Tot i que tothom ha destacat la importància d’aquest castell, les intervencions i estudis sobre aquesta fortalesa no han fructificat molt. Cap al anys 80, un grup de voluntaris del poble deixà al descobert dos paviments situats a nivells diferents. D’altra banda, el Dr. Jordi Bolòs de Universitat de Lleida alçà una primera planta i identificà algunes de les estructures que afloren a la superfície i ara (octubre 2003), l’elaboració d’aquest informe que permet identificar el perímetre i les estructures de superfície del jaciment.

INTRODUCCIÓ

La posició estratègica del tossal del castell de Castelldans dominant el pla de Lleida és evident: des d’aquest punt (situació UTM. 31TCG136970) hom pot identificar a l’oest la ciutat de Lleida, al nord la serra de Montsec, a la Noguera, dominant la vall de Femosa, el pla d’Urgell i la serra d’Almenara (Agramunt), a l’est les serres que limiten amb la Segarra i la Conca de Barberà, i al sud destaca el tossal de Montmaneu (Maials) lloc proper a la confluència dels rius Segre i Cinca amb el riu Ebre. Aquesta situació privilegiada del tossal explicaria en part la probable presència d’un primer assentament de l’edat del bronze. Si més no així ho testimonien alguns fragments de ceràmica recollits..... Tot i que caldria esperar a futurs resultats arqueològics, es probable que no ens resti gairebé cap estructura d’aquest possible assentament original, ja que posteriorment, en època andalusina (s.X), s’hi construiria una important fortalesa que transformaria profundament la fesomia del tossal. Hem de suposar que la transformació de l’antiga fortalesa andalusina en un nou castell feudal es faria ampliant i aprofitant les estructures anteriors. El mateix sembla que succeiria en època baix-medieval i moderna, on potser caldria destacar l’ampliació del perímetre defensiu amb l’habilitació d’un nou sistema de murs atalussats, terraplens i petits baluards adaptats a les necessitats del moment, en plena guerra dels Segadors. L’inici de l’abandó d’aquest castell sembla que caldria situar-lo cap a principis del segle XVIII, en part com a conseqüència dels efectes de la guerra de Successió en aquests sector de Catalunya. El fet, és que sembla que aviat s’utilitzaria el castell com a cantera d’on s’extraurien els materials per a la construcció de les noves fortificacions del segle XVIII. La darrera intervenció del castell fou feta a la Guerra Civil, amb la construcció d’un búnquer i un niu de metralladores.

IDENTIFICACIÓ I DOCUMENTACIÓ DE LES ESTRUCTURES DE SUPERFÍCIE.

L’estat de conservació de les actuals estructures de superfície varia considerablement d’un element a un altre. En la majoria dels casos les estructures aparegudes corresponen als nivells de fonamentació, ja que durant molts anys, el poble utilitzà la fortalesa com a cantera per a materials de construcció. D’altra banda, en alguns sectors situats fonamentalment a la banda meridional del jaciment mostren un procés d’erosió molt més accentuat que a la banda nord, fins al punt de desaparèixer totalment en alguns punts les magres on es recolzen els murs de fonamentació. En altres casos, algunes estructures antigues s’han destruït per obres recents, com les construccions de la guerra civil o el camí d’accés.

Bàsicament, les estructures que apareixen documentades responen als següents elements: La muralla perimetral que tanca la fortalesa, amb les seves torres i accessos, i altres elements i àmbits que més aviat responen a estructures de compartimentació interna. Al seu interior, la fortalesa presenta dos nivells diferents que corresponen a dos plataformes o terrasses. A la vora sud de la terrassa superior hi ha restes del mur perimetral de la fortalesa que tancava per aquesta banda. Amb un estat de conservació força precari per la mateixa erosió, actualment es conserva un pany de muralla realitzat en pedra d’uns 16 m. de longitud delimitat per dos arrencaments de mur ( de 3 metres i 0,5 metres respectivament ) que es disposen en angle recte respecte interior. D’aquest mur resten visibles entre quatre i cinc filades de carreus que conformen un sòlid mur amb una alçada aproximada que varia entre 1,5 i 2 metres i una secció aproximada d’1 metre. Aquest mur presenta una sòlida trama de carreus lligats amb morter de cal i còdols, que presenten unes mides homogènies de 40x40x100 cm i que apareixen posats de llarg i través, conformant una disposició força característica en les construccions andalusines d’entre els segles IX i X. Aquest pany de mur com la resta que veurem corresponen al nivell de fonamentació d’aquesta muralla, ja que en alguns punts està lligat a les marges amb morter.

