JOSEP CARNER PERE QUART JACINT VERDAGUER
GABRIEL FERRATER JOSEP SEBASTIÀ PONS MARIA MERCÈ MARÇAL
VICENT ANDRÈS ESTELLÉS GUERAU DE LIOST MIQUEL MARTÍ I POL
JOAN SALVAT PAPASSEIT SALVADOR ESPRIU BONAVENTURA GASSOL
POESIA ANGLESA I NORD-AMERIC.

                                   

JACINT VERDAGUER (1845-1902)

NIT DE SANG       (7 de juny de 1640)

Catalunya, Catalunya,

lo teu dia s'és fet nit,

i si ton present és negre

bé n'és més l'esdevenir.


Lo blat de tos plans i rostos

i els arbres de tos camins

un dia per altre es reguen

amb sang de tos amats fills.


Puix pertot arreu ne maten

los soldats del rei Felip

com si el ser de ta nissaga

fos lo més negre dels crims.


De tants fills com alletares

un sol n'hi ha de benvist,

només un qui aidar-te puga

i és ton més dolent botxí.


Comte de Santa Coloma,

malviatge qui et parí!

Que tants llamps caiguen en terra

i que, de tants, cap te fir!


Lo dia que vares nàixer

fou un dia maleït,

més valdria a ta pàtria

que hagués nat un escorpí.


A la pobra de ta dida

devies rosegar el pit,

perquè, llet, malaguanyada!

Te donà en lloc de verí;


perquè al veure't a la terra

no te'n tragué de seguit,

pel camí mateix del àngels

enviant-te al paradís.


Que no hagués avui de fer-ho

la terra que t'engrandí,

no creient que per la paga,

l'endogalessis aixís!


Tu, de sos braços de mare

n'has vist arrencar sos fills,

empenyent-los terra enfora

pel gust de veure'ls morir,


mentres tropes forasteres

en sos braços feien niu,

fent serralls d'aqueixes viles,

d'aqueixos camps cementirs.


Prou sentires tu ses queixes,

prou sos gemecs has sentit,

prou l'has vista emmanillada

com un lladre de camins,


mes, com un bord, no coneixes

de ta mare los sospirs

i podent ben deslligar-la

vas estrenyent lo cordill.


Tu has vist tornar sa corona

corona de joncs marins,

son ceptre d'or una canya

amb què la vas percudint.


Veus que sa creu és feixuga

i altres creus li has afegit;

té set, i amb fel i vinagre

cremes sos llavis sovint.


Si mai t'ensenya les nafres,

gires la cara i te'n rius,

si amb unglots de cuca fera

no les hi acabes d'obrir.


En Serra ens engrillonares,

en Vergós i en Tamarit,

i, a haver-t'hi vist amb coratge,

hauries mort en Clarís.


Mes, prou ja de malifetes,

avui arribes al cim;

la que temps ha botxineges

vol acabar esta nit.


Del càstig poc se li'n dóna,

ja el rep així com així;

almenys per donar-li càstig

no seran tants los botxins.


Ja s'ou en lo carrer Ample

com un salvatge alarit

la trompa que als muntanyesos

fa posar la falç als dits.


Ja la branden verinosos

i al seu tan feréstec dring,

los caps rodolen per terra

un o dos a cada pic.


Ai! la sang és tan ardenta

que embriaga com lo vi,

als que en beuen una gota

no els sadolla pas un riu.


Al crit de mata-degolla

respostegen los veïns,

pels racons de les botigues

dents i queixals fent cruixir.


Via fora! Via fora!

Criden, los tallants garfint,

i cercant per esmolar-los

colls i braços enemics.


Via fora! Via fora!

Veu més alta los ho diu,

puix, nang, nang, lo coure s'alça

en l'alt campanar del Pi.


Les portes cauen per terra,

sagnen cadires i llits;

que dorm mai més se deixonda,

qui no dorm ja el fan dormir.


Precs i llàgrimes no hi valen,

no hi valen gemecs ni crits,

que allà can més quimerosos

a on ouen més sospirs.


La raó és la de l'espasa,

la llei és la del desig;

si així ho fan, los qui moren

los ho ensenyaren així.


Allà hi ha els d'en Santa Cília,

los d'en Roc Guinart ací;

menys que sos ulls guspireja

la teia que lluu en sos dits.


Los diputats en lliteres

de les pletes van al mig

i al seu davant, dalt de perxes,

los caps de sos enemics.


Massa forta és la revenja,

segadors barcelonins,

massa forta que és estada,

puix de blat no en queda un bri.


Sols queda el dolent del Comte,

mes cal que estiga amanit;

per beure sang de la seva

avui se deixarà el vi.


Ja al bell davant de sa casa

fan un crit de: Via endins!

Rues d'homes i de feres

en infernal remolí.


Les portes que eren barrades

per terra van a bocins

i escala amunt se rebaten

a tall de mals esperits.


Per tots los racons lo cerquen,

verinosos escorpins,

que rallarien lo ferro

si de ferro se cobrís.


No deixen pedra per moure,

ni moble per migpartir;

la destral feixuga arriba

allà on no arriba l'enginy.


