HE MANTINGUT INTACTA LA GRAFIA

GEOGRAFIA GENERAL DE CATALUNYA.

Castelldàsens.

Lloch conegut també per Castelldans en lo limit de les Garrigues al entrar en lo plà d’Urgell. La seva situació enlayrada én un coll al peu del turó coronat en altre temps pêl fort castell que li ha donat nom y del qual no restan més que los fonaments, li permet contemplar tota la plana d’ Urgell y los nevats Pyrineus per dessobre del llunyà Montsech. Des de la Plana de les Forques y Comellar del infern al demunt del poble, se reparan també les Garrigues y serres de Prades y Montsant. Afronta lo terme per N. ab Puigvert y Juneda; E. Aranyó y masía de Miravall camí de Les Borges; S. Albagés y O. Cogul y Aspa. Al NO. entre Puigvert i Cogul, té les masíes de Matxerri y Melons que forman térmens propis

terme una considerable extensió de terra assegurant-se que hi arreplegavan de dues a tres mil quarteres de blat en un any de regular cullita. En lo lloch ahont estava emplaçada la gran dependencia del Priorat, s’ hi ha construit móltes cases aprofitant-se de les despulles d’ aquella y encara se veuen a travers d’ elles algunes arcades y finestres ab l’ escut d’ Escala Dei. Al extrém del poble hi ha una creu de terme ab la data de 1818 y al séu costat una bassa d’ aygua de pluja que per no tenir-ne d’ altra han de utilisar, ab altra de més apartada, pera les necessitats domèstiques.

Dista unes quatre hores de Lleyda, cinch quarts de Puigvert que es la estació més propera y dues hores de Les Borges, Cogul y Albagés ab quines poblacions se comunica per camins carreters. Produheix oli, ametlles, blat, llegums y bons pasturatges pera lo bestiar.

Del castell abans esmentat se-n té nova de la seva existencia ja en lo segle XI per més que-s contan mil faules de temps anterior que per no donar-los-hi crèdit no continuàm en aquest lloch.

La parroquia dedicada a la Assumpta, es d’ entrada y pertany al Bisbat de Lleyda, arxiprestat de Les Borges. Havia sigut patronat del Abat de Escala-Dei. En la esglesia pot apreciar-se un valiós retaule del segle XVI.

Districte electoral de Les Borges.

REVISTA MISCELÁNEA FOLK-LÓRICA

   Plá del Ras.    Coma Anglora.    Racons.    Mas d’ Alentorn.    Les Penes ( grans rocas).    Mas den Nyerri ó d’ Anyerri Coma Ribelles.  Hom.   Radere ‘ls Corral. Vedat Grau (hi ha un cingle)  Comellá l’ infern Les Forques ( hi havía las de penjar criminals ) Mandanya, Mendanya ó Amendanya.  Devesa Sant Jaume Atalaya Aranyó.

BUTLLETÍ     L'EXCURSIONISTA

 Dia 6.De bon matí ohiren missa, visitant tot seguit lo més interessant de la població. Aquesta está bellament situada al mitj d’ un coll, dominantla per la part de ponent un enasprat turó coronat en un altre temps per lo castell, del qual encara ‘n restan alguns fossos y trasts de murallas. A la part de llevant hi ha lo Comellà del infern y Planas de las dorcas, desde la que ‘s dominan, Las Garrigas, limitadas per lo Montsant, y serras de Prades; lo baix y alt Urgell; La Segarra; y als llunyans termes ponentins la vall del Ebre. Cap al N. las serras que s’ atalayan son las del Cadí y ‘ls Pirineus. S’ oviran així meteix las de la Llena, Montblanch y ‘l Priorat.

 Lo Rvnt. Sr. Rector de Castelldasens que rebé als excursionistas ab suma complacencia, á més de invitarlos á dinar en sa casa, los hi facilitá curiosos datos referents á la població.

 La iglesia parroquial, probablement del sigle passat, cap particularitat ofereix, com no sía en son interior lo retaule que ocupa lo fons del presbiteri. Constava aquest de 22 taulas, restantme actualment 19. Las que faltan deguéren ésser extretas pera donar cabuda a enfarfechs que una devoció poch artística interposá al bell mitj de la obra. Lo conjunt acusa un gran plá defensat per lo corresponent guardapols en forma de lambell, y realsat per senzilla talla gótica, destacantse en la testera delicatsdosserets ó nimelas bastant mutllats. Las pinturas representan passatges del Nou Testament, menys quatre requadros en que hi figuran Profetas y Sants acompanyats de filacterias que ostentan llegendas ab carácters romans. Las pinturas conservan sa original puresa y donan ample camp á un detingut estudi. La execusió es de primer ordre, y pertanyent á una de las més bonas escolas del sigle XVI.

Alguns casals enderrocats, una creu de pedra ab regulars labors, y un pany de fatxada de la Casa que allí tenia la Cartoxa de Scala-Dei, es totquan resta en Castelldasens que reclami la atenció del excursionista.

 Per causa del mal temps pernoctaren nostres consocis la segona nit en la mateixa població y ab las meteixas condicions que lo dia abans.

EXCURSIÓ PARTICULAR A JUNEDA, CERVIÀ, ULLDEMOLINS, BORJAS D'URGELL Y CASTELLDASENS, TÁRREGA Y VERDÚ.    L'any passat, dimecres, 28 d'Agost, pugí al cotxe que surt de Santa Coloma de Queralt á las 5 h m. y arriva á Montblanch á las 7 h y mitja. La carretera de Santa Coloma á Montblach passa pe'ls pobles de las Pilas, Rocafort, Sarreal, Pira y Guardia dels Prats.  Mil vegades he vist Montblanch, que essent conegut ja de mos lectors; no m'entretindré en descriurel. Sols notaré per summa capita lo més notable. Iglesia parroquial de Sant Maria estil gótich, ab portalada del renaixement. Té un retaule gótich de pedra; una bella Madona de fusta del sigle XVI en lo fons del chor; y la portalada de la sagristia, que recomano ab entussiasme als aficionats com á obra bellíssima (estíl ogival) y la raresa de conservar las portas de la meteixia época, molt dignas d'atent estudi.  Cal veure també la parroquial de Sant Miquel, ab portalada románica senzilla y també ab portas de l'época. Té un bell ossari al costat de la trona y dúas pinturas sobre fusta ab fons daurat ab relleus en la sagristía.  S'ha de veure també la profanada iglesia de Sant Francesch, estíl ogival.  Alguns finestrals bellíssims de diversas casas partículars.  Las torres de la muralla y singularment los portals molt típich de la meteixa.  A  las 10 h. m. pugí al tren que va á Lleyda. En lo camí que s' fa entre l'Espluga de Francolí y Vimbodí se veu á l'esquerra la imponent massa del monastir de Poblet.

