Digues, escombra màgica, digues-me,
ensenya'm què he de fer,
perquè el meu marit m'estimi:
apa, escombra màgica, digues-m'ho¡

Una llengua quieta i ben callada
t'atorgarà totes les coses desitjades

Tinc un jardí que és novell,
de bell nou l'he començat:
no en conec altre igual
sota el sol que ens és donat

Una perera al bell mig
del jardí hi tinc plantada:
no dóna pas fruits madurs,
que fa peres jovençanes.

La més bonica del poble
m'implorava un favor:
que de la meva perera
li empeltés un bon plançó.

Un cop acabat l'empelt,
totalment fet al gust d'ella,
m'omplí amb vi i amb cervesa
amb desmesura molt bella.

Aquell plançó l'empeltí
fins ben dins de casa seva,
i després de vint setmanes
sa panxa no és la que era.

Aquella noia tan bella
després d'un any em va emprendre
--Ha sortit Robert – va dir --,
i no cap pereta tendra!

EL BEVEDOR AGRAÏT

He passat per qui, i aquí he begut:
adéu-siau, senyora, i mercès a mils.
He estat aquí amb molta alegria,
i aquí he begut cervesa a barrils.

SIR PATRICK SPENS

Seu el rei a la ciutat de Dumferling,
tot bevent el vi roig-blau:
-On podria trobar un bon mariner
que portés la meva nau?

S'aixecà per parlar un vell cavaller,
seia al costat dret del rei:
-No hi ha mariner com Sir Patrick Spens,
per navegar amb bona llei.

El rei ha escrit una carta exigent
per la seva mà signada,
i l'ha enviada a Sir Patrick Spens,
que camina per la platja.

La primera línia que va llegir
el féu riure sense embulls,
però quan es posà a llegir la segona
el plor li encegà ells ulls.

-Qui pot haver tingut tan mal acudit,
d'un fet que pena em durà,
enviant-me en aquesta època de l'any
a navegar mar enllà!

-Cuiteu, cuiteu, tots el meus bons mariners,
el vaixell salpa al matí.
-Oh, no ens digueu pas això, bon capità
a la mar temem morir.

-Ahir al vespre vaig veure la lluna nova
i la vella en companyonatge
i no he parat de témer, bon capità,
mala fi al nostre viatge.

Raó no faltava als nobles escocesos
en salpar en aquell vaixell.
Maldaren i maldaren, però només suren
per la mar els seus capells.

Oh, llarg, llarg temps poden esperar llur dames,
amb els ventalls a les mans
o guaitant per veure Sir Patrick Spens
tornar a terra com abans.

Oh, llarg, llarg temps poden esperar llur dames,
amb pintes d'or als cabells,
esperar el retorn d'esposos i senyors:
no han de tornar mai més ells.

A mig camí, a mig camí d'Aberdour,
cinquanta braces al fons,
Sir Patrick Spens i els senyors escocesos
dormen llur son més pregon.

EDWARD

-Per què duus l'espasa xopa de sang,
Edward, Edward?
Per què duus l'espasa xopa de sang,
i per què vas tan entristit, oh?
-Oh, he mort el meu falcó tan bo,
mare, mare
oh, he mort el meu falcó tan bo
i no en tenia d'altre més que ell, oh.

-La sang del teu falcó mai no fou tan vermella,
Edward, Edward,
la sang del teu falcó mai no fou tan vermella,
fill meu t'ho dic jo, oh.
-Oh, he matat el meu cavall pèl-roig,
mare, mare,
oh, he matat el meu cavall pèl-roig
que abans era tan lliure i bell, oh.

-El teu cavall era ja vell, i en tens més,
Edward, Edward,
el teu cavall era ja vell i en tens més,
algun altre desconhort pateixes, oh.
-Oh , he matat el meu pare estimat,
mare, mare,
oh, he matat el meu pare estimat,
ai las, i un infortunat sóc, oh!