Mes si entrant-hi renegaven,

bé reneguen més sortint,

havent desbotat la gàbia

i essent lo pardal fugit


I encenent amb la greu nova

les pletes del passadís,

a fora el mur se rebaten

per on diuen que ha sortit.


A cents, a cents se n'hi aboquen

i ja hi són a cents i a mils,

brandant altres tantes eines,

per colgar-les en son pit.


Los uns al portal se queden

per visurar al qui n'ix,

altres pels camps s'esgarrien

que fosquegen com los llims.


Los qui pels camps s'esgarrien

lo cerquen bé a l'endeví,

mes com llambreguen de gana

més enllanet ja l'han vist.


Sis aprop de n'hi ensopeguen,

plegats al punt són allí;

sis eines de tall portaven,

les hi enfornen totes sis....


De Sant Bertran en les hortes,

part davall de Montjuïc,

damunt d'un pilot de pedres

s'aixeca una creu de pi.


Anau-hi, fills de muntanya,

anau-hi barcelonins,

a resar un parenostre

per qui fou nostre botxí.


LA MORT DE L'ESCOLÀ


A Montserrat tot plora,

tot plora d'ahir ençà,

que allí a l'Escolania

s'és mort un escolà.

L'Escolania, oh Verge,

n'és vostre colomar;

a aquell que ahir us cantava,

qui avui no el plorarà?


En caixa blanquinosa

mirau que hermós està,

n'apar un lliri d'aigua

que acaben de trencar.

Té el violí a l'esquerra

que solia tocar,

lo violí a l'esquerra,

l'arquet a l'altra mà.


Sos companyons de cobla

lo duen a enterrar.

Lo rossinyol salmeja,

salmeja més enllà:

quan veu l'Escolania,

calla per escoltar.

Lo cant de les absoltes

comencen a entonar;

lo primer vers que entonen

del cel sembla baixar,

lo segon vers que canten

se posen a plorar.

Lo mestre de la cobla

los aconhorta en va,

les fonts són ja rieres,

i les rieres mar.


Oh patges de la Verge,

bé teniu de plorar,

al que millor cantava

venint de soterrar.

Los monjos també ploren,

sols canta un ermità,

sentint cantar los Àngels

i amb ells lo nou germà,

aucell d'ales obertes

que cap al cel se'n va.


Mentre ell canta pels aires,

lo violí sonà.




BONAVENTURA GASSOL (1893-1980

LES TOMBES FLAMEJANTS


Fou una pàtria. Va morir tan bella,

que mai ningú no la gosà enterrar;

damunt de cada tomba un raig d'estrella

sota de cada estrella un català.


Tan a la vora de la mar dormia

aquella son tan dolça de la mort,

que les sirenes dia i nit oïa

com li anaven desvetllant el cor.


Un dia es féu una claror d'albada

i del fons de la tomba més glaçada

fremí una veu novella el cant dels cants:


-Foc nou, baixa del cel i torna a prendre.

Ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra,

oh Pàtria de les tombes flamejant!


JOAN SALVAT-PAPASSEIT ( 1894-1924

EL SOMNI

Guardeu la terra els pagesos germans,

guardeu -beseu-la amb delit, pam a pam:

ara nosaltres, marins i gojats,

per Catalunya, els vaixells salparan.

Guardeu la terra els pagesos germans.


De cara al món altra volta, i firam!

Les gestes nostres no temin la mar:

-qui duu senyera els dofins li fan pas.

Per Catalunya un vell nom voleiant,

de cara al món altra volta, i firam!


Fornits atletes, a proa s'hi cap;

deixeu l'Estadi pels fadrins que es fan.

Preneu els estris de viure en combat.

Per Catalunya: una passa endavant!

Fornits atletes, a proa s'hi cap.


Vosaltres, dones, heroiques com mai,

sigueu valentes, que l'empresa és gran;

les nostres filles que aprenguin l'afany.

Per Catalunya reseu català,

vosaltres, dones, heroiques com mai.


Fendim les ones, tal guerrers d'abans;

-de nou la història que ens vegi avançant.-

Vulgueu ésser-hi entre els pobles més grans.

Per Catalunya, els fanals ben endalt;

fendim les ones, tal guerres d'abans!


                  NADAL


Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.

Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.

Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza

i els altres l'avancen tots d'adreça al mercat.


Els de casa a la cuina, prop del braser que crema,

amb el gas tot encès han enllestit el gall.

Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena

i ells recullen les plomes i ja enyoren demà.


Demà posats a taula oblidarem els pobres

-i tan pobres com som-,. Jesús ja serà nat.

Ens mirarà un moment a l'hora de les postres

i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

RES NO ÉS MESQUÍ

Res no és mesquí

ni cap hora és isarda,

ni és fosca la ventura de la nit.

I la rosada és clara

que el sol surt i s'ullprèn

i té delit del bany:

que s'emmiralla el llit de tota cosa feta.

 

res no és mesquí,

i tot ric com el vi i la galta colrada.

I l'onada del mar sempre riu,

Primavera d'hivern - Primavera d'estiu.

I tot és Primavera:

i tota fulla verda eternament.

 

Res no és mesquí,

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l'he demanada.

I si l'heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor

sinó un sonriure fi

que es dispersa com grills de taronja.

 

Res no és mesquí

perquè la cançó canta en cada bri de cosa.

