La guerra va passar per ací com una ventada de tardor, i s'ho va emportar tot: teulades, portes, arbres i gent. En aquest carrer no hi ha quedat res de bo, ni a l'esquerra ni a la dreta. Miquel Lladó (1971)

LA GUERRA

Acabada la Batalla de l'Ebre els republicans van intenta reorganitzar ràpidament les seves unitats. El 23 de desembre de 1938, a les 12 h. 20 m., el cap del XII Cos va ser informat en el seu lloc de comandament, situat a Castelldans, carrer Bonaire, que el Corpo di Truppe Voluntaire (Littorio, Frecce Azzurre, Frecce Nere i Frecce Verde) amb l'ajuda de 40 tancs ataca el cap de pont de Serós. La 56 Divisó republicana reforçada amb la 179 Brigada Mixta de Carrabiners i la 56 Brigada d'infanteria de marina, i amb la 16 Divisió com a reserva no resisteixen l'atac i es retiren cap a Maials i Llardecans. El dia 24, va continuar l'ofensiva; els italians ocupen Llardecans i Torrebesses i el “Cuerpo Navarro” entra a Almatret i Maials. L'Estat Major Central dels republicans va decidir contraatacar; el V Cos, reforçat amb dos companyies de tancs, havia d'atacar la línia Les Borges Blanques – Sarroca i el XV Cos, reforçat amb dos batallons de tancs, atacar el front de la Granadella – Maials.

El 29 de desembre, la 5 Divisió del CEN ocupava la Granadella després de duríssims combats amb la 42 Divsisió Republicana. La 4 Divisió nacional avançava cap a la Punta dels Sabaters i la 12 Divisió s'apoderava de Bovera. En canvi, el CTV continuava patint violents contraatacs de les forces de Lister. Aquells dies, la lluita va ser especialment sagnant a la partida de Melons, entre l'Albagés i Castelldans, on ambdós bàndols van patir una gran quantitat de baixes.

Després de 10 dies de combats molt intensos a tota la zona el V Cos es va veure obligat a replegar-se cap a Les Borges Blanques, El dia 3, al Lloc de Comandament establert aprop de Castelldans, hi van arribar les primeres forces fascistes. Lister va retirar el Comandament a Les Borges Blanques. El dia 3, el CTV trencava el front del V cos d'exèrcit republicà i avançava per la carretera d'Aspa a Artesa de Lleida, així com per la carretera de l?albagés a Castelldans. El dia 4 els italians van ocupar Castelldans i van perseguir els republicans fins Artesa de Lleida i Puigvert de Lleida.

Dia 4 de Gener de 1939, a la una de la matinada ha començat la maniobra, amb una lluna plena que il·lumina una nit serena i freda. L'objectiu dels italo – espanyols de les “Flechas” és Castelldans. A les sis de la matinada, el poble ja està conquistat. Jorge M. Reverter escriu: Y al fondo las montañas cubiertas de nieve. Lérida está a la izquierda y, a los pies de quienes observan el soberbio paisaje, Les Borges Blanques.

Uns 36.000 pot ser el nombre de soldats catalans morts al front. Els expatriats catalans es calcula que van ser 150.000, dels quals entre 10.000 i 15.000 van morir a causa de la Segona Guerra Mundial -al front o en camps de concentracio- i uns 65.000 van romandre a l'exili. Estudis comporatius permeten avaluar la mortalitat indirecta durant el període bèl·lic en uns 15.000 o 20.000, majoritàriament nens i vells. La suma de totes aquestes cifres permet afirmar que ·a causa de la guerra civil desaparegueren de Catalunya, per mort i exili, entre un mínim d'unes 130.000 persones i una estimació màxima de 150.000". Si es té en compte que la població de Catalunya en esclatar el conflicte armat era d'uns tres milions d'habitants, el percentatge global de victimes se situa en un 4'5 % de la totalitat.

Veïns de Castelldans morts durant la guerra civil:

Els que consten en  els registres són sis.

Ja acabada la guerra dos persones del poble van morir d'accident manipulant bombes de mà trobades pel terme; Ramon Ballesté Valls amb 31 anys i l'Eloi Costafreda.

PERSONES NASCUDES A CASTELLDANS AFUSSELLADES:

Els afusellats  per la repressió franquista, entre el 1938 i el 1953, arriben a uns 4.000.

Relació de persones encausades de Castelldans pel TRIBUNAL DE RESPONSABILITATS POLÍTIQUES DE LLEIDA; tots els expedients de les persones de Castelldans foren "buidats".

Quadre de les sentències dels consells de guerra a les comarques de Lleida, on podeu veure que els de les Garrigues van primers en el "ranking".