-I quina penitència faràs per això,
Edward, Edward?
I quina penitència faràs per això,
fill estimat, digues-m'ho, oh?
-M'embarcaré en un vaixell que marxi lluny,
mare, mare,
m'embarcaré en un vaixell que marxi lluny,
i viatjaré per mar enllà, oh.

-I que faràs de les teves torres i salons
Edward, Edward?
I que faràs de les teves torres i salons,
que alegraven la mirada, oh?
-Deixar-les com estan fins que caiguin,
mare, mare,
deixar-les com estan fins que caiguin,
perquè aquí jo no he de tornar mai més, oh.

-I què deixaràs a la dona i als fills,
Edward, Edward?
I què deixaràs a la dona i als fills,
quan te'n vagis mar enllà, oh?
-L'amplària del món, que vagin i captin per la vida,
mare, mare,
l'amplària del món, que vagin i captin per la vida,
perquè no els tornaré a veure mai més, oh.

-I què deixaràs a ta mare estimada,
Edward, Edward?
I què deixaràs a ta mare estimada,
fill del meu cor, digues-m'ho ara, oh?
-La damnació de l'infern de mi has de tenir,
mare, mare,
la damnació de l'infern de mi has de tenir,
pels consells que em vas fer seguir, oh.

                           EPIGRAMA
Si hom cerqués, per tot el món,
bells mots, molts trobaria.
Són baratets, no costen res,
llur substància sols és vent.
Ara bé: bell dir i bell voler...
això no es troba pas cada dia.

                           CANÇÓ
Quina mort pitjor que aquesta?
Quan el meu goig,
mon bé, ma joia, felicitat,
dels meus ulls marxa
tota la nit i tot el dia,
ma vida, ai las, en manca.

Encara que sembli viu
heus aquí el meu cor.
Així, desarmat per lluitar
sense la presència
que és ma defensa,
cap a la mort m'atanso.

Sense cor, ai las, quin hom
podria resistir?
Ai las, com puc viure, doncs?
Si cap guariment
pot ja sanar-me,
més val que la vida abandoni.

Aital és món turment
mortal i paorós.
Ai las, com puc viure així,
si viu sóc mort,
si visc per dur
mortal vida d'aflicció?

La meva ment és semblant a un reialme,
en ella trobo alegria perfecta,
més excel·lent del que poden causar-me
els goigs del món i la bondat dilecta.
Vull quasi tant com volen heure tots
però la ment en priva anhelar molt.

De reials pompes, d'un gran munt de riqueses,
o de la força per fer-se amb la victòria,
de l'enginy hàbil que sana malapteses,
o de l'aspecte que a l'ull amant és glòria;
de res d'això mai m'he sentit esclau,
la meva ment em basta per palau.

Veig l'abundor tacada amb sofriment,
i els grimpadors que cauen sempre prest;
veig que el senyors de rang més eminent
sovint troben molts d'ells amb fat funest;
tot és esforç, la por els manté vius;
turment tan grans ma ment el troba asprius.

Jo visc content, i així entenc la vida,
no cerco més que allò que ha de bastar-me,
no vull tenir posició altiva;
tot el que em manca la meva ment pot dar-me;
heus aquí, doncs, que triomfo com un rei,
perquè la ment tot posa al meu servei.

Alguns, amb molt, voldrien tenir més;
jo tinc ben poc; res més, però, no vull;
ells pobres són, tot i tenir en excés,
i jo sóc ric car poc em fa curull:
ric sóc, i ells pobres; pidolen quan jo dono;
jo llenç, i ells manquen; freturen quan jo visc.

Jo no ric pas de la desgràcia aliena,
ni enveja tinc de llur prosperitat;
cap cop del món torba ma ment serena,
sempre igual roman el meu estat.
No temo mal, no adulo cap amic,
no odio viure, ni temo el fi inic.