-Avui, demà i ahir

s'esfullarà una rosa:

i a la verge més jove li vindrà llet al pit.

AMPLA ÉS CASTELLA

Ampla és Castella, i com un palmell

té la durícia d'aixecar l'espasa:

el braç, és las i no el mena cervell,

la gola és seca i la set no li passa.

 

Terra de Terços, petjadors de lleis

que imposaven amb sang llur llei estranya,

ampla és Castella, sepulcre de reis,

malavirança a la Marca d'Espanya.

 

Sota els pollancs l'ombra encara es marceix

del mal que ha fet amb la seva tonada:

sorolls de focs i esperons, i l'escreix

amb que els cavalls soterraven l'estada.

 

Ampla és Castella, el seu ressò un gemec,

té la sordesa de massa escoltar-se:

la veu dels íbers és ronca d'ofec

i ella no els sent: només vol rebolcar-se.

SI JO FOS PESCADOR

Si jo fos pescador pescaria l'aurora,

si jo dos caçador atraparia el sol;

si fos lladre d'amor m'obririen les portes,

si fos bandit millor

que vindria tot sol:

 

-els carcellers del món no em sabrien mai l'ombra,

si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.

 

Si tingués un vaixell m'enduria les noies,

si volien tornar deixarien llurs cors:

 

i en faria fanals

per a prendre'n de nous.

 


JOAN OLIVER, PERE QUART (1899-1986)

CORRANDES D'EXILI Roissy-en-Brie, 1939

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re....
Si la lluna feia ple
també el féu la nostra pena.
 
               
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu 
que han trobat a la muntanya).
 
               
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
 
               
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
 
               
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
 
               
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
 
               
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
 
               
CATALUNYA Roissy-en-Brie, marc de 1939
 
               
Sola, malalta, esparracada, muda,
un altre cop, encara jove, esclava.
La volta de ton cel, com sempre blava,
sostre de tes presons esdevinguda.
 
               
Ara retreu ton somni de vençuda
que no vas ésser, com et pertocava,
escometent tos enemics prou blava,
emparant ton honor gaire tossuda.
 
               
Neta et veuràs de tos pecats un dia
per tanta sang i tanta llunyania,
per la vergonya i per l'enyor dels teus.
 
               
Com saba pacient sota l'escorça,
més pura revindrà l'antiga força
que ja es desvetlla d'amagat dels déus.
 
               
COMPLANTA DE NADAL
 
               
Que és trist aquest retorn de l'Infant
entre plagis de cors angèlics,
amb luxes d'or fals, falsos reis
i preguera automàtica!
 
               
Pobre Infant, què esperes de nosaltres?
Pau i amor, segons diuen.
Doncs mira, mira!
Oh, vinguessis enguany disposat al miracle!
 
               
Som homenics caiguts i cecs,
arrapats a la mísera vida, de fe cruel,
que ens urpim sovint els uns als altres,
a penes enduts per l'instint de felicitat,
el somni que ens ve de l'Edèn
i que sempre ens enganya.
 
               
Infant, ja tothom ha oblidat el Messies;
hi ha cent veus que estrafan hàbilment
la seva Paraula.
Infant,
tu pots retornar-nos al Jardí
per la drecera sense paranys ni proves.
És suprema la Creu i sublim la Sang teva,
però la Gracia és tan fàcil!
I el Do, més diví.
 
               
Aleshores, Infant,
¿per què no ens ungeixes, com per joc,
amb les mels eternes
de la teva Innocència?
 
               
Infant rosadenc, somrient,
Déu petit,
per què creixes?
 
               
 EL GUANY
 
               
Res no he perdut,
que res no posseïa
qui arribava invàlid i nu.
 
               
Però he guanyat a poc a poc, de pressa,
rovell d'enyors, peresa acovardida
i una mesura rasa d'incerteses
on cerca brins la desmenjada fe.
 
               
INTERIOR
 
               
El botxí dina en silenci,
el botxí pensa en la feina.
La seva dona se'l mira;
 els fills mengen amb presses.
 
               
El botxí beu en silenci.
Baixa de la claraboia
una llum de lluna freda.
 La dona sempre dreta.
 
               
 Els dos germans són rossos;
riuen entre ells en silenci.
La dona despara taula.
El botxí pensa en la feina.
 
               
Els fills del botxí s'escapen
a l'ermot de l'eucaliptus.
El botxí pren cafè amb gotes
 d'esquena a la finestra.
 
               
La dona renta i eixuga
amb aigua salada i cendra.
 El botxí fa un eructe
i encén una caliquenya.
 
               
Els infants juguen a selva
 entre llaunes i runa;
el gran apunta amb la canya
i l'altre estrafà la hiena.
 
               
La dona passa l'escombra
 amb una fressa seca.
Més endins sona el rellotge.
El botxí pensa en la feina.
 
               
La dona escup a l'aigüera.
En mànigues de camisa
i en un balancí de lona
 el botxí dorm la sesta.
 
               
Els infants compten estampes.
 La dona sempre dreta.
El silenci no es detura.
El botxí somia feina.
 
               
PREGÀRIA DE GENER
(Ritu occidental)
 
               
Sou els Tres, sou els Tres
Viatjants de Comerç.
 
               
El Ros,
xampany i capons del Prat.
 