 Tant la vista com lo cor se n'hi van tots sols, impossible contenirlos y no assaborir la memoria de lo molt bo que conté ara y lo que fou en lo temps de son esplendor. La basílica, la sala capítular, lo sever refetor, lo noviciat, la notaria, lo claustre gótich, los claustres románichs (ja desnaturalisats en temps dels religiosos), lo palau del rey D.Martí ab sas portaladas y finestrals incomparables.......

 En los noms de las estacions que vaig recorrent hi veig la petjada dels alarbs en aquesta encontrada, la darrera que ocupáren en Catalunya.

Vimbodí, jo diria que es Ben-Bodi; ó Beni-Bodi, en catalá fills de Bodí ó bé casa ó família de Bodi.

Vinaixa.- Ben-Axa ó Beni-Axa. En nostre arxiu parroquial he trobat moltas vegadas lo nom d'una dona mora Axa.

Borges (Borjas).- Del alarb bordje, torre, segons En Sanpere y Miquel.

 En lo terme de Juneda ha ha dúas partidas, una anomenada Bimferri y altra Margalef. Binferri me recorda lo nom del poble Beniferri, provincia y partit de Valencia, hont tant abundan los noms alarbs. Margalef, que podria ser alteració de Bar-Galef, me recorda lo nom d'un moro esclau que vivia en la vila Galifa y lo poble de Benigalip, provincia d'Alicant, partit Pego.

 Arribo á Juneda á bona hora; son las 12 h. m. y en bon dia, vigília de la festa major. Amichs que son com de ma familia m'hi esperan y m'acompanyan á llur casa y taula ja preparada pera ma vinguda. Juneda, nom de persona, Junieta ó Junieda, derivat femeni del romá Junius. No busqueu allí res d'art ni d'arqueologia.  L'iglesia parroquial es moderna. Son altar major barroch, mes de forma bonica y original; degué costar un dineral per sa escultura y per l'abundancia del daurat que ho es enterament tot de cap á peus. La sagristia té una finestra tapada ab una prima planxa d'alabastre transparent en lloch de vidre. Se veu lo  meteix en algunas finestras de l'iglesia de las Borjas. Lo carrer Major y la plassa ténen porxos.

Lo terme si qu'es bonich: regat, crech, en sa totalitat per lo canal d'Urgell, ostenta una exuberancia de vegetació expléndida. Al tornar de passeig per la banda de Torregrossa, al E. al cayent de la tarde m'he extasiat en la contemplació d'una posta de sol com una gloria; las casas de tapia en sa major part desaparéixen quasi del tot amagadas dintre d'un bosch aparent format per l'abundosa y fresca arbreda que voreja una y altra banda del canal; sobrix empero alguna qu' altra casa, y sobre tot l' ayrosa y elegant silueta del campanar: en lo darrer terme la daurada y rogenca nubolada pintada pe'l sol ponent; tot aixó en mitj de l' inmensa planura del Urgell plena de vinyas y oliverars.

 Res de caracteristich ofereix la festa major; si no es que' ls joves que ab atxa van á la professó sólen portar en l'altra má un gros brot d'alfábrega. Aixís es com la mata olorosa que las donas se compláuhen en cuydar, tenint una especie de muda competencia per veure que la fará fer més grossa, lo dia de la festa major acaba sos dias destrossada per las rústegas mans dels fadrins, més acostumbradas que á las flors, á la arreu y á l' aixada.

 Las partidas del terme de Juneda ténen los noms següents: Bimferri, Safrá, Rogera, Manreana ó Manresana, Concabella, Pla d'Eixalá, Pinell, Las Forcas, Quadrats, Bassanova, Las Planas, Femosa, Salat, Cabrahí, Pont de la Cova, Ramás, La Mina, Coma, Franquesa, Vidaló, Clot, Colls, Secá, Cós, La Llantia, Bas Paradell, Margalef, Escarabat, Parrellas, Curiola, Cabalcadó, Jovals, Miravall y Aranyó.

 Póden servir de curiós comentari á alguns noms de la llista que acabats de llegir los següents trossos d'una interessant escriptura del llibre Vert de Lleyda, la qual explica la rodalia del terme d'aquesta ciutat en temps dels alarbs: "de ipsa madriguera vadit terminus Illerae usque ad Portal prope Miralcam, et sicut aqua vertit usque in Femosam et est iufra terminum Juneta...,et Turrisgrosa que fuit de Monof qui fuit baiulus Regis, et fuit ipsa turris dominicatura Regis. Turris Dabinpelach...et turris de Ramon Roig..,et turris Dabinaçalon...De turre de Guilabert vadit terminus Illerdae usque ad Almenara la Veylla, que est de termino Illerdae et fuit Davinferre. Et turres Davinjuniç...et casas Dabdalasiç...et turres Daldagag et Davinvaxir..." (V. Balguer, Hist. de Cataluña, t.1, pàg.806-807).  Aquest document nos dona lo nom de persona evidentment árabe Abinferre, de hont nostre Bimferri, segurament propietari de la partida de terme d'igual nom. La D que va davant de Avinferre (Davinferre, D' Abinferre) es la preposició propia pera expresar la propietat ó pertenencia. Altres noms alarbs del fragment citat portan idéntica preposició: Dabinpelach, Dabinaçalon, Davinjuniç, Dabdalasiç, Davinvaxir: per d' Abin-Pelach, d' Abin-Açalon, d' Albin Junic, d' Abdalasiç, d' Abin-Vaxir.

 Seria interessant consultar lo Diccionari geográfic de Madoz en las sílabas Abin, Avin, Ben, Beni, Bin, Vin; trobarias una llarga llista de noms de pobles evidentment d' origen árabe en las provincias de Valencia, Castelló, Alicant, Murcia, hont féren llarga estada los devots de Mafumet.

 Ab aquesta explicació trobarás més verosimil l' origen árabe de las Borjas Blancas (Torrres Blancas), de Vinaixa y de Vimbodí.

 En la partida de las Forcas hi havia plantadas las que servian pera penjar als malfactors. En lo Cós hi ha lo camí que sólen fer los que s' disputan la cordera (anyell), corrent, lo tercer dia de la festa major. S'anomena de la llantia la partida hont hi havia algun camp ó camps, quin producte s' destinava á alimentar la llantia del Santíssim. Rogera, Manresana, Salat, Vidaló, Curiola y Jovals podrian ser noms dels principals propietaris de ditas partidas.