Alguns confonen plaer amb cupiditat,
seny amb força que empeny la voluntat;
sols es refien del que han atresorat,
un art ocult per tota habilitat:
l'únic plaer que jo trobo, però,
és tenir calma en la ment de debò.

Mon tresor és salud i assossec,
l'esperit clar ma principal defensa;
si agrada vull en els suborns no crec,
ni desertant pretenc causar ofensa.
Així és com visc, així és com vull morir;
tant de bo tots seguissin eix camí.

Adéu, adéu-siau felicitat terrenca,
aquest món és ben incert,
amem de la vida goig i plaer,
però la mort ens prova que sols són jocs,
car ningú no escapa als seus dards;
malat estic, he de morir:
Senyor, vulgueu-nos compadir.

Rics, no confieu en les riqueses,
Déu no us pot comprar la salut;
el cos físic ha de marcir.
Totes les coses tenen una sola fi,
la plaga ho arrabassa tot, veloç;
malalt estic, he de morir:
Senyor, vulgueu-nos compadir.

La bellesa és sols com una flor
que serà devorada per arrugues,
la resplendor s'esvaeix de l'aire,
reines joves i belles han mort,
i va cloure la pols els ulls d'Helena.
Malalt estic, he de morir:
Senyor, vulgueu-nos compadir.

La força cessa ran de la tomba,
el valent Hèctor festí és dels cucs,
l'espasa no lluita contra el destí,
la terra manté obert el seu cancell.
Veniu, veniu, fan les campanes.
Malat estic, he de morir:
Senyor, vulgueu-nos compadir.

L'enginy, tan llicenciós,
de la mort tasta l'amargor:
l'executor infernal
no té orelles per sentir
el que l'art ja pot replicar.
Malat estic, he de morir:
Senyor, vulgueu-nos compadir.

Pas a pas hem d'apressar-nos
a rebre bé el nostre destí:
el cel tenim per heretat,
escenari és la terra de comediants,
cap al cel hem de pujar.
Malat estic, he de morir:
Senyor, vulgueu-nos compadir.

L'esquena i els costats tinc nus, ben nus,
tant els peus com les mans ja són ben freds;
que Déu, però, et doni prou cervesa,
oh panxa, tant si és fresca com calenta.

De carn en puc menjar ben poca cosa,
no tinc l'estómac en condició;
considero, però, que bé puc beure
amb un d'aquests que duen caputxó.
No cal que et preocupis si em veus despull,
la veritat és que no sento el fred,
perquè em tiba la pell plena per dintre
amb bona cervesa, fresca o calenta.

L'esquena i els costats tinc nus, ben nus,
tant els peus com les mans ja són ben freds;
que Déu, però, et doni prou cervesa,
oh panxa, tant si és fresca com calenta.

No vull rostits, només bones torrades,
i entre el caliu cuinar-hi alguna poma;
no tinc desig de ser cap gran panarra,
amb una llesca petita em sobra.
Neu, gebre i vent, no poden destorbar-me,
no em feriran, em diu l'enteniment;
embolcallat estic contra ses armes
amb bona cervesa, fresca o calenta.

Tib, la meva dona, que ben sovint
se'n va a buscar la millor cervesa,
beu tant com pot, fins que els seus llagrims
veieu lliscar damunt sa galta encesa.
Aleshores em passa la gerreta,
com faria una cuca de civada,
i diu: <<Té, he begut el que em tocava
d'aquesta cervesa fresca o calenta.>>

L'esquena i els costats tinc nus, ben nus,
tant els peus com les mans ja són ben freds;
que Déu, però, et doni prou cervesa,
oh panxa, tant si és fresca com calenta.

Que beguin, doncs, i que facin capcinades,
això ha de fer totes les bones gents;
no els faltaran les hores encantades
que la cervesa atorga als seus servents.
I aquells pobrets que han engolit pitxers
o els han passats a assedegats amics,
que guardi Déu a ells i ses mullers,
tant si són joves com si vells inicis.