               
El Negre,
perles i abrics d'astracan.
 
               
El Blanc,
artefactes i cotxes cromats.
 
               
Salveu la Cristiandat
de l'Infern amb balanç magre.
 
               
Oremus....
(Resarem un parevostre
pels qui van errats de comptes
i per llur conversió
a la sagrada àrea del dòlar.)
 
               
LA CROADA
 
               
Quan s'acosta l'hora
les àvies i els petits agemoleixen
al fons de les alcoves;
i al recambró de la higiene
donzelles sospiroses
s'emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.
 
               
Però els barons -fixeu-vos-hi!-
s'alzinen com pollancres
vora la taula devastada;
surten al porxo,
escruten el cel, color de perla falsa.
Bròfecs com els herois en crisi,
abracen per damunt
la muller eixuta,
que temps ha malalteja.
(El gos lànguidament udola
abocat a l'eixida.)
 
               
I “Adéu!” criden a tots
amb veu entera,
i alcen el braç a mitges,
secrets escèptics tal vegada,
però en l'extern inexorables.
 
               
De dos en dos,
centenars i milers,
es llacen
a les desertes vies de la tarda.
 
               
Entre marcials i amotinats
avancen, sallen
-escamots convergents,
centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única,
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.
 
               
Perillosament -oh sí,
que en l'aire sobreneda
un pensament de pluja-,
catòlics de debò,
croats unànimes,
com
un
sol
home,
van a l'estadi nou, van a l'estadi.
 
               
COVARDS
 
               
El nombre de covards és infinit.
 
               
Els més porucs atupen la muller
al jaç mateix potser, lliça d'amor.
 
               
Odi i enveja i cobejança són
homeis ocults de plena voluntat,
per cautelosos obra de coquins.
 
               
Les guerres grans grans, les guerres dels senyors
són carnatges immunds entre covards.
 
               
Resignem-nos: la por és la sal del món.
 
               
L'IGNORANT
 
               
Sí, benaventurats els ignorants!
Reben el món amb els sentits tan nets!
 
               
Parlem de l'Ignorant; ja en queden pocs.
(Els ignorants frustrats són legió,
i feixucs, tal un llast de marbre en brut.)
La seva experiència i la dels seus 
li han donat nocions suficients,
i resta il·lès!
 Inculte com el pi,
creix sense cura i beu l'aigua del cel,
cerca la llum i acull els esquirols.
 
               
Menja, treballa, dorm, copula. I riu
com un sant miserable! I quan sofreix
acota el cap, serra les dents; ni un plany.
 
               
Lluny dels dèus, de les lleis i les lliçons,
sense moral coneix el bé i el mal.
 
               
Dels drets de l'home no en fotria res!
 
               
LO SOMNI
 
               
L'illa navega per un
mar llaurat, a la deriva.
Hi viatgen al damunt
el poeta Carles Riba
i un jove encara difunt.
 
               
Els nodreix una palmera,
els vigilen dos xiprers
i els proclama una bandera.
El poeta riu i espera,
i el difunt calla només.
 
               
La bandera és una pàgina
d'un vell llibre sense mots,
que passà un cicle entre llots,
assumit per la voràgine
que un poc més ens xucla a tots.
 
               
El poeta Riba riu
i espera arribar a la riba.
Solitud el té captiu
i multitud el captiva.
El jove fa la viu-viu.
 
               
Una gavina pel mar
i un dofí pel cel segueixen
llur presó, vehicle, llar,
xalet, oratori, bar,
illa on duren i es glateixen.
 
               
Què els espera a l'altre pol?
El moll petri d'una rada,
tot de gent endiumenjada,
xaranga, coloms de dol
i parlaments d'arribada.
 
               
En Riba calla per punt
i la bandera sondrolla.
Els xiprers, amb el difunt,
el qual, aterrit com un
nàufrag, avia una ampolla.


SALVADOR ESPRIU (1913-1985)

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE


Ara digueu: “La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes”.

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l'alba

ens ha trigat, com és llarg d'esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots

per retornar-vos el nom de cada cosa,

perquè seguíssiu el recte camí

d'accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert,

davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims

pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu:”Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues”.

Ara digueu:”Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble.

 

SI A LA CENDRA

No veuràs la fondària

on s’encalma la pluja,

ni sabràs com van caure,

nobles i lents, els últims

avets de la muntanya.

No sentiràs si vénen

a poc a poc els passos

de l’orb fins a la porta.

Dormiràs ja per sempre,

sense més nom ni somnis,

triat per la mirada

de l’arquer, a trenc d’alba

 

Per què tantes paraules

per al meu cansament?

 

UNA VELLA RESPOSTA QUE T’HAURÀ DE SERVIR

Ara, rossí de lladres, poble meu Israel,

suportes que s’altivin servidors insolents,

quan els teus homes prínceps, envilits per la fam,

aprenen amb l’esquena les més subtil raons

de la força. Jo sento arribar molta nit

damunt la gran tristesa d’aquests rostres, i el cant

no s’endurà vells somnis de nobilíssim vol

en alta llibertat fins a palaus de llum. 

Com heu gosat de sobte des de tant llot clamar

contra la sang que vessen només les vostres mans? 