Adossat a aquest mur, apareixen altres murs de seccions més petites (entre 20 i 50 cm), fets de maçoneria encofrada, guix i maons que arrenquen perpendicularment a aquest, i que en algun cas s’estenen per la vessant del tossal. Malgrat que el seu estat de conservació és precari, hom aprecia com aquest murs adossats en un moment posterior conformarien diversos àmbits i espais que ultrapassarien el perímetre murallat.

A la vessant septentrional del tossal és on millor es constata aquest mur perimetral de pedra, amb un estat de conservació que permet resseguir els diversos trams de la muralla (alguns soterrats ) per una extensió total d’uns 70 metres. Com en el cas anterior, aquest murs constitueixen els nivells de fonamentació d’aquesta muralla ( es conserven de 3 a 6 filades, per tant d’1,5 a2,5 m.), observant-se en alguns casos com els carreus, disposats també de llarg i de través, estan relligats amb morter a les magres del tossal.

S’han pogut identificar els fonaments de dues torres massisses adossades al mur i formades per carreus disposats de llar i de través, amb unes dimensions de 3,75 m. de longitud per 1,25 m. de profunditat. L’estat de conservació és diferent en ambdós casos. De la primera torre situada a la banda nord-est del jaciment, conserven fins a 6 filades (uns 2,5 m. d’alçada ), i per la seva situació, es probable que puguem associar-la a l’accés principal del recinte. De l’altra torre, només en conservem de tres a quatre filades (uns 1,5 m. d’alçada). Els límits de la muralla queden molt ben definits tant per la seva banda nord-est, amb l’acabament en una torre, com per la seva banda nord-oest, on els darrers carreus es relliguen directament de la roca mare. En un dels trams centrals d’aquesta muralla, s’alçà per damunt de la trama de carreus andalusina una altra trama de cinc filades de carreus diferents, més petits i disposats només a través. És probable que es tracti de l’ampliació feudal, ja que el mòdul i la disposició del carreu respon més a les tipologies que trobem en altres llocs d’època feudal. En tot cas, això ens indicaria que el mur de pedra d’època andalusina no podia ser massa alt. En aquest sentit, no descartaríem l’ús de tapia pel damunt d’aquest primer nivell de pedra, tal i com s’ha observat al Pla d’Almatà (Balaguer), i la seva substitució posterior per una trama de carreus. De fet, a la banda oest del jaciment trobem un retall desfet per les obres del camí, d’un nou fragment d’aquest mur perimetral, però amb una tipologia constructiva diferent: un morter d’argamassa, cal i còdols folrat per la seva cara exterior per carreus més petits, ben escairats i disposats a través, com en el cas anterior. Es probable que estiguem parlant d’una ampliació o reforma posterior de l’antiga muralla andalusina.

PAVIMENTS

S’han localitzat fins a tres paviments diferents, dos d’ells ja descoberts fa uns 20 anys per un grup d’aficionats de Castelldans. La importància d’aquest paviments radica en el fet que es localitzen cadascú d’ells en un nivells diferent, reflectint precisament els diferents nivell de l’interior del castell.

D’una banda tindríem dos mostres d’un paviment fet amb còdols disposats de manera irregular situats a la banda est del jaciment. Per la seva localització i per la pendent, és possible que aquest paviment correspongués al paviment del camí d’accés a la fortalesa, ja que tendeix a dirigir-se en direcció a la torre situada a l’accés. El seu estat de conservació és precari ja que l’erosió dels murs de contenció del camí semblen haver cedit i, per tant, desfet part del paviment.

Una segona mostra de paviment la trobem dins del recinte, en un nivell que podria correspondre perfectament al nivell superior de la muralla. Fet també amb còdols irregulars, mostra també una petita pendent ascendent en direcció nord-oest i sud-est. Per sota del nivell d’aquest paviment, s’observa un accés excavat a la roca que, segons comenta la gent, portaria a un àmbit soterrani excavat a la roca.