L'esquena i els costats tinc nus, ben nus,
tant els peus com les mans ja són ben freds;
que Déu, però, et doni prou cervesa,
oh panxa, tant si és fresca com calenta.

Mira aquesta puça, i repara
la nimietat del que tu em negues ara.
Primer en xuclà a mi, ara a tu;
de sang de dos, la puça n'ha fet un.
Saps que això no pot pas haver estat
pecat, vergonya, pèrdua de virginitat.
Gaudint abans de noces, la puça,
mimada, s'infla de sang feta de dues.
I nosaltres, ai, no obrim quan l'amor truca.

Oh, detura't. Perdona tres vides en l'insecte
en qui, quasi, que dic, més que de casats tenim afecte.
Aquesta puça és tu i és jo, essent
ensems el tàlem i el temple del casament.
No ha fa res que els `pares remuguin, ni tu;
tu i jo ens enclaustrem dins l'animal menut.
Si l'instint t'inclina a matar-la, i a matar-m'hi a mi,
no vulguis pas afegir-hi el teu suïcidi,
pecat que, en matar-me tres, és sacrilegi.

¿Ja t'has, sobtada i cruel,
emporprat l'ungla amb sang innocent?
Aquesta puça, ¿com la pots haver culpat
sinó d'aquella gota que et xuclà?
Però tu triomfes, i dius encara
que no et trobes pas -ni a mi- més feble ara.
Aprèn, doncs, que falses poden ser les pors;
Perdràs igual d'honor, donant-me el cos,
que ànsia m'ha donat la puça que tu has mort.

TRENC D'ALBA

És cert, és dia. I què?
És que ara et vols llevar?
Hem de llevar-nos perquè ja s'hi veu?
Que potser ens vam allitar perquè era fosc?
L'amor que aquí ens ha dut malgrat la nit
ens farà, malgrat la llum, romandre al llit.

La llum no té llengua, és tota ull;
si igual que espia pogués parlar,
què fóra el pitjor que sabria dir?
Que trobant-m'hi a gust m'hi vull quedar
i que estimo tant el meu cor i el meu honor
que no vull apartar-me de llur posseïdor.

Els negocis t'han de treure d'aquí?
Oh, tal és la pitjor malaltia de l'amor:
els pobres, els bruts, els falsos, l'amor els pot
admetre, però no l'home enfeinat.
Qui té negocis, i estima, comet un mal
igual que el del marit que a la dona fa el salt.