PERSONES DE CASTELLDANS ALS CAMPS DE CONCENTRACIÓ:

MARCEL·LÍ REI FARRÉ:

JULIO HIDALGO CERRILLO

Va nàixer a Madrid l'1-02-1910. Presoner núm. 86604 / Stalag XI-B va ser traslladat al camp de Mauthausen el 27-01-41, amb el núm. 5553  i d' aquí al camp de Gusen el dia 8-04-41, amb el núm. 12021. Morí a Gusen el dia 27-09-1941. Es va casar, a Castelldans (1-07-1934), amb Ramona Farell Bernaus.

FRANCISCO PAU GOMEZ

 Va nàixer a Castelldans el 2 de maig de 1911. Soldat de la república. Va formar part en una compañia de treballadors extrangers del 23 de juny de 1939 al 30 de juny de 1940. Presoner de guerra del 1 de juliol de 1940 al 26 d'abril de 1941. Deportat polític a Mauthausen del 27 d'abril al 30 de maig de 1945.

Aproximadament, 10.000 republicans espanyols van ser deportats als camps de concentració i extermini nazis durant la Segona Guerra Mundial. Uns 6.500 hi van perdre la vida. La majoria, van patir l’horror de l’holocaust a Mauthausen (Àustria) i els seus camps annexos, i uns 4.800, 1.500 dels quals catalans, van estar empresonats al camp de Gusen. La gran majoria dels espanyols deportats formaven part dels 500.000 exiliats a França al final de la Guerra Civil. El seu compromís amb la lluita antifranquista i la col•laboració que molts van prestar a la Resistència francesa, per seguir combatent el feixisme, els va convertir en enemics de Hitler.  

Els primers deportats espanyols van arribar a Mauthausen l’agost de 1940 en un tren de càrrega, sense menjar ni aigua i suportant temperatures extremes. El 13 de desembre arribaria el contingent d’espanyols més gran: 849 homes que van viatjar a “l’infern de Mauthausen” sense saber on anaven, tancats tres dies i tres nits en vagons de bestiar. En uns mesos, els “rojos espanyols” (rotspanien), com els anomenaven, es van convertir en un dels grups més nombrós del camp. Quasi tots van treballar a la pedrera de granit situada a 1 km del camp, on van formar part de la cadena de treballs forçats. Molts hi van morir víctimes de la fatiga, la calor o els cops i les vexacions dels guardians de les SS. A més de Mauthausen, altres camps com Ebensee, Buchenwald o Ravensbrück, van ser també destinació de molts deportats espanyols.

Els dos veïns de Castelldans van morir a Gusen, com heu vist; esplicaré una mica d'història i la narració d'un expresoner al mateix Gusen.

El camp de Gusen, comandat pel SS Karl Chmielewki, es comença a construir a finals de l’any 1939. Els presoners de Mauthausen tenien que caminar cada dia 10 km., entre l’anada i la tornada, per treballar a la cantera del poble de Gusen. El treball esgotador, junt amb la caminada diària, va ser la causa de la mor de més de 150 presoners l’hivern de 1938. Els alemanys van decidir construir un camp, pels presoners i pels aquarteraments del SS, al propi Gusen.

Si la cantera de Mauthausen era un infern, les de Gusen les sobrepassava amb brutalitat. L’any 1941 va ser el de major extermini de republicans espanyols, l’esperança de vida a Gusen es situava a la vora dels sis mesos, el pes dels presoners voltava els quaranta cinc quilos.

Els primers republicans espanyols van arribar a Gusen el 24 de gener del 1941. El primer treball que se’ls va assignar va ser construir el mur que donava la volta al camp.

   CANTERA DE GUSEN

El "sanatori" de Gusen

explicat per Joan Baptista

.Després el mal anomenat sanatori de Gusen es convertiria en el veritable camp d'extermini de Mauthausen, ja que tots els febles i malalts eren traslladats allí per ser-hi eliminats o servir de conillets d'índies per als experiments mèdics. Hi havien metges SS, infermeres inquietants... Era el terror: s'hi feien operacions inútils, mutilacions experimentals... Les grans fàbriques químiques enviaven fins i tot mostres de productes tòxics als camps o bé compraven lots de deportats per fer-ne proves i experiments. La majoria van ser morts o eliminats en aquest mal anomenat "sanatori" de Gusen.

Al camp de Gusen hi havia 32 barraques, 24 per a estar-hi i la resta utilitzats com a magatzems i la infermeria. La capacitat de cada barraca era d'uns 200 presos, però la realitat era que se n'amuntegaven més de 500.