Sords a la veu que us cerca amb nom antic de fills, esdeveniu per sempre ramat de mal pastor,

car, ja perduts els arbres, abandonant la llei,

us heu alçat morts ídols enfront del vostre Déu.

 

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 

          LLIBRE DELS MORTS

Mira que passes sense saviesa

pel vell camí fressat, tan sols un cop,

i que la veu de sobte cridarà

el secret nom que porta en tu la mort.

No tornaràs. Recorda, no t’apartis,

mentre fas via, del que tan senzill

és d’estimar: aquest blat i la casa,

el blanc senyal de barca dins el mar,

el lent or de l’hivern ajaçat a les vinyes,

l’ombra d’un arbre damunt l’ample camp. 

Oh, sobretot estima la sagrada

vida de l’arbre i la remor del vent

a les branques que s’alcen vers la llum!

M’HA DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA

Jo sóc d’una petita terra

sense rius de debò, sovint assedegada de pluja,

pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,

escassa de planures, excessiva de muntanyes,

estesa per llevant al llarg de la vella mar

que atansa el difícil i sangonós diàleg

de tres continents.

Unes palmeres que amb els ulls closos

miro sempre immòbils sota l’oreig

tanquen el meu país pel migjorn.

Pel nord, unes maresmes. I a posta de sol

hi ha unes altres terres que anuncien el desert,

les nobles, agostades, espirituals terres germanes

que jo estimo tant.

Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,

però una mateixa llengua és encara

parlada a banda i banda,

i en unes clares illes endinsades en el mar antic,

i en una contrada també insular, més llunyana,

que avui pertany a un tercer poder.

Que diversa la meva petita terra

i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,

la violència de diversos pobles,

les aspres guerres civils enceses dintre el seus límits

i més enllà del palmerar i els aiguamolls,

de la seca altiplanura i de les ones!

Perquè prou sap el nostre llarg dolor

que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,

la més estranya o grandiosa lluita

que s’abrandi entre els homes,

és tan sols una guerra civil

i ens porta a tots patiment i tristesa,

la destrucció i la mort.

Per això ara és tan profunda la nostra esperança

-en el meu somni, ja contemplada realitat-

d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,

salvades la nostra llengua i la nostra història,

en una unitat superior que duu el nom,

obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agenor

que un savi esguard veia prodigiosament passar

de la costa fenícia a les platges de Creta.

Quan arribi el dia, haurem fet el primer

i inesborrable pas vers la suprema

unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,

sense classes socials, ni odis religiosos,

ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,

la nostra peregrinació a través de l’espai,

cap a la pensada llum,

i de seguir sense temença les misterioses

vies interiors de Déu, del no-res,

els infinits i lliures i alhora

necessaris camins veritables de la bondat.

 

Que no sigui decebuda la nostra esperança,

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanen.

 

LES DUES CANES

 

Tots disposem de dues

canes d’avaluar:

segons com dius que penses,

ets honest o malvat.

 

Amb subjectius criteris,

amidem gent a pams.

D’acord amb ells, si mates,

ets assassí o sant.

 

PER SORT DE TOTS NOSALTRES

 

No t’oblidis de l’arbre

de l’alta quietud.

Si les arrels asseques,

també t’agostes tu.

 

No deixis pas de veure

el camp on has nascut.

A terres més llunyanes

mai no seràs ningú.

 

Mai no defugis la llengua

dels teus pares, perdut

en falsos brills de somnis:

esdevindries mut.

 

EN AQUEST NADAL, LLIÇÓ D’UN VELL PROFETA

 A Montserrat Roig

 

Uns tristos mots que sap si portaran

vestigis d’alegria a la tristesa:

davallades cisternes del temps,

esglaons del meu fred fins al ulls del no-res.

Amb vana agitació els qui són del tot morts

feien esperançadament que aquell incert demà

m’esdevingués la sang d’ahir, vergonya avui.

Aleshores sentia cada hivern la bona olor

humida de la molsa estesa sota l’ombra

de galzeran i bruc, arbres d’un petit món

glaçat per sempre, immòbil ben endintre dels pous.

Però ara sóc al carrer, a la dura ciutat,

sol entre la multitud que d’esma va dient

paraules allunyades d’una promesa pau,

i jo escolto i miro i cerco, i no hi ha pau enlloc.

 

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.

Homenatge a Salvat-Papasseit.

 

Ara digueu: ”La ginesta floreix,

arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar

el blat madur i, amb ell, les males herbes.”

Ah, joves llavis desclosos després

de la foscor, si sabíeu com l’alba

ens ha trigat, com és llarg d’esperar

un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots,

EL MEU POBLE I JO

A la memòria de Pompeu Fabra. Mestre de tots

els qui parlen i escriuen en català, l’anomenin com vulguin.

 

Bevíem a glops

aspres vins de burla

el meu poble i jo.

 

Escoltàvem forts

arguments del sabre

el meu poble i jo.

 

Una tal lliçó

hem hagut d’entendre

el meu poble i jo.

 

La mateixa sort

ens uneix per sempre:

el meu poble i jo.

 

Senyor, servidor?

Som indestriables

el meu poble i jo.

 

Tenim la raó

contra bords i lladres

el meu poble i jo.

 

A baixar graons

de dol apreníem

el meu poble i jo.