Observadors curosos poden predir l'hora
(amb pronòstics segurs) de témer un xàfec:
quan la pluja s'acosta, el gat pensiu plega
de moure gatzara, no s'empaita la cua.
Si torneu de nit a casa veureu com l'albelló
colpeja vostres narius amb perfum doble.
Si sou de seny, no sortiu lluny a sopar;
us costarà més el cotxer que no estalviareu en vi.
L'ull de poll presagia el xàfec que s'acosta,
els vells dolors revifen, la dent corcada xiscla.
S'inquieta en un cafè el Desesmat;
maleeix el clima i es queixa de l'esplín.
Mentrestant al sud, alçant-se amb ales humitoses,
un núvol sorrenc avança per l'atzur,
inflat amb més licor del que podria retenir,
i, com l'embriac, altre cop el fa sortir.
Susanna, feinera, plega la roba que ha estès,
i el primer ruixadet es precipita de biaix,
com la dutxa que alguna meuca distreta
us llança des del seu fregall, però no tan neta;
correu, cridant als déus; després feu mitja volta
i l'esbronqueu; ella canta tot escorrent el fregall.
Quan la pols encara no ha evitat tan desigual contesa,
i, ajudada pel vent, lluita encara per viure
i aleteja amb son enemic en ràfegues violentes,
es fa difícil d'esbrinar què és pluja i què és pols.
Ah!, ¿on cercarà ajut el poeta menesterós
quan pols i pluja son abric envaeixen a l'ensems?
Abric únic, on la pols cimentada per la pluja
aixeca el borrissol i hi deixa una taca ben pastada.
Ara amb gotes contigües cau el gran xàfec,
amenaçant amb diluvi aquesta ciutat devota.
Munions de dones mig enfangades fugen vers les botigues,
fan veure que regategen, i res no compren.
L'estudiantet ben pulcre, mentre ragen tots els brocs,
ronseja fins que escampi, fingint cridar el cotxer.
La cosidora arromangada apressa el pas
mentre cau una cascada pels costats del seu paraigua.
Aquí molta gent diversa, empesa per llur fortuna vària,
comencen a conèixer-se, tots l'aixopluc.
Tories triomfants i Whigs* desencisats
obliden picabaralles, units en la salvació de les perruques.
Entaforat en sa cadira, el beau seu impacient,
mentre les canals damunt son sostre perboquen a rampells,
i de tant en tant amb temible eixordadissa
sona el cuiro del sostre; i ell tremola des de dins,
Com quan els carreters de Troia van dur el cavall de fusta
prenyats de grecs impacients per sortir.
(aquells grecs fatxendes que, com els moderns,
en lloc de pagar els carreters, els enforquillaven),
Laocoont clavà a l'exterior la seva llança
i cada heroi empresonat clacà de por.
Ara pertot arreu sobreïxen les clavegueres,
i llurs trofeus enlairen a mesura que progressa:
la brutor de tots tons i olors sembla indicar,
per llur aroma i aspecte, de quin carrer han salpat.
Així, cada torrent empeny amb veloç força,
des de Smithfield o Saint Pulchre** ja van fent recorregut,
i amb gran confluència s'apleguen al cavalló de Snow Hill
tot caient pel conducte cap al Holborn Brigde.
Restes de carnisseries, fems, budells i sang,
cadells ofegats, arengades pudents, tot ben enfangat,
gats morts, i caps de naps, l'aiguat s'ho enduu tot.

* Els dos partits que s'alternaven el poder a Anglaterra.
** Llocs reals de Londres per on discorrien i s'aplegaven les aigües brutes fins anar a parar al riu.

Feliç l'home el desig i cura del qual
és limitat per alguns pocs acres paterns,
i s'acontenta tot respirant l'aire nadiu,
en son terreny.

A qui la vacada dóna llet, i pa els camps
i els seus ramats proporcionen abillament,
a qui, a l'estiu, donen ombra els seus arbres,
foc a l'hivern.

Beneït qui pot, despreocupat, veure com hores,
dies i anys s'esmunyen suaument,
amb salut de cos i pau mental,
tranquil de dia.

ben adormit de nits; estudi i lleure,
ben conjuntats; i dolç esbarjo;
i innocència, que complau més
tot meditant.

Així vull viure, desapercebut, desconegut;
i així vull morir sense que em planyin;
robat al món, i ni una pedra
per dir on sóc.

                             ASSAIG SOBRE L'HOME
(fragment de l'Epístola II. Sobre la natura i condició de l'home respecte a
si mateix, com a individu)

Coneix-te, doncs, a tu mateix, no pensis que Déu vigila;
l'Home és el que la humanitat ha d'estudiar.
Situat en eix istme de condició intermèdia,
foscament assenyat i amb barroera grandor:
amb massa saber per a la banda escèptica,
i massa feblesa per a l'orgull estoic,
es troba al bell mig; no sap si fer o restar,
i dubta entre creure's déu o bèstia;
o si s'estima més la ment o el cos,
nascut per morir, pensant per errar;
igualment ignorant és la seva raó,
tant si pensa molt com pensa poc:
caos de pensament i passió, ben barrejats;
espatllat per ell mateix, o al contrari;
mig creat per elevar-se, mig creat per sucumbir;
gran senyor de totes les coses, que víctima és de tot;
de la veritat el jutge únic, llançat a infinit error:
glòria, bufó i enigma que és del món!

