SORTIRSORTIREl llibre major de les dècimes de la Seu Vella diu: Ramon Berenguer, conde de Barcelona y princeps d' Aragó, recuperá del poder dels moros la ciutat de Lleyda, y en lo mateix any de 1149, usant dels privilegis concedits als conquistadors por la Santedat de Urbano segon (1088-1099) en lo any 1095, feu donació al bisbe Guillem Perez y a la Iglesia sobredita de tots els delmes y primícies de la Ciutat y territori de Lleyda i de tot son bisbat. 1 dita donació se troba confirmada en forma especifica per lo rei Jaume lo Gran (1213-1276) amb son privilegi donat en Lleyda a 6 de les calendes de septembre de 1245. Dins de la carta de dotació a favor de la Seu de Lleida, i del seu primer bisbe, D. Guillem Perez, otorgada per Ramon Berenguer IV, li va ordenar al bisbe establir aquesta església al servei de Déu, segons la seva voluntat. El bisbe va afanyar-se a donar compliment al piadós encàrrec creant la Constitució Fundamental, que va ser una escriptura pública de la Seu restaurada on es troben tots el departaments i les normatives.
LES PREPOSITURES SEGONS LA CONSTITUCIÓ FUNDACIONAL DEL 1168.
EL PREPÒSIT DE LA SEU VELLA DE LLEIDA (1154-1225)
Els béns del capítol eren administrats per un canonge conegut com el prepòsit, que en els monestirs i en les canonges tingué una enorme importància. Els béns catedralicis estigueren dividits en dues parts: els formats per la mesa episcopal i els béns de la mesa capitular. Se anomenaven també aquestes pabordíes amb els noms de Sant Joan, Santa Magdalena, de Sant Llorens, de Sant Pere de Albarés, etc. prenent les noms i denominacions de les esglésies que eren caps de les Pabordíes, com se llegeix de la Constitució fundamental.
Estructuració de les primitives prepositures i pabordies.
Del modo de delmar y repartir los fruits en lo terme de Lleyda.
En lo terme de Lleyda lo Capitol cobre lo delme de tots los fruits a rahó de onse una, com son blat, ordi, civada, espelta, mill y tot genero de grans, verema, forratge, alfals, cànems, llins, olives, añells, llana y tot genero de ortalices y demés fruits.
Recullits los fruits de blat, ordi, mixtura y civada se fa la repartició en la forma següent. Primerament en los grans se paga lo redelme als delmers segons lo concert que ab ells està fet. Després se dona la desena part a la Obra, y del que quede se dona lo vuitè al Sr. Bisbe y de dit vuit paga los Sr. Bisbe la onsena part al Ardiaca de Lleyda y ara a la Universitat y General Estudi de dita Ciutat y del que resta paga lo Capitol al Ardiaca e Universitat sobredita altre tant com li ha pagat lo Sr. Bisbe per rahó també del onsé y no més y tot lo restant se reparteix igualment entre els canonges.
En las menuderíes del terme de Lleyda se componen de oli, mill, cànems, llins, farrages, alfalsos, llegums, suchs, cols, ansiams y tot genero de ortalices, añells i llana y finalment son menudencies tot lo que no es blat, ordi, mixtura, espelta, civada i verema. De dites menuderies se fa la repartició en la forma següent, ya sie del dinar en que se arrenden, o, ya sie dels mateixos fruts.
Primerament detrets los gastos se paga a la Obra la desena part, del restant se dona al Sr. Bisbe la quinta part i dit Bisbe de dita quarta part paga la onsé al Ardiaca y vuy a la Universitat y General Estudi de Lleyda; tot lo restant es del Capitol sens que pague cosa alguna el dit Ardiaca o Estudi y se reparteix igualment ab los canonges.
En quant al delme i repartició se ha de notar que en los delmaris fora de Lleyda y de son terme, lo ví se computa entre les menuderíes. Pero en lo terme de Lleyda no se acostuma arrendar la verema ab les menuderíes, sino que recull per orde y segons la providencia del Capitol.
En Lleyda se paga lo delme dels raims o verema a rahó de onse una i la repartició se fa en la forma següent.