 Dissabte dia 31, prenguí l' tren del matí pera recular fins á Vinaixa. M' hi esperava un jove ab una mula ensellada per acompanyarme á Cerviá, que dista unas tres horas.  A tres quarts d' hora de Vinaixa se troba lo poble del Albi. En una petita altura s' hi veu lo castell tocantse ab lo poble. No l' vegí més que de fora, y poch ofereix de notable.  De passada volguí veure l' iglesia parroquial, que tampoc té rés d' art. Mentres hi era, n' hagué esment lo Sr. Rector, fill de la principal casa del poble, y baixant de la rectoria, vingué á saludarme y á oferirse'm. Me mostrá algunas robas de la sagristia, notables per llurs brodats, uns petits quadros ovalats ab march daurat d' estil barroch, que procedents del oratori del castell, se guardan en l' arxiu parroquial, gracias á la solicitut patriótica del esmentat Sr. Rector.

 Altra volta á cavall y cap á Cerviá ab un sol de foch, y sens una alenada d' ayre; bon servey me feu lo parayguas.

Arribí á Cerviá prop las dotze, hora de dinar, sent coralment rebut per mon antich amich Ramon rué, qui casualment celebrava aquell dia la festa del seu sant patró.  Ni la parroquial, gran, bonica y moderna, ni res del poble mereix l' atenció del artista. Dos recorts dignes de menció en lo BUTLLETÍ me restan de Cerviá. Un es lo nom los Comellassos, donat á un indret del terme, tocant al poble derrera la parroquial. Es una vall accidentada ab varis turons ó comas. Lo nom es probablement corrupció de Comellars , conjunt de comas petitas, ó comellas. L'altre es lo nom del Carrer de Penat. Al moment me vingué á la memoria lo Coll de Penal y les Penes de Castelldásens, que havia vist ja, y promte devia reveure, com també los pobles de Penelles (provincia de Lleyda) y Prenafeta, corrupció de Pena-freta (pina-fracta, com diu un antíquissim document), y la masía de la Pena de Poblet. Y com los recorts son com las cireras que's lligan unas ab altras, Prenafeta me feu recordar de Torrefeta, que un antich document de la Marca Hispanica nomena Turre-fracta.

Lo resultat d' aquest estudi comparatiu y ocular es que pena vol dir penya ó roca; y penal vol dir penyal ó roqueral: ben clar ho diuhen las penyas y penyals dels indrets mencionats. Y uqe la paraula feta es corrupció de freta, y aquesta traducció catalana del llatí fracta, en catalá trencada, partida, esberlada. Ara meteix me recordo que Mataró, qu' abans se deya Ciutat-freta, en llatí s' anomenava Civitas-fracta, ó sía partida entre dos senyors, com interpreta molt bé Joseph Maria Pellicer y Pagés en son Iluro.

 Lo nom de Cerviá s' explica satisfactoriament. Es originariament nom de persona de procedencia romana. Trobo un L. Julio Urso Serviano (Hübner, 1041) y un Serviano en Victor Duruy (Historia de los Romanos, t.º 2.ª, pág.264, edi. de Montaner y Simón). Cal despreciar sens excrúpol la diferencia ortográfica de Cervia á Serviá, per atenirnos al só ó á la fonética. Serviá debia anomenarse l' amo de la primera masia que constituhí lo núcleo al entorn del qual se formá lo poble.

 Semblant explicació té lo nom del poble d' Albi. Es lo nom de persona romá Albius. Albius Faustus, citat en una inscripció que 'ns dona lo P. Fita (Ciencia Cristiana, Julio de 1878, n.º 38, pág. 120.) Aixís com lo conegut nom de persona Albinus nos explica los noms dels pobles Albió y Albiol, dúas formas del diminutivo Albí, llatí Albinus.

 Diumenge, primer de Setembre, en companyia del esmentat Ramón Rué, montats en senglas adzemblas, envers las 4 h. t. emprenguérem la marxa cap á Ulldemolins, eixint de Cerviá per lo carrer de Penal. La distancia es d' unas quatre horas. Lo terme de Cerviá per la banda d' Ulldemolins cap al mitjdia s' extén prop de tres horas. Los pagesos que cultivan aquellas terras tant allunyadas del poble, sólen quedars'hi tota la semana, fins al dissapte, dormint en barracas, y portantsen lo dilluns las provisions per tota la semana.  En nostra marxa tancava l' horisont travessera la llarga serra de la Llena. Lo nom me feu venir á la memoria una ermita de Santa Llena prop del arrunat monastir de Sant Pere de Roda en l' Empurdá. La gent del pahís sabrán si Santa Llena vol dir com jo penso, Santa Elena, y en tal cas tindriam l'explicació del nom de la serra que promte anám á travessar: podém conjecturar que Llena s' anomenaria la propietaria d' una considerable extensió d' aquella serra.

 Som al coll de la serra. Un nou mon se 'ns presenta á la vista. Al devant, no lluny y en darrer terme, la serra del Montsant, menys llarga que la de la Llena, y que á nostra má dreta quasi s' ajuntan, separantlas solzament un estret congost en quin fons córren las ayguas del torrent y de la vall d' Uldemolins.

 L' hermosa vall d' Uldemolins té la forma d' un triángul agut; lo vértice es lo dit congost, las ratllas que l' limitan son á mitjdia lo Montsant, al nort la Serra de la Llena, á solixent deu ser lo terme d' Albarca.  La vinya encatifa tota la vall. Ja no voldria mellor vi de taula que l' que beguí á Ulldemolins, fill llegítim y natural del terme, en casa del amable Sr. Sentís, cirugiá, hont m' hostaljí, rebent la més franca y coral hospitalitat. Se coneix que som prop del Priorat.

Ulldemolins poch té de notable pe'l artista, si no es la parroquial, bellíssima y severa obra del Renaixement, que per desgracia está amenassant ruina y reclamant ab tota urgencia, prompta y costosa reparació. Es un model en sa classe. En la primera capella entrant á má dreta hi ha un retaule gótich digne de ser conservat.

 Dilluns de bon matí emprenguérem un familiar romiatge á l' ermita de Santa Magdalena, al bell peu del Montsant, á mitja hora d' Ulldemolins. Un home piadós fundá á sas expensas aquella bonica ermita y s' hi quedá per ermitá fins á la mort. En un calaix de la sagristía se guarda copia de son testament. Al costat de l' ermita hi ha alguns grandíssims xiprers. Derrera hi ha un planich com una era, ombrejat pe' l espés y frech ramatge d' unas colossals nogueras. Quan lo sol d' estiu llensa ab major furia sos raigs ardents en la closa vall, allí s' hi gosa d' una temperatura primaveral. En un recó del planich naix pera major regalo fresca y abundosa font d' aygua inmellorable.