 

 

Davallats al pou,

esguardem enlaire

el meu poble i jo.

 

Ens alcem tots dos

en encesa espera,

el meu poble i jo.

 

ORACIÓ EN LA TEVA MORT

 

Quan roures enyorosos

de verds marins comencen

crepusculars missatges,

volent-te foc, demano

nova claror, que siguis,

davant altars on cremen

ardents silencis d’ales,

encès cristall, més flama,

llum de cançó senzilla.

 


GABRIEL FERRATER (1922-1972)

LA VIDA FURTIVA


Segurament serà com ara. Estaré despert,

aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador

que surt d'un pou, em pujarà

des del silenci de tota la casa, brusc,

el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar

el bufeteig de portes de metall, i els passos

pel replà, i endevinaré l'instant

que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.

Sabré que són. Els obriré de seguida. Tot perdut

que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.


JOSEP SEBASTIÀ PONS (1886-1962)

EL PEDRÍS


Quan venies a seure a ma vora, la nit

recollia a tot aire el perfum esbandit

que hi deixaven de fruita les panyeres curulles.

La nit movia les fulles.


Tan ben feta de cos, joliu préssec madur,

pensava que l'agost endaurat eres tu.

La teva galta a tot moment s'envermellia

del desig que jo tenia.


De vegades miraves amb senzill mirar d'or,

com per amagar l'ànsia tremolosa del cor,

i lligat pel meu goig, a penes si sabia

que dins l'ombra el cor batia.


MARIA MERCÈ MARÇAL (1952-1998)

FINA AMOR, JOC EXTREM....


Fina amor, joc extrem, or subtil

que em cremes sense tornar-me cendra.

Dins l'alquímia bàrbara i tendra

del teu cos, on el foc passa a fil

de flama l'ombra i el seu seguici,

pren-me, desfes-me, refes-me, muda

en cant la fosca mercè, la muda

sang d'exili en llavor de solstici.


JAUME BOFILL I MATES, GUERAU DE LIOST (1878-19339


FONT DE L'ORENETA


Voldria ser enterrat al peu
d'aquesta font que endegà el pare.
Té campaneres arreu,
d'aquelles que plaïen a la mare.
Un aire ben senzill
hi porta els sorolls de la vila
i neteja de brossa l'espell
d'aquesta font tranquila.
Sovint amb el germà
hi fèiem un atur, suats de la cacera.
En el seu bassol clar
es mirava el llebrer, vanitós que era.
El berenar posava la muller
a la taula que fa aquesta roca.
L'ombreja un castanyer:
damunt la seva casolana soca
un dístic em plauria del meu Josep Carner.
La gent ara en diu
la “Font de l'Oreneta”.
Vora la teva font, fes, oreneta, niu:
faràs, demà, companyia al poeta.




JOSEP CARNER (1884-1970)


PLANY

                                                                         En la mort de Guerau de Liost

El vas recera la jaient despulla,
àrid senyal de ton departiment.
Tos endolats t'enyoren onsevulla:
la llum els troba, no els respon el vent.
 
             
Però el meu esperit és la curulla
on hi h ta veu, per a mi sol brunzent,
a mi, ferit, i ton secret, vivent.
 
             
D'ara endavant, mentre el meu dia duri,
de tot un caire no sabré florir;
i no podem, per més que el fat en curi,
 
             
jo del tot viure, tu ben bé morir;
ni vindrà marciment al teu murmuri
fins l'hora fosca de la meva fi.


VICENT ANDRÉS ESTELLÉS (1924-1993)


CANÇÓ DE BRESSOL

Jo tinc una mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
 
               
CELEBRARÉ LA TEUA MORT AMB UN CRIT D'ALEGRIA
 
               
celebraré la teua mort amb un crit d'alegria.
 cantaré com damunt el cos d'una dona estimada!
celebraré la teua mort com el naixement de la meua pàtria.
 des del lloc de la terra on es troben, els meus ossos
hauran de cantar la joia de la teua mort, oh molt més que cruel,
 florits amb flames impensades, la meua pols cantarà per mi,
si és que jo no puc cantar aleshores l'ocasió febril de
 la teua mort, tu que has de ser el més mort, en morir-te,
en deixar de signar els decrets, les sentències de mort,
 en deixar de manar els registres i els greuges antics,
la llibertat pujarà a les finestres diürnes, i el sol
 arribarà als tenebrosos racons dels exilis llunyans....


MIQUEL MARTÍ I POL (1929-2003)


A TALL D'EXORDI

Qualsevol de nosaltres, perdedors
irreverents i lúcids, i també
qualsevol d'ells, els altres, instal·lats
en castes de poder i privilegi,
un matí qualsevol, des de la trista
permuta del mirall, podem sentir-nos
exiliats sense sortir de casa.
I què farem, llavors? Invocarem
lleis i preceptes? Cridarem a comptes
els descreguts? Renegarem les déus?
Així s'expressa el temps, sense cap llei
d'impietat, i és bo saber-ho i dir-ho
per assajar de viure amb els sentits
i els sentiments en perpetua vigília.
Mirar la vida cara a cara és un
recomanable i prudent exercici
d'humilitat, una activa i discreta
conspiració que ens apropa a aquell nucli
tan oblidat de nosaltres mateixos
en què a vegades és dur descobrir-se.
Créixer també és saber que la tristesa
i fins i tot l'afront no són, per sort,
exclusiva dels vils, sinó un grotesc
patrimoni de tots, i que pels ulls
dels marginats, dels pobres, dels vençuts,
se'ns en va a tots plegats el goig de viure
harmoniosament i amb alegria.