Primerament se paga lo redelme als delmers y seis acostuma a donar a cada vuit canters de ví, un canter.
Després dita del Sr. Bisbe per rahó de dit mig delme de la Plana dita del Sr. Bisbe, per rahó de dit mig delme se li acostuma a donar cinquanta canters o seixanta de ví, haguda raó prudencialment de la verema, que hi ha hagut en dita Plana y después de tot lo que resta se paga la disena part a la Obra., y del que queda, detret lo sobredit se done al Sr. Bisbe la quarta part, y de ella paga lo onse al Ardiaca o Estudi General de Lleyda, y tot lo restant es del Capitol sens que pague per sa part onse al Ardiaca ni Estudi General.
De la regla general sobredita en orde a la repartició se exceptan las cosas següents. Primerament en les Pabordíes de gener y febrer està la partida de la Borrica en Fontanet de la Orta de Lleyda y vulgarment se diu la Mitjana de Fontanet, al qual compren des del camí de Vilanoveta fins al molí de Servid y lo veguer de les Canals y lo Palauet, que es damunt la torre que vuy posseheixen los Pares de Montserrat y de dita partida de la Borrica cobra lo Capitol lo delme de tots los fruits, com en lo restant del terme de Lleyda, per la repartició de ells se fa en la forma següent. Primerament en quant al grans que no son menuderíes, pagat lo redelme als delmers, se dona la desena part a la Obra, del restant se paga lo vuit al Sr. Bisbe, lo qual paga lo onsé al Ardiaca o Estudi, es a saber, altre tant com ha pagat lo Sr. Bisbe y només, y del restant paga lo Capitol al Degà la sisena part per rahó de la Pabordía de agost y lo restant se reparteix igualment entre loscanonges.
De les menuderíes de dita partida de la Borrica, se fa la repartició com de les menuderíes del terme de Lleyda com a dalt sa dit en lo present capítol, exceptant que de la part restant per lo Capitol se dona tambe la sisena part al Dega com en los grans. En dita de la Borrica hi ha mes heretats que vulgarment se diuen de la Corda de la Llantia, las quals paga lo delme ais beneficiats de San Antolí.
Mes en las pabordías de Mars y Abril está la partida de la Plana del Bisbe, en dita partida se paguen los delmes, la repartició se fa en esta forma.
En quant als grans de blat, ordi, etc. pagat lo redelme y gastos del restant sen fa dos parts de ella la una es enterament del Sr. Bisbe y de la altra part se fa la repartició de la mateixa manera que del restant terme y horts de Lleyda. En les menuderíes de dita partida sois se troba observat segons los llibres de portilles que al Sr. Bisbe se li dona la unitat del vi de dita partida, pero del arrendament de les delmes menuderíes no se troba que se observe cosa particular.
En les Pabordíes de agosto y septembre se troba la quadra de Cadelles, en lo terme de Lleyda, cóbrense los delmes com en los demás termes de Lleyda y de ells senfa tres parts iguals, de les quals, la una es del Sr. Bisbe, la altra del Capitol y la tercera del Degà, sens que uns ni altres paguen cosa alguna a la Obra, ni al Ardiaca o Estudi.
En dit terme de Lleyda hi a la quadra de Sant Gil que confrenta a sol ixent ab les terres del convent de Sant rancechs, a ponent ab lo camí que va al molí de Casagualda fins a la sèquia de Noguerola, a mig dia ab lo camí de davant lo Portal de Magdalena y a tramontana ab dita sèquia de Noguerola; los delmes de la qual se diu del Cabiscol de la Seu de Lleyda. Mes en dit terme hi es la quadra dita del Camarer que confrenta a sol ixent ab lo Camí y serra dels corrals del Dr. Enmanuel Peyro. A ponent ab la Calzada de Grealó; a mig día ab lo Camí dels corrals de dit Dr. Peyró, y a Tramontana ab la ditacalzada de Grealó.