 Bo sols d' Ulldemolins, sino dels pobles vehins, hi acúden centenars de devots (no sabría dir si hi van per la Santa ó per lo deliciós del siti); prou ho mostran á la vista l' abundancia de plomatje de pollastres y óssos de idem y d' altras bestias comestibles que per allí jáuhen ó volejan.

 Quan en anys passats, que la gent del país anyora, lo vi del Priorat se venia de 12 á 16 duros la carga, com lo diner abundava, s' hi feyan allí en Santa Magdalena tiberis monumentals. Allí acudian nombrosas collas d' homens de Cornudella ab abundatíssima provisió de pollastres y altres comestibles. Al peu de la font seya l' enorme bot de vi ranci en frech, que no 'l deixavan pas gayre en repós. De las ramas baixas de la noguera penja mort y escorxat lo gran anyell ó 'l moltó que recent sacrificats, degotan sanch encara. Xisclan y espeternegan los pollastres entre las mans y 'ls genolls de llurs butxins al sentir l' aspre caricia del ganivet que 'ls talla l' coll. Uns ploman, altres tallan ab llurs mans greixosas y ensangrentadas, altres fan foch en rústech fogons de construcció antigua.

  En mitj de l' ombrívola plasseta hi ha una llarga taula, guarnida ab dos banchs respatllers. Son mobles de tothom que l' cel renta quan plou. Es la taula de mejar. Serveix també per' altra cosa. ¿En qué passarían lo temp aquestas collas qu' hi passan tres ó quatre dias ab llurs nits? No tingas por que hajan oblidat lo joch de cartas. Ja están en acte, quiscun ab sas cartas á la má; al mitj un gros piló de dobletas de cinch duros que tots miran de reull ab copdiciosa mirada. Lo got de vi ranci reanima l' esprit del jugador perdulari, y fa vessar l' alegria del afortunat. ¡No es pas joch de noys! Las dobletas de cinch duros passan de má en má prou depressa. Los perdularis, tant y tant acaban la paciencia, lo company ha fet una tonta jugada, l' ira reventa: tremola la taula y trincan las monedas al sotrach del colp de puny del enujat jugador: també reventa la fresca rialla dels afortunats que véuhen créixer llur piló d' or. Ira y alegria; riallas y blasfemias, tot se barreja en infernal consorci en aquell lloch sant y apacible, convertit en covassa de disbauxas. ¡Tapéuvos las orellas, ho santa gloriosa!

  L' ermita guarda una curiositat. Consisteix en grans tapisserías de fil blanch, fabricats á punt de mitja y representant grosserament passos de l' Historia Sagrada. Aquestos tapissos se penjan en las parets interiors lo dia de la festa de la Santa. Hi vegí també un petit canalobre de ferro ab diversos brochs, semblant á algun dels que guarda lo nou Museu diocesá de Vich.

 De Santa Magdalena anárem á l' ermita de Sant Antoni, distant un quart, situada igualment al peu del Montsant. Lo més notable que conté consisteix en los indispensables xiprers, que son allí abundants y grossos. Abans de mitj dia tornávam á ser á Ulldemolins.

  A mitja tarde, després d' un dinar confortable, amarat ab l' excel-lent vi de la terra, montárem nostres animals, desférem lo camí que haviam fet lo dia abans y arribárem al vespre á Cerviá. Ara, si abans de deixar á Ulldemolins, vols saber l' explicació d' aquest nom, t' ho diré breument. Ull-de-molins: lo nom primitiu sería Ull, que á mon parer, es lo nom de persona Aulius, derivat del conegut nom romá Aulus, com Marcius deriva de Marcus. La traducció catalana rigurosa d' Aulius es Aull, ó bé Oll, d' hont nostre Ull. Lo de Molins se li afegiria per distingirlo d' altres Ulls, com Ulldecona. Sería curiós saber si hi ha en aquell terme alguna partida dita dels Molins, ó algun poblet ó terme vehí d' aquest nom. Fou omissió meva no preguntarho: llavors tindrían probablement d' hont li ve lo de Molins.

 Dimars de bon matí trucava á la porta de ma posada en Cerviá un mosso ab l' hermosa egua ben aparellada del Sr. Marsal, notari de las Borjas. Un bon amich d' aquest darrer poble volía qu' almenys disfrutás del tercer dia de sa festa major. Lo matí se dedicá á la festa de St, Sebastiá. La tarde als cóssos de diversas maneras, obligat acabament de las festas majors de tot l' Urgell.

 La gran vila de Las Borjas ofereix poch atractiu al artista. Ni en la iglesia, ni en lloch he pogut veure res de notable. Lo camp sí qu' es fértil, poblat d'oliveras y vinyas, y las obligadas arbredas en las voras del canal.

 Dimecres matí, montats en tartana, anárem l' infrascrit ab dos amichs de Las Borjas cap á Castelldasens, hont celebravan lo segon dia de la festa major.

  L'explicació qu' En Sanpere y Miquel dona del nom de Castelldasens s' avé exactament ab mos estudis. Segons dit autor, vol dir Castell-d' Hassen, castell propi del alarb Hassen. En un llibre recen (de Victor Ghebarth) sobre la Terra Santa, he vist lo nom d' un castell anomenat Calath-Hassen, que vol dir Castell-d' Hassen. Lo castell, situat en una altura que domina la població, ja no existeix: sols resta algun tros de fonaments y algun soterrani.

 En la parroquial hi havia un altar major gótich, del sigle XVI, compost de molts quadros, alguns, los de més abaix, de má de mestre. Es també notable l' imatge de Ntra. Sra., estatua gótica de nou ó deu palms, col-locada en lo lloch principal del retaule major. Aquest es massa gran y desproporcionat pera la petita iglesia. En vista de lo qual, se pot assegurar ó que no fou fet per' ella, ó bé qu' erráren de molt las midas, puig los quadros més baixos del centre quedan ocults derrera de la taula (mesa) del altar. Un Crucifix gótich prou notable, y restos d' un altar ó retaule gótich de pedra, completan l' inventari artístich de Castelldasens.

 Dijous torní á Juneda. Divendres ab lo primer tren aní á Lleyda, y d' allí á Tárrega, hont arribí á las primeras horas de la tarde. Tárrega es una població importantíssima, mercés á ésser afavorida singularment per las vias de comunicació. A més de passarhi lo ferrocarril del Nort, allí s' encreuha la carretera de Barcelona á Madrit ab la de Tarragona y Montblanch á Artesa.