A Gusen hi havia una trentena de barracons tots de fusta. Envoltant el camp hi havia un filat d'alta tensió al davant, després els guàrdies darrere i encara una muralla de pedra picada d'uns quatre metres i una metralladora emplaçada a cada punta. De fet era impossible d'escapolir-se. Alguns ho van intentar, escollint per exemple un dia de boira, quan sortíem a treballar a la pedrera. Quan feien el toc de plegar, es camuflaven i es quedaven, però quan entraves dins, et. comptaven quaranta vegades. Llavors, només que en trobessin a faltar un ja sortia tota la guàrdia dels SS amb els gossos, i al cap d'un hora o poc més ja el veies que l'entraven a rossegons, de la pallissa que li havien donat.

En un dia normal de treball al camp, quan encara era negra nit, a les quatre de la matinada, després d'esmorzar la tasseta d'arròs, sortíem a la plaça del camp. Era una plaça quadrada molt gran. Home,... si érem més de vuit mil homes, et pots fer una idea de les dimensions de la plaça. Allí et ficaven en fila, feien el recompte i els caporals de vara t'agafaven segons les necessitats de personal que tenien per a aquell dia. Allí ens distribuïen per a les diferents tasques. Els kapos també eren presoners com nosaltres. De kapos espanyols també n'hi havia, però pocs. La majoria de kapos eren alemanys i polonesos. Els alemanys la majoria eren kapos de barraca, i es deia que estaven presoners per dos coses principalment: o per lladres o bé per homosexuals. Es veu que estava castigat així. Portaven a la solapa el seu distintiu, cada un de la nacionalitat que era.

Després del recompte se'ns enduien a treballar allí on manaven; igual et portaven a la pedrera, potser a pic i pala, o bé et ficaven al "cilindre", allí on els donava la gana. Del camp de Gusen a les pedreres hi havia potser deu minuts o un quart d'hora. Tot el recorregut del camp a la pedrera quedava dins d'un mateix tancat, tot voltat de filat amb pues i per fora els SS de guàrdia amb els gossos. El treball era tots els dies, no se'n descansava cap. Ni que plogués ni que hi hagués un metre de neu damunt de les costelles. Només et retiraves el temps just per dormir. Era una manera d'exterminar, però productivament.

De tant en tant ens feien desinfeccions. A cada desinfecció en morien un munt. Ens feien fora de la barraca a les quatre del matí després de l'esmorzar. Ens feien sortir a la plaça tots nuets de pèl a pèl i mentrestant es feia la desinfecció de la barraca. No ho sé ... ! Una d'aquelles desinfeccions generals va ser als voltants de les festes del Remei de l'any 1941, i encara sort que no feia molt de fred. La desinfecció va durar tot el dia i la nit, i allí tots nuets al mig de la plaça i sense res per posar-nos a la boca. Al final ens portaven un camionet d'abrics, que quan tiraven un abric ja tenies cinc o sis fuets pegant-te. El que podia agafar-ne un, bé, però la feina era poder-lo agafar. Llavors, a la una o les dues de la nit, ens fumaven una dutxa d'aigua gelada i ens feien tornar al nostre lloc a la plaga sense eixugar-nos, i així, mig xops, passàvem la nit a la serena fins a l’endemà. Molts eren els que van caure allí mateix. Hi havia un camió que s'enduia els que anaven caient.

Miquel Serra i Grabulosa contava a Montserrat Roig (pàg. 156 del Ilibre) com el control dels polls sempre era de nit: "Cap a mitjanit encenien de cop i volta els llums, quan tots ja dormíem, i, despullats com anàvem, ens feien posar en fila per a passar el control. El cap de la barraca seia damunt d'un tamboret o al cantell d'una taula. Amb una fusteta apartava els pèls per veure si no hi havia cap "bestiola". Però si algú era considerat "brut", ja es podia preparar a passar mala nit. La dutxa d'aigua freda era llarga, molt llarga i acompanyada de garrotades i mals tractes.

Durant el camí a les dutxes, els presos rebien les fuetades i els cops de verga dels SS i dels kapos, els quals havien organitzat la gresca per pur plaer.

Hi havia uns barracons, grans com els nostres destinats a les dutxes. Per dalt hi havia tota una renglera de dutxes i tots a baix, a suportar l'aigua gelada a tot temps, quan te manaven, encara que estiguessis a trenta graus davall zero. A alguns se'ls hi gelaven els peus. Tallaven molts de peus i cames gelats pel fred. Després ja els feien desaparèixer. Al camp en veies molt pocs, d'invàlids. Només veies els bons, els malalts els feien desaparèixer ràpidament.