LES FORASTERIES DEL CENOBI DE VALLBONA
EXTRETS DE LES ACTES NOTARIALS (1173-1762)
Per Josep-Joan Piquer i Jover. (petit extracte)
Entenem per forasteries les possessions que els cenobis tenen fora de la seva localitat. És a dir, més enllà del clos monàstic i de les finques de la rodalia que constitueixen el patrimoni o la reserva fundacional i en les quals es basa, d'una manera sòlida, el sosteniment de la comunitat. Alguns també en diuen dominicatures, perquè pertanyen a un domini senyorial; mes, al nostre entendre, la característica que les distingeix d'altra mena de béns, és l'allunyament
del cenobi, la distància —la forasteria— de les propietats del nucli principal del monestir. Hem de recordar que la major part de les anotacions de les forasteries són del segle XIII i pertanyen tan sols a l'àrea concreta de Vallbona. És segur que les forasteries d'un altre segle o d'un altre cenobi donarien resultats diferents.
Vallbona s'inclina d'una manera absoluta vers l'Urgell, o sigui cap a l'occident català, on veiem que té 23 possessions o forasteries, o sigui la quarta part del total. Advertim que no és el pròsper Urgell d'avui, amb el regatge del canal assegurat, sinó l'Urgell sec, àrid, pobre i despoblat d'ahir, la terra de ningú dels primers
conqueridors. Podem afirmar que, junt amb Poblet i Santes Creus, les monges de Vallbona colonitzaren l'Urgell (amb 23 dominis), el Segrià (amb 8 explotacions) i la Noguera (amb 7 patrimonis) —en resum, 38 heretats o inversions, que són gairebé la meitat del total—; no és que les monges de Vallbona creessin centres agrícoles pilot, sinó que amb el sistema d'instauració de censos en metàl·lic foren els banquers de la contrada i forjaren els estímuls de la resistència (en èpoques magres) i del progrés. Si fem excepció de Lleida, no hi ha cap població de les que citem que sobresurti damunt les altres d'una manera decisiva.
L'única contrabalança insuficient, però més o menys eficaç, la trobem en el front que formen, a l'est, la Conca de Barberà (amb 13 finques); al nord-est, la Segarra (amb 7 propietats) i, a l'oest, les Garrigues (amb 6 hisendes) —en total 26 llocs, que són un xic més de la quarta part—; la ciutat capdavantera és Montblanc. Per a totes aquestes elucubracions comarcals, malgrat els seus defectes, seguim la ponència de divisió territorial de la Generalitat. Les possessions a les Garrigues estaven localitzades a L'Albi, Arbeca, Castelldans, L'Espluga Calba, Fulleda i Tarrés.
MESTRE DEL COR DE LA SEU VELLA DE LLEIDA
Per Francisco Castillón Cortada. Arxiu de la Catedral de Lleida. (Petit Resum)
Al ser reconquistada la Ciutat de Lleida (1149) por el comte Ramon Berenguer IV, de Barcelona (1137-1162), ”prínceps et dominator de Aragón” i traslladada la Seu a la capital del Segre, el bisbe Guillermo Pedro (1143-1176) va implantar la regla agustiniana al nou Capítol, constituint-se en nombre de vint-i-cinc canònics, xifra que fou respectada fins el Concordat de 1851. Una de las dignitats de la canònica ilerdense fou la del preceptor o mestre del cor. L’ofici propi del mestre de cor consistia, en la Seu Vella a cantar, dirigir, ensenyar, formar el cor, cuidar la biblioteca i l’arxiu. Durant els primers anys de la vida canònica ilerdense era obligatori que el mestre de cor no fos espuri; havia de ser cavaller, doctor o fill de ciutadà de Lleida, por disposició de Nicolàs V. (1447-1455).
El mestre del cor ocupava el quart lloc a l’escala canònica, després del degà, arxipreste, diaca.
Durant el periode de l'estudi (1160-1250) varen ser mestres de cor de la Seu Vella, els següents:
El mestre de capella rebia al mes 120 lliures; l'organista, 40 lliures; el tenor, 60; el corneta, 80 lliures; el cabiscol, 60, el contrabaix, 40; el baix, 42; el cabiscol baix, 40 lliures. A més a més, els hi repartien una quantitat de blat.
SORTIR