 Lo més notable de Tárrega, pe 'l artista, es una casa particular, estil románic, que per sort se conserva entera, al menys en son artístich exterior, de la remóta época en que regnava aquell estil. Es propietat de la noble familia de Cárcer, allí coneguda ab lo nom de Subíes. Es verament una rara avis salvada d' un diluvi universal. Abundan las iglesias d' aquell estil; las casas particulars y sobre tot ab la bella decoració artística que té aquella, crech haurán desaparegut enterament: al menys jo no tinch notícia de cap altra.

 Lo dissapte fou dedicat á Verdú, célebre per sas grossas firas. De matí, montat en tartana partícular y en agradosa companyía. fiu la deliciosa passejada. L' egua, fogosa, nos feya devorar lo camí.-Calma, mosso, li deya á aquest, lo temps es magnifich, déixa'ns disfrutarlo y assaborirlo; no es cosa d' engollirlo com á llops.-

 A Verdú hi ha que véurer. Es bonich l' exterior de la parroquial, bell estil gótich. Lo retaule major gótich, abans tapat ab un drap mal pintat, ara de poch descubert y restituhít á la vista. Li falta quasi tota la talla daurada que l' decorava. La guardan plena de pols y tiraranys en l' algorfa.  Lo castell, encara qu' un tant desfigurat, fa de bon veure. La capella de Sant Miquel al extrem del poble. Conté á un costat, l'antich retaule major gótich, que per sí sol val l' excursió á Verdú.

  Lo carrer Major ab porxos y grans voladuras, té un aspecte molt original y de bon efecte. Los P.P. Jesuitas han construhít una bonica iglesia y residencia que conté la cambra hont nasqué l' Apóstol dels negres St. Pere Claver. Lo capellá mantingut pe 'ls Jesuiteas té per encárrech d' aquestos oberta una escola gratuita de noys.

A las cinch de la tarde, ab la meteixa tartana y moderant lo pas de la fogosa egua per disfrutat á plher de la bella passejada, regressárem á Tárrega. Diumenje s' hi feya la festa de Sant Eloy.

 En una altura prou elevada que domina la població y sa plana y extensíssima comarca, hi ha l' ermita de Sant Eloy. De matí surt de la parroquial la professó, y al arribar á l' ermita, s' hi diu missa. Aquell dia tot Tárrega y molta gent dels voltants pujan á Sant Eloy. Es un aplech.

Acabada la missa, se fan los cóssos. Desde l' altura se veu perfectament tota la carrera qu' han de recórrer los lleugers corredors. Miréulos descalsos, ab calsotets y en cos de camisa, ab un mocador lligat al cap.  ¿Quí guanyará la cordera? Desd' allí pots veure totas las alternativas de la penosa lluyta. Ja pujan la costa, los punys closos, los brassos en ángul á la altura del colze y moventse altertivament, la cara groga y amarada de suhor. No es sols lo premi que 'ls alenta, es també la gloria. Un poble los mira, un poble els aplaudeix en llur triomf. Demá lo triomfador, com los romans dels mellors temps, tornará á guiar l' arreu arrastrada pe 'l parell de mulas.

 Un exprés qui m' porta una mala nova m' obligá á deixar los cóssos de Sant Eloy pera pendre lo tren cap á Sant Guim, y d' allí la tartana cap á Santa Coloma, ma patria.

JOAN SEGURA , Pbre.

Santa Coloma de Queralt, 10 Setembre de 1890.

