pas per a mossens), que et mantenien l'ànima viva oblidant anys i patiments; i, com més vella, el que contava ho refinava més. Com m'ho faré per belles mosses sense la meva alcavota? |
III
Si no fos pel pecat d'Adam -un llibre del mossèn ho diu-, encara hi hauria jardí de l'Eden i jo hi seria dins. Allí l'esperança no es frustra ni s'esgota l'hàbit feliç, ni ell envelleix ni ella es refreda, els amics van amb els amics. Si el pa pot agafar-se dels arbres, qui es baralla per mig penic? Com m'ho faré per belles mosses sense la meva alcavota? |
LES APARICIONS
Perquè la burla és més segura vaig parlar d'una aparició sense maldar a ser convincent ni plausible a ningú seriós, malfiant-me de l'ull popular, tant el coratjós com el sagaç. Quinze aparicions he vist; la pitjor, un abric en un penjador.
Res no he trobat que em plagués tant com una planejada mitja soledat; poder passar-me mitja nit amb un amic amb prou enginy com per no deixar-me entreveure quan resulto inintel·ligible. Quinze aparicions he vist; la pitjor, un abric en un penjador.
Quan algú envelleix, la joia és més pregona cada dia; el seu cor buit finalment s'omple, i és que li cal aquesta força perqué la Nit s'està apropant i obre el seu misteri i espant. Quinze aparicions he vist; la pitjor, un abric en un penjador. |
| Tots els versos són extrets del llibre Eugeni Oneguin, traduït per Arnau Barios. |
Sovint, quan era temps d'estiu, llavors que s'il·lumina, transparent, el cel nocturn per sobre el riu i al vidre alegre del corrent la faç lunar no es pot emmirallar, tot recordant idil·lis de temps ha, tot recordant amors viscuts, ens embriagàvem, tots dos muts, d'alè de nit, afectuós, de nou sentint, sense fer cas de res. Com, en el son, s'envola el pres de la masmorra a un bosc verdós, així volàvem en somieig al primer jove vagareig. |
Ehem, ehem.... Digníssim lector meu, ¿estroba bé, la parentela? Ara et diré, si no et sap greu i et ve de gust, què se'ns revela sota el que anomenem el parentiu. A un parent teu per força, com qui diu, li hauràs de fer la gara-gara, tenir respecte, amor, i, encara, seguint la tradició d'antany, cal que el visitis per Nadal o el felicitis per postal i, així, tot el que quedi d'any, nosasltres l'oblidem i ell ens oblida. Que Déu li doni llarga vida! |
Millor l'amor de belles dames que amics o que lligams de sang; amb ells, els teus drets reclames sense trobar cap entrebanc. És clar. Però la moda sempre muda i la natura és rampelluda i l'alta sociedad opina........ És inconstant com una mota fina, el sexe bell, i en canvi, de vegades topem l'esposa circumspecta que el seu espòs en tot respecta.. I així perdem les estimades, atretes cap a un pas erroni: l'amor és broma del dimoni. |
La poesia, per casualitat, ens va quedar. La tinc, la passo entera: <<¿On sou, on sou, on heu anat, oh dies de la meva primavera? ¿Què em vol el dia demà? Amb la mirada l'escodrinyo en va, ocult en un boiram impenetrable. No cal, car el destí és inexorable i, tant si caic, ferit, com si la fletxa em passa per la vora, tot està bé, fixada , arriba l'hora per a vetllar i per a dormir. Beneït sigui el dia de la injúria, i beneït l'acost de la foscúria! |
L'amor domina totes les edats. Per als cors joves, purs, és falaguera la seva empenta, com per als sembrats un temporal de primavera: els reviscola i els fa bé la pluja de les passions madura; madura i puja dins la seu vigoria que, amb acuit, dóna color i dolcesa al fruit. Però en edats eixorques, darrerenques, en el revolt de les anyades, trista és la marca de les passions finades: les gèlides tempestes tardorenques tornen els prats en tolls de fang i al bosc veí fan esvoranc. |
Feliç qui ha abandonat aviat la festa de la vida, qui no s'ha acabat de beure el vi, qui deixa el llibre començat i, a mig llegir li diu adéu, com ara jo a l'Oneguin meu. |