QUAN ELS SENYORS

 

Quan els senyors de les terres

diuen que les collites són escasses,

ja cal que us estrenyeu el cinturó;

no us escapareu pas de passar gana.

 

Quan els capitans de les indústries

manifesten temors davant la conjuntura,

ja cal que us esmoleu el cap dels dits:

haureu de treballar de nit i dia.

 

Quan els paladins de la lluita

fan voleiar els estendards de l’honor i del deure,

ja cal que us cordeu bé les espardenyes;

com hi ha Déu que us tocarà córrer.

 

Quan els patriarques de la virtut

es planyen de la manca de tendresa,

ja cal que us amagueu ben amagats;

de tot arreu us plouran anatemes.

 

I, sabent tot això, vinc i us pregunto:

¿Quant de temps deixareu

(deixarem, més ben dit)

que caigui damunt nostre

la solemne injustícia dels homes.

 

FET DIVERS

 

Pel desembre de l’any

mil nou-cents trenta-vuit

una dona infantà una vailet ros

en un refugi.

Hi havia poca gent aquell vespre

i l’infant, que plorava,

emmudí sobtadament, con tothom,

quan caigueren les bombes.

Llavors algú va dir que allò era un símbol.

 

Jo no em vaig moure del racó de sempre

perquè tenia molta por,

però recordo

que tothom, va apropar-se al lloc on jeien

la mare i el noi

i que de sobte hi hagué un gran silenci

i que algú començà a cantar

dolçament i en veu baixa.

 

L’endemà vaig fugir de la ciutat

i al cap de poc es va acabar la guerra.

 

Quan vaig tornar em digueren que l’infant

havia mort, trepitjat per la gent,

una nit que les bombes

destruïren la casa on hi havia el refugi.

 

PETITA FULLA DE MI  MATEIX

 

                            1

Jo, per exemple, em llevo

cada dia a les set

vint-i-cinc i m’afaito

lentament perquè em vagui

de reprendre, una a una,

les paraules i omplir-me’n

les mans. Són llargs els dies,

llargues les hores lentes,

i ara la gent creix massa

de pressa i tothom perd

el temps en ximpleries.

 

                         2

 

Jo, per exemple, esmorzo

discretament i em rento

polidament la boca,

i tot té un aire plàcid

mentre em vesteixo, i penso

que el món és una cambra

petita, amb quatre mobles

per tota companyia.

Però la gent creix massa

de pressa i tothom perd

el temps en ximpleries.

 

                        3

 

Jo, per exemple, dintre

de poc ja farà vint-

i-tres anys que treballo

vuit hores cada dia,

i he viscut sempre al poble

i he engendrat fill, i estimo

les coses i el silenci,

i encara em vaga als vespres

tot sol al fons de la casa

d’escriure algun poema.

Però la gent creix massa

de pressa –ja ho he dit -,

i llegeix poc i pensa

molt menys i tothom perd

el temps en ximpleries.

 

ACOMPLIMENT

 

No em costa gens de pensar que ja és tard.

No em costa gens de dir que no m’escolten.

No em costa gens d’alçar els ulls cel amunt

i plànyer-me i fer l’orni.

 

Puc progressar si aprenc d’ajupir el cap.

Puc cridar tant com vulgui amb els que criden.

Puc tenir càrrecs públics i envellir.

Puc creure en Déu i repassar els diaris.

 

Davant mateix de la porta de casa,

però, comença el món i a totes les cruïlles

hi ha gent que mor de fam o de tristesa.

 

Tu que et queixes sovint que els meus versos són aspres

pots llegir a l’inrevés les paraules que escric,

o bé tancar-te amb clau a casa teva.

 

IN MEMORIAM

 

Com que no sempre el poema s’organitza

entorn d’una subtil regolfada de conceptes,

ara puc dir que avui hem enterrat

la Soledat González,

que feia disset anys que netejava

les comunes de la fàbrica

i un any escàs que s’havia jubilat

perquè les cames ja no la servaven.

De res no servirà que li dediqui aquest poema;

i si dic que cantava mentre feia la feina

no faig sinó narrar

fets sense cap importància.

 

La Soledat González mai no havia

oblidat el seu poble, a Extremadura,

i deia que les glans que durant anys

havia compartit amb els porcs que guardava

eren de bon menjar i alimentoses.

 

Avui seria fàcil estibar meravelles.

La Soledat, l’havien

foragitada del seu poble

en acabar la guerra.

 

Tot el que es perd es perd per sempre:

vosaltres, jo, la Soledat González......

 

EL CATALANISTA

 

Som terriblement nostrats,

criats i alimentats

amb sanes tradicions.

Fem servir un llenguatge pur

i emprem si cal el llur

sense dubitacions.

 

Respectem tot l’establert

i tenim fe en l’incert

futur d’aquest país.

No volem revolucions

ni fem disquisicions

de subversiu matís.