BUTLLETÍ DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

NÚM. 159.                       BARCELONA, ABRIL DE 1908

 
L’estiu passat, abans d’anar-men a montanya, vaig passar uns quants dies a Les Garrigues tot dirigint-me de Flix a Lleyda, visitant de pas algunes poblacions que conserven més caràcter; excursió que en diferent sentit varem repetir ab en Juli Soler la passada setmana de Carnestoltes, encaminant-nos al baix Segre y Cinca. Tant oblidada hem tingut la primera de dites comarques, que en trenta anys que porta de vida la nostra Societat no s’hi ha fet mai cap excursió, y sols tenim publicades les noters d’un itinerari efectuat pel benvolgut consoci D. Cels Gomis l’any 1882. Resultat d’aquestes excursions són les notes que publiquem pera donar una idea general de la comarca, en l’impossibilitat de fer-ne avuy per avuy un acabat estudi.
 Els que basen l’excursionisme en l’agradosa emoció produida per les grans montanyes y en els corresponents perills y dificultats que s’han de vèncer pera guanyar els seus cims alterosos, no hi trobaran un sol atractiu en Les Garrigues. Cap bellesa natural remarcable ofereix en si, fòra dels grans panorames tancats en el llunyadà horitzó per les nevades crestes del Pirineu vers N., les serres nevals com alli les anomenen, y en la baixa Catalunya pel Montsant y Ports de Beceite.
 Comarca, malgrat esser tota ella montanyosa, d’insignificants accidents orogràfics, sols presenta un seguit de valls de poca fondaira, emperó de bastanta extensió, que desaigüen al Set o bé al Segre directament (excepció de la de Bovera, que se’n baixa a l’Ebre més avall de Flix y alguns rierals desde Almatret, prop de Fayó), trobant-se en elles o en els serrats que les dominen la major part de pobles que la constitueixen.
 Més encara que la capritxosa naturalesa no ho hagi sigut tant pròdiga com en altres contrades, això no vol dir que no mereixi la nostra atenció, puix té també’l seu aspecte ben típic, ab certs punts de semblança ab la vehina plana d’Urgell.
 Conreus y més conreus, y la terra erma coberta de garrigues, d’on li ve’l nom. Es la seva característica. En la caiguda de l’hivern, que allí acostuma a ser boirós, sobre tot en la part jussana durant els mesos de Desembre y de Janer, es el millor temps pera anar-hi. Ara precisament l’ametller florit y la verdor dels blats són dues notes alegres que trenquen la monotonia de l’oliver, tan ben vist per l’agricultor com ingrat als ulls de l’excursionista. Tant l’ametlla com l’oli són dos factors importantíssims en aquesta comarca; especialment el primer producte es la base de la seva riquesa. Abans se’l molien ells mateixos, emperò avuy troben més planer vendre-s les olives a les fàbriques que, com les de les Borges d’Urgell, ne fan gran consum. Es curiós el partit que trauen de l’ametlla: no desprecien res. Un pic transportat el fruit a  casa, espellofat y trencat, venen el móll; serven pera’l foc la closca, y la pellofa la cremen; de les cendres, que contenen molta potassa, en fan lleixiu pera traure-n savó mòll, y de lo que resta encara ho aprofiten pera adobar les terres ( a la Pobla de la Granadella, lloc de 782 habitants, s’hi varen cullir l’any passat 20.000 quarteres d’olives, venudes a un promedi de 15 pessetes quartera, y de 4 a 5.000 quarteres d’ametlles, que’s varen vendre a 15 y 20 pessetes quartera).
 L’extensió de la comarca que venim estudiant es d’unes vuit hores en els punts més extrems, quasi tota compresa en l’aiguavés del Segre, excepte la val de Bovera, que aboca a l’Ebre, y alguna altra de petita importancia, com tenim dit. Ve compresa entre la plana d’Urgell al N. y E., la Sagarra l’E., Priorat al SE., vall de l’Ebre al S., y ribera del Segre a l’O. La corrent principal es el riu  de Set, que desde les vessants del N. de Serra Llena se decanta a l’O. Y surt de la comarca de baix de Sunyer, desaiguant en el Segre damunt Sudanell. En el seu curs deixa a mà dreta Cervià y a l’esquerra Albagès, Cogul, Aspa, Alfeç y Sunyer un xic apartat cap a l’interior.
En el rigor de l’estiu, si bé les seves fonts són continues, devé tant fluix que s’aixuga de mitg recorregut en avall (No hem pogut trobar l’etimologia d’aquest riu, que desde’l Vilosell recorre’l N. de les Garrigues. Sense que li donguem cap crèdit, hi ha qui se l’explica per quedar-se aixut a l’estiu o per ajuntar-se-li set corrents: la que baixa d’Albi; la de les Tapiades, a Cervià¸la de les Besses, vora les ruines d’aquest poble, que al desaparèixer a les darreries del sigle XVIII originà l’abans esmentat Cervià; la d’ Oró, més avall; la de Sisquella, prop d’Albagés, y la vallada que arreplega aprop d’Aspa).
 Altra vall important es la que’s forma dessobre Juncosa y segueix per Torms, Soleràs, Torrebesses y Sarroca, prenent una direcció marcada a l’O. Prop de Granyena, desde quals serrats, per sota la Roca Cavallera, s’escorre la que baixa cap Alcanó entre aquella y el riu Set. També han d’esmentar-se entre les principals la de la Granadella, vers Llardecans y Mayals al cap d’avall, y la que arrenca al cap de la serra, al peu de la Pobleta o Pobla de Granadella, antigament coneguda per Pobla de Bellaguarda, nom molt escayent, puix són poques les localitats que poden gaudir-se de tenir als seus peus un panorama tant esplèndit: fins les Montanyes Malehides y el Cotiella se divisen a la perfecció.
 Al voler determinar la comarca’ns trobem ab les dificultats de sempre, puix esl mateixos habitants no s’han posat encara d’acort respecte dels pobles que comprèn. Albi, Vilosell y Pobla de Cièrvoles, dessobre l’alta reconca del Set, podrien tal vegada incloure-s’hi, emperó ells se tenen com a sagarrencs, y parlen de Les Garrigues entenent-les d’allí en avall. Castelldasens es considerat per molts com Urgell, si bé de la configuració del territori’s desprèn que encara es Garrigues, formant el limit d’aquestes, per trobar-se en un estreb de serra despresa de la que tanca’l riu Set; decayent desde allí cap a la plana d’Urgell, puix els demés turons que en aquesta s’alcen, com per exemple passa en el poble de Puiggròs, enllà de les Borges, se veuen ja completament deslligats. Paregudes raons, y encara ab més fonament, podem aportar per lo que’s refereix a Alfeç, a l’esquerra de l’indicat riu, que alguns volen suposar no pertany ja a la comarca de que’ns ocupem, y que aquesta no comença fins a Alcanó.
De l’examen del territori, doncs, se dedueix que la comarca de Les Garrigues conté’ls següents pobles: Castelldasens o Castelldans, Cervià, Albagès, Cogul, Aspa, Alfeç, Sunyer, Alcanó, Sarroca, Torrebesses, Granyena, Soleràs, Torms, Juncosa, Pobleta o Pobla de Granadella, Granadella, Llardecans, Mayals, Almatret y Bovera, ab 19648 habitants, segons el darrer cens, essent Mayals, ab 2.265 ànimes, la població més gran, y Alcanó, de 358, la més petita. La distancia entre unes y altres poblacions varia desde tres quarts a tres hores, essent les més pròximes de ferro-carril: Cervià, set quarts de Vinaixa; Castelldasens, dues hores de les Borges; Cogul, tres hores de Puigvert, en la via de Tarragona a Lleida; Alfeç, tres hores y mitja de la capital; Almatret, set quarts de Fayó, y Granadella y Bovera, cinc y quatre hores respectivament de Flix, en la via dels directes.
 La falta d’aigua en tota la comarca, aon no hi brolla una trista font que valgui la pena y l’únic riuet que té s’asseca a mitg estiu, dóna an aquest poles un caràcter bastant especial, encara que trist, molt paregut als de l’Urgell abans de passar-hi’l canal. En tots se veu aprop de les cases, y moltes vegades dintre mateix de la plaça, un gran bassal d’aigua de pluja pera abeurar els animals, y altra pera’ls usos domèstics, per més que avuy ja hi ha molts vehinats que la tenen conduida de mina, que han pogut obtenir a copia de gastos. De totes maneres, aquesta es poc abundosa y ab prou feines abasta pera’l consum, quan no s’aixuguen el dia menos pensat, com va succeir a Granyena.