De moral a ningú ens en quedava gens, perquè allí, tots els dies al matí sempre veies un, dos..., sempre hi havia un o altre que es tirava el mateix al filat i es quedava allí carbonitzat.. Cada dia això ho veies. 1 després, moltes vegades, que segons el que feien, els posaven de càstig, no sé, era com una hamaca. Et posaven allí damunt l'hamaca i llavors, amb el fuet, et fumaven les fuetades que els ordenaven, els oficials mateix, trenta o quaranta fuetades. Et posaven en una posició, així amb el cul un poc elevat, i agafava, primer un, i quan es cansava un, et pegava l'altre. La gota mortal també diu que existia jo no ho vaig veure mai; les fuetades sí que les vaig presenciar al mig la plaça.

De SS mig bona persona només en vaig veure un. Aquell xic, a vegades anàvem a treballar i es treia un cigarret i en llençava quatre o cinc per terra, perquè els agafessis tu per darrere. I quan anaves a fer una neteja, prop de la barraca d'ell, a vegades et deia: "Vés, llença les escombraries", que era una llauna buida, i et deia: "Vés en compte, que al davall hi ha un paquet". Ja et posava un entrepà, melmelada o una cosa o altra dins. dins. Aquest sabia parlar castellà. Dels altres SS, sempre havies d'anar fugint, perquè no n'hi havia cap de bo. Jo recordo que, per exemple, en dies de fortes nevades feien els SS boletes de neu, allí, treballant, et feien quadrar i a veure qui t'encertava a la cara, i vinga riure!... El qui rebia les boles a la cara, aquell a aguantar. Era com si et tiressin una pedrada, saps? Quan no, t'enviaven el gos llop, i aquell gos et feia malbé a mossos. I no podies dir res. Si t'havien dit ferms, allí a aguantar. Si et mataven, doncs mala sort! L'admiració per la Grècia clàssica s'havia introduït de meravella en la vida quotidiana dels nazis, a base de la higiene i de l'esport. Havies de ser de raça ària, de pell blanca, ulls blaus, ros, d'una alçada no inferior al metre setanta-quatre centímetres. I això no ho tenien molts dels nostres deportats.

Allí al camp de Gusen existia el famós crematori. Els que anaven caient morts durant el dia anaven directament al forn i...,au! A vegades veies caure un mort a terra i el deixaves allí als safaretjos. Hi havia unes piques llargues a part i part per a poder-te rentar, i també hi havia una mena de dutxes. Anàvem allí, rentàvem el plat, ens rentàvem la cara... A vegades es moria un i de moment el deixaven en terra fins que se l'emportaven. L'existència del crematori era ben evident: tots vèiem com funcionava cada dia. La tònica nostra era treballar, callar, passar desapercebuts i esquivar els cops. L'únic instint que teníem en aixecar-nos al matí era poder arribar a la nit i jaure fins al dia següent. Dia passat, dia trobat.

Dormir, primer dormíem en matalassets al terra, cada dos matalassets cinc presoners. A nosaltres, els joves, quan ens van posar a part, ja ens van posar en lliteres, un dalt de l'altre. Quan deien al treball, al camp no quedava ningú, ni coix, ni ferit ... tots. No miraven si eres vell o jove. Als únics que ens van respectar una mica va ser als joves espanyols.

Els francesos, per controlar la multitud de persones que entraven al seu país, van crear camps de concentració a  llocs tan inversemblants com descampats o platges. A finals de 1939 i principis de 1940 van ser formades les companyies de treballadors extrangers.  Hi havia l'opció de treballar, de bon grat o a la força, per a fortificar les línies franceses o reclutats per la legió, voluntariament, per lluitar contra els alemanys.  O bé tornar a Espanya.

Moltes persones de Castelldans van estar en camps de concentració francesos. Concretament en el camp d'Agde poden nombrar a: Felip Costafreda Oriol, Ramon Farré, Esteve Roca, Ramon Pau, Ramon Duran, Francesc Farré, Felip Farran, Miquel Farran entre altres. El camp d'Agde era conegut com el camp dels catalans, ja que la Generalitat va poder concentrar-hi tots els exiliats catalans que hi van voler anar, però h'hi havia més; Argelers, Sant Cebrià, Bram, El Barcarès,.......

El decret llei del 26 d'abril del 1940 va instaurar a Espanya la "Causa General" i va durar pràcticament fins l'any 1960. Podeu veure més informació d'aquest procés d'investigació a Castelldans, a l'inici d'aquesta web, a l'apartat SABIES QUÈ