Passejo a través del carrers llogats
prop d'on el Tàmesi llogat flueix,
i en totes aquestes cares que trobo
veig senyals de feblesa i de dol.

En cada crit de cadascun dels Homes,
en cada lament infantil d'espant,
en cada veu i prohibició,
sento el grilló que la ment forja.

Com el crit de l'Escura-xemeneies
esglaia cada Església ensutjada;
així el sospir del Soldat infeliç
amara amb sang les parets del Palau.

I el que més sento pels carrers nocturns
com el renec de la jove Bagassa
maleeix el plor de l'Infant nou nat
i afecta amb plagues el marital sepeli.

Ha cantat suara el gall.
Llisca, llisca el rierol.
Refila l'ocellet gai.
Lluu en repòs l'estanyol.
Dorm sota el sol el camp verd.
Han partit amb els més forts
vells i joves al treball.
Pastura el ramat. Avall
les testes, menjant a l'una
quaranta ovelles com una.

Com un exèrcit desfet
la neu vençuda s'afua
ara, feble, s'ha retret
a dalt la muntanya nua.
Prompte -crida el camperol.
Sobre els monts corre joia.
Es renova el fontinyol,
gronxa el vent la vela gràcil
dels núvols. El cel és blau,
la pluja és damunt i cau.

Un ocell desaparellat planyia el seu amor
damunt un branquilló hivernal;
amunt corria el vent glaçat,
i avall el gèlid rierol.

El bosc era despull, sense fulla,
ni una flor no alegrava la terra,
en l'aire gairebé res no belluga,
només se sent la roda molinera.

                              FRAGMENT SOBRE KEATS

Que desitjava que a la seva tomba s'hi gravés:
“Aquí descansa aquell el nom del qual fou escrit en l'aigua.”
aquí, però, bufà el vent que podia esborrar-lo;
la mort, penedida d'aquell crim ominós,
la mort, l'hivern immortalitzador, fugí
a través del riu -i el torrent no sense petges del temps esdevingué
un pergamí de cristall, que proclama el nom d'Adonais.

Jo sóc, però allò que sóc ningú no ho sap ni ho vol saber;
els amics m'obliden com un record perdut;
consumidor únic de les meves penes,
elles s'alcen i es dissipen en un munt d'oblits,
com ombres amants, angoixes ofegades i frenètiques,
i tanmateix jo sóc, i visc, com agitats vapors

dins el no-res del menyspreu i el soroll,
en el mar viu dels somnis desperts,
on no té sentit ni l'ésser ni la joia,
però que esguarda el vast naufragi de la meva vida;
fins i tot els volgudíssims aquí més estimo
em són estranys millor dit, més estranys que els altres.

Anhelo trobar paratges inconeguts de l'home,
un lloc que mai no hagi vist el somrís o el plor de dona;
allí habitar amb Déu, el meu Creador,
i dormir amb la dolça son de quan era infant,
sense molestar ningú i descurat d'on m'ajec,
l'herba dessota i per sostre la volta del cel.

Oh bla embalsamador de la mitjanit muda,
tu que véns a tancar amb dolç, benigne dit
els ulls que amen la fosca, al recer que els ajuda
contra llum, ombrívols en divinal oblit;

oh son, màxim conhort, si et plau, posa fermalls,
durant l'himne que et canto, al ulls consentidors,
o espera el meu amén, abans que els teus cascalls
llacin entorn del llit llurs dons adormidors;

llavors salva'm, o el dia que hem passat, reflectit
al coixí, hi farà néixer molts de cruels treballs;

salva'm de la indiscreta consciència, potent
encara, com un talp que excava, entre foscors;
volta amb habilitat la clau al pany llisquent,
segella la meva ànima, cofret silenciós.

L'esperança què és? Un rialler arc de Sant Martí
que infants encalcen per camps humits;
Però no es troba aquí, ans lluny, sempre més lluny,
i cap marrec encara no l'ha trobat.

