Aquest home escriu a la pàgina 100:

Els Trets - Avanç de Catalunya

Al cementiri de Castelldans hi vaig trobar dos homes i dues dones lligats amb filferro, les mans darrere l'esquena, negres, llançades una sobre l'altra, amb la panxa oberta i la bala a la nuca.

Van ser les últimes víctimes dels rojos en retirada. Els van cremar amb gasolina després d'haver-los matat: eren vilatans de dretes.

Els vam enterrar mentre el canó tronava sobre Les Borges Blanques, i una aspra creu, feta pels legionaris, porta els seus noms.

Mai s'ha sentit a Castelldans que trobessin els dos morts al cementiri, si fos veritat no foren del poble.

 

A la Pàgina 97.

Justícia sumaria. Castelldans. Acció de Catalunya

El van treure d'una columna de presoners - cridant com damnats: - era comissari polític, reconegut pels soldats espanyols - familiars i vilatans -.

El van acusar de diversos delictes i robatoris, entre ells la crema d'una dona viva clavada a la porta de casa seva. Era un home corpulent amb una cara lúgubre.

Els acusadors tenien la seva fotografia, no va negar cap delicte ni es va defensar: el van arrossegar a un barranc i el van matar com un gos; va morir amb el puny tancat.

Cap notícia d'això, podria haver passat amb alguna columna de presoners que passés o hagués passat pel poble. Està clar que cap dels fets narrats eren persones de Castelldans.

BORJAS BLANCAS

Sobre el Cercle Republicà, el Cercle Comunista i el Cercle Separatista Català, els nostres avions els van bombardejar i destruir.

Eren edificis de luxe, els millors i més rics de Les Borges Blanques: tenien un cafè, una biblioteca, una impremta: estaven coberts de cartells russos i antifeixistes i de caricatures trivials i indignes contra el Papa, Franco i el Duce.

Quan va arribar la infanteria espanyola, van calar foc a les ruïnes, i els esquelets de fusta, les bastides, els mobles i els llibres van cremar durant dos dies.

M'ha semblat adient ficar l'apartat de Les Borges Blanques.


A la pàgina 92 a 94.

Bateig de guerra.

Castelldans Catalunya.

L'església, profanada i reduïda a estable, va cremar a causa del bombardeig.

Vaig batejar al teatre comunista on al matí havia celebrat la missa pel poble i els soldats. A l'escenari, enmig de les banderes, hi havia l'Altar del Camp; a sota, sobre una taula de marbre, extreta d'un bar destrossat, hi havia l'estàtua de la Mare de Déu, amagada i salvada de la fúria comunista per unes dones del poble.

Les mares portaven els seus fills, petits i grans, com a ofrenes per ser santificades. Oficials i legionaris feien de padrins i una massa de gent i espectadors observaven amb emoció.

El ritual era senzill: una estola sobre el meu uniforme, una pica d'aigua beneïda i les paraules catòliques romanes de la fórmula van passar per la meva ànima com una força regeneradora, juntament amb els noms de sants i herois, de la Mare de Déu i del Senyor que portaven les noves criatures cristianes. La majoria van néixer durant la dominació vermella, alguns amb només uns dies.

Les mares mostraven els signes de la por i la fam, però somreien als seus fills renaixents i rebien el regal dels padrins legionaris: moltes eren la primera vegada que experimentaven l'alegria d'un regal, i aquest venia dels italians.

Un nen pobre i brut però bonic va assistir a la cerimònia; era fill d'ardents comunistes i es deia: - República Federal. - Tenia vuit anys; els familiars el volien batejar però ell va fugir protestant amb el seu petit puny tancat, i no el van trobar.

Va ser l'únic que va enfosquir la lluminositat d'aquell bateig de guerra.

Ho explica el Josep Bellet "Portella":

L'església de Castelldans va se profanada i convertida en magatzem. No hi va caure cap bomba no es cremà res a dins. Els altars, els bancs i tot el que era combustible ha van treure a fora amb un camió de cal Sec i ho van cremar en un bancal del Tancat, al costat contrari de la carretera.

El capellà castrense italià no va batejar en cap teatre comunista ni al Centre Republicà situat al mateix lloc que ocupa avui l"hogar" del poble. El bateig es va fer a la tarda a La Viola, el local de cal Sans, després que aquell matí s'hi hagués celebrat una missa. La taula de marbre era del cafè de cal Sans, totes ho eren llavors.

Les mares hi portaven els fills a batejar, unes amb goig i altres per força, perquè era obligatori. El capellà italià diu que le mares mostraven signes de la por y la fam; hi jo hi afegeixo que les d'esquerra estaven acollonides.

El nen pobre, bonic i brut era de ca l'Hortolà, fill de la Nita. El capellà li va preguntar: "como te llamas?" Federal li respongué. "Carai, nombre de coche".

Una anècdota de dia del bateig que el capellà no conta:

Recordo que em trobava a casa de la tia Victòria, que era de cal Porra i estava casada amb el Joan de Cervià, era molt tard, i es va presenta la Marcela (no recordo de quina casa era) tota sofocada explicant que mentre estava endreçant la sala després del baptisme el capellà havia intentat fotre-li mà.