La darrera mostra del paviment se situa a l’extrem més oriental de la plataforma superior, i suposaria una planta més respecte al nivell del paviment anterior. Els còdols, estan disposats formant una decoració de cercles concèntrics i altres motius geomètrics. Malgrat que també té una petita pendent, aquest paviment conformaria més aviat un àmbit perfectament definit. L’estat de la conservació d’aquest paviment és força bo, excepte la seva banda est, que ha cedit per l’erosió dels murs que tancaven aquest àmbit per aquest costat.

CISTERNES

Al cim del tossal, a la plataforma superior, s’identifiquen en un estat força bo de conservació dos estructures juntes que semblen configurar dues cisternes d’aigua. La primera, la més occidental, encara conserva la volta de mig canó i té una longitud de 6,25 m. i una amplada exterior d’uns 5 m. Tant la volta com els murs d’aquesta cisterna estan fets de maçoneria d’encofrat. Sembla que en part seria mutilada en construir-se el búnquer de la guerra civil, ja que en superfície s’observa un mur construït posteriorment que separa el búnquer de la cisterna. L’altra cisterna situada a l’est, té una longitud exterior d’uns 10 m. per 3,75 m. d’amplada i en aquest cas no conserva la volta. Al seu interior hom pot observar l’empremta d’un mur que compartimentava aquesta cisterna.

MURS

A l’interior del recinte murallat seguim trobant altres murs que formarien part de la compartimentació dels àmbits interns de la fortalesa. Són de diferents tipologies per la qual cosa es pot avançar que corresponen a moments diferents.

Al cim del tossal, a la plataforma superior i folrant la cara septentrional del búnquer de la guerra civil, s’alça un mur de planta irregular que té una longitud aproximada d’uns 9 metres i que conserva de 5 a 6 filades de carreus disposats de llarg i de través. No sembla afectat pel búnquer ja que els carreus estan relligats amb morter, fet que suposaria l’aprofitament d’aquest mur a l’hora de construir el búnquer. La solidesa d’aquest mur interior i la seva posició elevada respecte al conjunt de la fortalesa, permet apuntar la importància d’aquest espai, ara alterat pel búnquer. A nivell de la terrassa inferir, per la banda nord del tossal, trobem un altre mur fet de maçoneria d’encofrat d’uns 2 m. de longitud i 50 cm, d’amplada. Aquest mur és perpendicular a la muralla septentrional que tanca la fortalesa per la qual cosa constituiria amb tota probabilitat una paret d’un àmbit interior de la fortalesa.

A la banda septentrional del tossal, per sota del nivell de la muralla perimetral, es troben diversos testimonis d’un altre mur perimetral que conserva unes tres filades de carreus reaprofitats (una alçada aproximada d’1 m.), entre carreus més petits en trobem alguns de majors dimensions. Hem de tenir en compte que aquest mur està situat a la mateixa cota que els murs posterior dels edificis en runes situats al costat del camí.

CONCLUSIONS

La fortalesa andalusina de Castelldans és un dels pocs exemples que tenim a Catalunya d’arquitectura militar emiral (s.IX-X). Un fet particular de la fortalesa de Castelldans ésque a més a més d’una muralla perimetral, al seu cim presenta una estructura important amb un tipus de parament de les mateixes característiques- Es probable que pugem relacionar aquest espai elevat amb la celoquia, que apareix en nombroses fortaleses andalusines a la Península Ibèrica. Un altre element que disposaven aquestes fortaleses era la cisterna. Es desconeix però si la cisterna sense volta podria ser andalusina o no.

Ës fonamental poder estudiar a fons i conservar aquestes restes d’origen andalusí pel seu valor històric i arqueològic. Donat el seu estat precari de conservació, seria necessari consolidar les restes actuals.

La resta d’estructures que apareixen amb un altre tipus de parament, correspondrien probablement a fases posteriors d’ampliació i reforma de l’antiga fortalesa andalusina. S’ha de recordar que en època feudal i moderna, l’antiga fortalesa s’amplia successivament per tal de convertir-lo en un nou castell cristià. Si ens fixem en la planta del segle XVII i excloem el perímetre defensiu alçat en època moderna veurem que en resta un perimetre de muralla que coincideix exactament amb els trams de muralla andalusina perimetral. Aquesta planimetria doncs, ens presenta una planta inèdita que ens permet identificar sobre el terreny el perímetre de muralla de l’antiga fortalesa andalusina.