Què és la vida? Una panna de glaç que es fon
en una mar d'assolellats ribatges;
salpem alegres i es desfà als nostres peus,
fins a enfonsar-nos i no veure ja res més.

Què és l'home? Un infant esbojarrat,
malda i lluita, i fretura, vanament,
tot ho vol, sense merèixer res;
una petita tomba és el que obté.

Què és la vida sinó un munt de neguits i dubtes,
malgrat les seves humanitats refinades;
heu-nos ací passejant amb para-sols,
trenes llargues i altres vanitats.

Plantem magraners i altres coses,
i sortim al jardins a divertir-nos,
amb joguines i ventalls de plomes de paó,
tot festejant dames plenes de maquillatges.

Collim flors de totes tonalitats,
i pesquem peixos en barquets,
bastim casetes d'estiueig de blau pintades
-però la vida és fràgil com un plat.

Passejant per llurs bosquets d'arbres,
per ponts blavosos i rius blavosos,
que poc s'ho pensaven els dos xinesos
que ambdós s'esmicolarien estavellats.

Curull de vida, ara, compacte, visible,
jo, als meus quaranta anys i als setanta-tres d'aquest Estats,
m'adreço a algú que viurà dintre cent anys o dintre alguns segles,
a tu, que encara no has nascut, adreço aquest cants, cercant-te.

Quan els llegiràs, jo, que ara sóc visible, hauré esdevingut invisible,
i tu, compacte i visible amarant-te dels meus poemes, em cercaràs,
pensant en el feliç que series si jo pogués estar al teu costat i esdevenir company teu.
Que sigui, doncs, com si estigués vora teu! (No creguis massa que no hi estic, ara.)

No és morir el que ens fa mal:
ens fa més mal la vida.
Però morir-se és poca cosa diferent,
com darrera la porta recollida;

és el costum del Sud, quan va l'ocell,
abans que arribi el gebre,
a unes terres millors. Nosaltres som
com els ocells que es queden,

els tremolosos al portal del mas,
que una engruna demanen,
donada avarament, dins que la neu,
pietosa, ens empeny, ens mau les ales.

                        NO TRIGARÀ L'ESTIU

No trigarà l'estiu.
Les dames, amb ombrel·les,
els senyors errabunds, amb bastó,
i amb nines les noietes,

escamparan color al paisatge pàl·lid,
com si allí resplendís un ram de flors,
per bé que el llogarret en la llum grisa
avui s'hagi reclòs.

Els lilàs, ajupits tantes anyades,
la púrpura feixuga gronxaran;
i no menysprearan pas les abelles
la cançó que els seus avis van cantar.

La rosa de bardissa s'enrogirà en la boira
i l'àster al turó
oferirà una moda perdurable
i vindran gencianes, lluint el seu fistó.

Fins que l'estiu el seu miracle es guardi,
ben plegat, com les dones el seu vestit; talment
el clergue desa símbols
després del sagrament.

La pluja a les finestres, les portes amb cruixits,
la gespa remoguda per les ràfegues,
i jo m'estic ací, i tu t'estàs allí,
i cent milles entre nosaltres.

Oh, si no fos més que el mal temps, amor,
oh, si no fos més que les milles
el que fa aquesta suma de separació,
podria haver-hi lloc per als somriures.

Però la nosa entre tots dos que ens frustra,
i s'amaga i torna a guaitar,
és més que la distància o que la pluja,
amor, i més llarga que els anys!

                               DESPRÉS DEL DARRER ALÈ

No hi ha res més a fer, a témer o a esperar;
ara no cal que ningú vetlli, parli baix, es vincli, es fatigui;
ella no necessita que allisem cap arruga molesta
ni que posem bé cap coixí.