 La desaparició d’aquestes basses en mitg de poblat, causa de no poques enfermetats infeccioses, ha sigut cavall de batalla de tots el metges; y si bé se n’han terraplenat algunes, quedant ara espayoses places en el seu lloc, la gent està tant afectada al regust de l’aigua embassada, que pera beure n’hi ha que la prefereixen a la canalisada de mina.
 Totes les poblacions venen a tenir un mateix aspecte per regla general, y encara que les seves construccions no ofereixin gran cosa de particular, se troba algun que altre detall curiós, com en la <<vila closa>> de Mayals, cases del sigle XVI y XVII, entre elles la de les Doctores, a Alfeç, ab una notable finestra del Renaixement.
 Les iglesies són grans, ab enlairat campanar de pedra picada y cúpula, portada abarrocada, emperò no massa recarregar l’estil, corresponent en sa majoria a les darreries del sigle XVIII ó  començos del XIX, algunes de tres naus y de molt cost tot plegat, lo que prova que en l’època de la seva erecció era’l país més ric que no pas ara, o la fe no havia minvant tant. Com a tipus d’aquesta mena de construccions cal esmentar la de la Granadella y la de Mayals, que’s disputen la preeminencia de catedral de les Garrigues; mes airosa la primera que la segona, aquesta es sens dubte més monumental, donant-li certa grandiositat les grans pilastres que aguanten la cúpula y separen les amples naus, ben proporcionades dintre les regles que dominaven en aquella època de restauració de l’art clàssic.
 Més,  apart d’aquestes, també s’en troben altres de molt diferent estil, com l’iglesia vella de Mayals, mitg enrunada dintre  de la <<vila closa>>, bonic exemplar de l’últim periode romànic aixis que apunta’l gòtic, orientada de llevant a ponent, en que hi té un acabat rosetó, y la porta d’entrada a mitg-jorn; la d’ Alfeç, d’absis circular tomànic y detalls gòtics en l’interior. A Granyena’s conserva igualment la portada romànica de l’iglesieta de Sant Miquel, y a mitja hora de Cervià, aont estava l’antic poble de les Besses, completament arruinat, se veuen un parell d’arcs apuntats amb unes mènsules que deurien sostenir la coberta de fusta que soplujava’l temple.
  Altra nota digna d’esmentar-se es l’abundancia de creus termenals a l’entrada dels pobles, a la plaça o al costat de l’iglesia, havent-n’hi de bastant modernes com la de Castelldasens, que porta la data de 1818, y d’hermosament esculpturades com la del portal d’Alfeç, del 1604.
 Lo més remarcable de la comarca es, sens dubte, les pintures rupestres de Cogul, de les quals parlem en altre lloc per separat, degut a l’importancia que revesteixen.
 Al parlar de Mayals hem anomenat la <<vila clòsa>>> o siga la part que havia sigut amurallada. El recinte, sumament interessant, ab els seus carrers estrets y enrevessats, antigues cases de pedra picada, pel temps ennegrides, conserva encara algunes despulles de fortificació que pot resseguir-se perfectament, en qual lloc ve compresa l’iglesia vella enrunada y la fatxada de la primitiva capella en la placeta junt a l’enderrocat Portal de la Costa. Dresde aquest, per la seva enlairada situació, enllà del Montmeneu, vers nord y ponent, pot contemplar-se un bon troç de la ribera de Segre y Cinca poc abans de junyir-se sota d’Escarp.
 A Llardecans hi havia agut també la <<vila clòsa>> ab idèntic emplaçament dalt del serrat, ab vistes a la ribera del Segre, y a Alfeç es conegut per la <<vileta>> el serradet primerament edificat que s’encara al Set, mirant al pla de Lleyda.
 Dels castell o cases senyorials que havien existit a la comarca, enderrocats tots ells o malmesos, el d’Albagès se veu que havia sigut una construcció molt ferma, a judicar pel cos quadrat que resta en peu al cap-d’amunt del poble, bastit, segons sembla, en ple sigle XV.
 A Binfaro, un kilòmetre enllà d’Alfeç, a l’altre costat del riu Set, en un turó isolat de les serres de les Garrigues, hi havia altra casa forta, veyent-se encara un troç de mur revestit de pedra picada. En la masia que hi ha al seu dessota s’hi troba aculat a la paret un gran escut, procedent, sens dubte, del vell casal, y al costat s’alça una hermosa creu de terme pertanyent al període de trancisió del gòtic al renaixement, molt semblant a la d’ Alfeç, y que segurament són fetes pel mateix mestre. Havia pertengut al senyoriu del Marquès de Benavent, y avuy el seu terme depèn del poble d’Alfeç, ostentant un dels tinents d’alcalde d’aquest la representació de Binfaro, y, pera que se’l regonegui allí on convingui, usa una vara petita ab aquella llegenda. ( En el Cens de Catalunya ordenat per les Corts de Cervera de 1359, com a corresponent a la vegueria de Lleyda, se parla del lloc de Vinfaren ab 12 focs. També s’anomena’l de Sisquella, ab 10 focs, que es actualment un despoblat pertanyent al terme de Juncosa, y el de les Besses, ab 12 focs, que l’ha vingut a substituir Cervià. Igualment s’esmenta Matxarra y Molons, que avuy són masies dependents de Castelldasens, y Rufea (Rufia diu el Cens esmentat), poble desaparegut de baix la ribera de Segre, lo mateix que Vilaseca.)
 Se conserva a Alcanó una casa a quatre vents, ab finestrals gòtics, y a Sarroca hi havia hagut un fort castell que s’ha anat derrocant.
 Ha desaparegut igualment la fortalesa que havia donat nom a Castelldasens ja en el sigle XII, y abaix al poble sols algunes parets ab l’escut d’Escala Dei denuncien a l’exterior el lloc aont estava emplaçada la gran dependencia d’aquella cartoixa, que posseia quasi tot el terme, puix hi arreplegava de dos a tres mil quarteres de blat en un any de regular cullita. A Torrebesses, la mateixa orde hi tenia una casa nomenada castell, bastanta terra y de més cobrava’ls delmes. El prior era senyor d’abdues poblacions.
 Monastir de Poblet posseia’ls senyorius d’Albagès, Besses, Cogul, Juncosa, Soleràs y Torms; el Cabilde de la Catedral de Lleyda, Alcanó y Sunyer; y el bisbe de la propria diócesis, el poble d’Aspa, aont hi té encara una ben arreglada casa.
 Els demes senyorius de la comarca pertanyien: Sarroca, a N. Matas; Mayals, al Baró de Mayals; Granyena, Granadella, Pobla de Granadella y Bovera, al N. Ager Queralt, y Almatret al Marquès d’Aytona, títol que ha vingut a confondre-s ab el Duc de Medinaceli, el qual, segons tradició, oferí a dèu families d’Amviure terres per conreuar, construint-los casa, iglesia, forn y depòsit pera retenir l’aigua de pluja embassada, mitjansant delmes y altres drets, excepció feta dels ametllers, que donà francs, y an això obeeix, segons diuen, que hi hagi tantes plantades d’aquell arbre en el susdit terme.
D’aquesta manera s’expliquen l’origen d’Almatret per Mas-tret, si bé en l’escut de la vila, igualment que a Mayals,hi figura una mà, que tampoc té cap valor cientific pera l’estudi etimològic d’aquell nom.
De costums se’n conserven encara de molt interessants, per més que de dia en dia van desapareixent. Com a la plana d’Urgell, en alguns pobles les priores de la cofradia del Roser, ab les seves intencionades cançons, acompanyades per la majorala ab el típic tambor, donen una nota molt alegre y ben apropriada en els casaments, bateigs y festes majors, conseguint pera la Mare de Déu apreciables almoines. Aquell instrument quadrat, d’uns quatre pams de punta a punta, recobert de pell a les dues bandes, porta pintada la Verge per regla general y un pom de flors, y de l’àngul del bastiment ne pengen flocs de cintes de diversos colors ab un enfilall de cascabells a cada cara. Segons noticies, a Soleràs hi ha pintat Sant Roc.
La majorala s’apoya un dels ànguls en el davantal arregoçat pera sostindre-l mellor, y bat ab les mans la cara de davant, que ja li ve arran del pit, mentres les demés xicotes van descapdellant cançons y més cançons per l’istil de les que segueixen:

 
Hi ha alguns pobles que, ab tot y conservar-se’ls tradicionals tambors o panderos, com succeeix a Albagès, ha decaigut aquesta costum. Malgrat això, per Carnestoltes, formant rotllo agafats de les mans, com qui balla la bolangera, canten dances, que no són altra cosa més que un record o bé una imitació de les cançons, a que hi eren tant afectades les majorales del tambor.
 Com a mostra reproduiré les que considero més apropriades en aital diada, recullides en l’esmentat poble:

    
    A Granadella, els dies 14, 15, 16 de Setembre, se celebra la festa del Sant Crist de Gracia, imatge molt venerada que ocupa lloc preferent en aquella sumptuosa iglesia parroquial. Els tres 
dies té lloc el ball del Sant, que sol consistir en una jota. Obren el ball els primers majorals, vestits amb una mena de faldilletes vermelles guarnides de cascabells. S’encanten vanos, rams, 
mocadors, etc, y ab ells s’obsequia a les balladores, no entregant-los-ho fins a la segona dança, havent ballat ab ella la primera, tenint el ballador a la mà l’objecte que ha d’oferir-li després.
  La música’s dirigeix a la plaça desde casa del majoral. El primer y segon nomenen majorals, que acostuma a esser una germana o parenta, may promesa. També’s va a buscar a algunes balladores a casa
 seva, y entremig dels dos acompanyants, ab un parell d’atxes de vent, s’encaminen a la plaça. Apart de la correguda de la cordera, tant generalisada en les festes majors, se celebra també la
 de les dotze pedretes, que’s deixen a un costat de la plaça. Els que prenen part en el joc, a cada tom que donen ne cullen una, y, naturalment, el que ha tingut més bona cama ha donat més vols y ha
 pogut arreplegar més pedres. Els premis consisteixen: el primer, en dos pollastres, en un el segon y en una ceba’l tercer, y els ofereixen a les persones del seu gust, les quals corresponen 
entregant-los quatre o cinc pessetes. El que ha obtingut el tercer premi, consistent en una ceba, ha d’oferir-la a  senyora casada del poble, de cap manera a xicota soltera.
  A Mayals a més de la festa de l’assumpta, que es la principal, l’endemà celebren la de Sant Roc, ab processó que recorre’l barri nomenat << vila clòsa>>, o sia’l primitiu recinte mural de la 
població abans d’aixamplar-se pels ravals; y no deixa d’esser una nota força interessant veure passejar els gonfanons y banderes precedint  al taberbacle en que es conduit el sant advocat contra
 la peste, per aquells carrerons estrets, costaruts y tortuosos, ab portals apuntats, cases negrenques assegudes sobre antics murs, on fins l’ambient que s’hi respira’ns transporta als primers anys 
d’haver-la conquerida als alarbs, qual deix sembla reproduir-se a travers dels sigles en el posat, gestos y faccions de llurs pacífics habitants. El dia de Sant Sebastià fan igualment gran festa en la 
propera ermita, y, pera satisfer els gastos que ocasiona, els majorals encanten lo que previament s’ha regalat. Els joves solen fer-ne obsequi a les xiques, y si n’hi ha algun que no’s veu ab cor pera 
oferir-lo a l’elegida o per esser aquesta desconeguda, s’encarrega d’aital missió un dels majorals (ciroter) y li porta pera ballar, sense que ella pugui refusar-lo. En l’acte de l’ofertori en l’ofici 
del sant, el majoral presenta un conill de montanya ab una taronja penjant de cada orella, que després de la missa s’en fa entrega al senyor rector.
 En els casament, un pic celebrada la ceremonia, junt ab l’anell se beneeixen les arres, representades per dugues coques, que’l nuvi entrega a la que ja es la seva muller, després d’haverli posat 
l’anell dient-li: << Aquesta y aquestes arres jo vos les dono en senyal de matrimoni >>, y ella contesta: << jo les accepto >>. En l’acte de l’ofertori se’n fa present al sacerdot, y les demés 
acompanyantes ofereixen redorts ( tortells ).
 Dels serveys públics valdria més no parlar-ne. Els de caràcter general de la comarca no apareixen per cap costat. La carretera que de Lleyda agafa per la ribera esquerra del Segre y s’ha de dirigir 
a Flix per la part baixa de Les Garrigues, no arriba sinó a Sarroca; la de Reus cap a Cornudella y Ulldemolins, se queda en el cap de la serra així que entra en la jurisdicció de la provincia de 
Lleyda; La de Vinaixa a Albi, que ha de continuar fins a Mayals, sols té un troç acabat entre Albi y Cervià; la que desvia de la primerament nomenada prop d’Albatarrech per Montoliu y Alfeç cap al
 cor de Les Garrigues, no passa de camí vehinal fins Alfeç, convertint-se en mal camí carreter desde Alcanó a Granyena, aont acaba’l servey públic rodat que hi ha establert, y que en un mal carretó 
nomenat tartana, per mòdic preu, transporta  en quatre hores desde la darrera població fins a la capital. Aquesta carretera hauria de continuar desde Granyena, vall amunt de Soleràs, Torms y Juncosa,
 fins a ensopegar la de Reus, o bé desde Granyena a Granadella y Pobla de Granadella pel fil de serra a trobar aquella, posant en comunicació directa Reus y Lleyda a través d’aquella comarca.
  La de Mollerusa a Borges d’Urgell, que hauria d’entrar a Les Garrigues per Castelldasens y Albagès, no ha passat de projecte fins ara. No’s crega que aquestes vies de comunicació, tan necessaries,
 fossin de gran cost: molt al contrari, les obres de fàbrica no serien gaire costoses, y ho prova que en tots els pobles hi ha camins carreters que ells mateixos arreglen y cuiden de sa conservació,
 lo qual diu molt a favor d’ells. Es veritat que alguns viuen un xic descuidats per lo que a la llum y l’aigua’s refereix, trobant-se en aquest cas Mayals, que no té excusa per esser població de molta 
riquesa ( actualment s’estan fent els treballs pera l’instalació elèctrica. L’estiu passat, que s’havien secat les basses, havien d’anar a cercar l’aigua una hora lluny ). Fòra Juncosa, Albagès
 y Castelldasens, que tenen conduida l’electricitat desde Puigvert ( Urgell ). Entre quals poblacions hi té establet la companyia un telefon, les demés, encara que frueixin de relativa importancia, com 
Granadella, capital de la comarca, se troben completament a les fosques. An aquesta hi ha estació telegràfica.
 Ceferí ROCAFORT.