Miren de fit a fit sense comprendre. Podem sortir o romandre;
el neguit dels projectes per a demà manca d'objecte;
si ens n'anem anit o esperem fins que es faci de dia
és cosa que importa ben poc.

Els retolats recipients de medicines semblen
preguntar per quina raó els hem posat aquí;
mostra cada calmant un rostre neci
com de mecanisme inservible.

I tanmateix sentim que alguna cosa flaira bé;
notem un entumit alleujament abans no revelat;
està la nostra benamada presonera dintre la cel·la
del Temps que no torna mai més.

Ara veiem a poc a poc l'hàbil reeiximent
pel qual ella ha evitat completament els mals,
i tenint-ho en compte la nostra momentània aflicció
es desferma, però no gaire.

No hi ha missa la diada
en la qual pengen algú;
al capellà el cor li pesa
i està pàl·lid i insegur,
o quelcom hi ha en sa mirada
que no ha de llegir ningú.

Fins a migdia ens tingueren
reduïts i expectatius;
sonà el timbre; cada cel·la
s'obrí, i els silents captius
davallaren les escales
de llurs inferns respectius.

Al dolç aire penetràrem
però no com d'habitud,
car blancs de por tots estàvem
amb rostre gris i abatut.
Més la gent trista no mira
el dia amb ull tan golut.

La gent trista mai no mira
amb ull tan encès d'anhel
el trosset de volta blava
que als presoners fa de cel,
ni els núvols distrets que riuen
lliures dintre l'airecel.

Entre nosaltres hi havia
qui anava amb el rostre absort
sabent que bé mereixia
del penjat la trista sort.
Ell matà quelcom amb vida
i ells havien mort el mort.

Que el que dues voltes peca
desperta un mort del fossar
i llevant-li la mortalla
novament el fa sagnar.
Amb grans dolls de sang calenta
el fa dessagnar en va!

Com el simis i els pallassos
amb nostres vestits ratllats,
silents voltàvem, voltàvem,
dintre els patis asfaltats.
Silents voltàvem, voltàvem,
monstres tristos i callats.

Silents voltàvem, voltàvem,
i en la buidor de la ment
els records d'afronts coses
lliscava com afront vent.
Àvid, l'Horror precedia'ns,
Terror seguia'ns, més lent.

Els guardes es passejaven
prop del ramat de moltons,
l'uniforme dels diumenges
planxat, i amb lluents botons.
Sabíem d'allà on venien
pel fang sec de llurs talons.

Al lloc de la fossa oberta
ja no hi havia cap clot:
nom´s ran de la muralla
un lleig munt de terra i llot
i palades de calç viva
per dar-li mortalla i tot.

L'home tindria un sudari
que arreu s'estila ben poc:
Tot nu per major vergonya,
jeia enterrat al seu lloc,
grillons als peus, i mortalla
com un blanc llençol de foc!

Ben tost la calç carn i ossos
devoraria amb deler,
de dia la carn, que és flonja,
de nit l'os, menys dentell.
Carn i os alternaria,
però el cor primer que re.

Per tres anys no sembrarien
allí ni una flor ni un bri.
Com una clapa damnada
l'erm imperaria allí,
ull que mira al cel impàvid
estranyat del seu destí.

¿Un cor d'assassí macula
la més petita llavor?
No! La terra és més amable
del que hom creu a la presó!
Més roja fóra la rosa,
o més blanca en sa blancor.

Roja rosa de sa boca!
Una de blanca del cor!
¿Qui sap com Crist manifesta
sa voluntat fent-ne flor?
D'un romeu florí una vara
ran del Papa cofat d'or!

Però cap mena de rosa
no floreix a la presó,
llevat dels rocs i la grava
que són roses de dolor.
Car les flors un home curen
de desesperació.

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant
tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als teus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l'espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t'odiïn,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial;

si pots somiar -sense fer que els somnis et dominin,
si pots pensar -sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergiversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-lo de bell nou amb eines velles;

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: “Seguiu!”

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home.