 

Anem sempre ben clenxats,

planxats i emmidonats

i amb ratlla als pantalons.

Però pel minifaldillam

no ens ve pas massa d’un pam

ni anem amb precaucions.

 

Assistim als Jocs Florals

i als premis anuals

i als actes emotius.

I aplaudim en Triadú

que sap més bé que ningú

de dir allò que no dius.

 

La missa dominical

sempre oïm, que bé s’ho val

si és dita en català,

i a la tarda per fer solc

ens n’anem a cantar folk

a un nucli suburbà.

 

Som de l’estament burgès,

però això no vol dir res,

que ja fem caritat,

i estimem el germà obrer

si és un home de bé,

pacífic i educat.

 

El papà, que és fabricant,

cada més dóna un tant

per l’Òmnium Cultural

i al despatx diu que farà

escriure amb català

quan tot vagi com cal.

 

No som pas xicots de “boîte”

i aquest estiu passat

vam acampar a Llofriu

Som lectors de “Serra d’Or”

i si cal diem de cor

els versos de l’Espriu.

 

Quan ens hàgim de casar

-prou que ens ho diu la mamà-,

caldrà circumspecció,

que de tanta llibertat

hi ha dona que ha arribat

a voler dur el timó.

 

Després criarem els fills

ben allunyats de perill,

selectes i educats,

i en farem homes de beeeee...

que sabran lluitar perquè

no hi hagi disbarats.

 

I el dia de tocar el dos

per fer un paper galdós

que posin al “Correu”

una esquela amb català

que digui: Avui se’ns ha

mort un prohom: pregueu.

 

EL CONTESTATARIE

 

Só contestatarie;

fora l’opressor!

Me diuen falsaire,

mes no falso gaire,

mes no falso, no.

 

Jo vaig néixer a Cerdanyola

fill de pare fabricant;

quan encara anava a escola,

de menut, semblava un sant.

Però el temps passa i tot canvia

i a desgrat de la gent pia

que em vetllava nit i dia

poc a poc m’he anat fent gran.

 

Só contestataire....

 

Faig segon de medicina.

però m’ho prenc amb poc braó

perquè és cosa de gent fina

i jo sóc un lluitador.

Com que res no m’interessa

i els estudis no em fan peça,

em preparo sense pressa

per fer la revolució.

 

Só contestataire...

 

Sóc d’esquerres, vull que es noti,

vaig vestit d’allò més “in”.

M’he deixat barba i bigoti,

cito versos d’Ho-Txi-Minh.

Sóc l’amant de dues noies

que abans eren unes toies

i ara diuen molt cofoies

que els recordo Bakunin.

 

Só contestataire...

 

Dic mil pestes dels feixistes,

font de totes les maldats,

i si es tracta dels marxistes

me’ls carrego i arreglats.

Jo ja ho deia a Formentera

l’altre estiu: la classe obrera,

que lluitant era una fera,

té els rodatges rovellats.

 

Só contestataire.....

 

A la “Cuca” s’organitzen

excursions a Montserrat

i els long-play que s’hi cotitzen

són d’en Llach o d’en Serrat.

A “Bocaccio” –i en sóc soci;

un bé ha de tenir algun oci-

perquè els ragi bé el negoci

fan sardanes d’amagat.

 

Só contestataire.....

 

Del país no me n’agrada,

fet i fet, gairebé res.

Hi ha una dreta encarcarada

i l’esquerra no fa el pes.

Bufi en Pau o bufi en Pere,

tothom bufa de manera

que els qui vénen al darrera

es constipen i res més.

 

Só contestataire.....

 

La contestació s’ensorra.

Si no surt gent de més zel

jugarem tots a la morra

amb el Baltasar Porcel.

Tot seran taules rodones,

nenes maxi o mini mones,

musiquetes carrinclones

i sopes de pa del cel.

 

Só contestataire....

 

A la lluita protestaires,

extirpem la rel del mal!

Exigim contestataires

amb carnet professional.

D’en Segarra, ni una jota;

d’en Pau Riba, ni una nota.

Ja és prop l’última cota:

la contestació final!

 

Só contestataire....

 

(Coda)

 

I el senyor Vàsques,

i el senyor Vàsques,

i el senyor Vàsques Muntalbà?

L’hem fet passar,

l’hem fet passar, l’hem fet passar de sotamà.

 

Só contestataire.....

 

MASSA ET DISPERSES

 

 

Massa et disperses, vehement, amb fàcils

pretextos i sorpreses.

Està bé que preguntis i està bé

que no et refusis a cap llei de crida,

però no deixis mai

que l’atzar t’arrabassi de les mans

el governall de la creixença.

Onsevulla que et trobis,

vent, pedra, mar,

sigues sempre qui ets.

 

I ara escolta la pluja

que bat i bat porfidiosament

l’empedrat del silenci.

 

EIXARM DE LA VIDA SENZILLA

 

És bo de seure a casa, en la penombra,

amb un llibre a les mans, no començat,

mentre el sol bat amb fúria defora

i tot deu incitar a la desmesura.

És bo reposar els ulls i el pensament

en els perfils més coneguts dels mobles

i sentir al lluny el brum dels automòbils

en què la gent va i ve desficiosa.

I és bo també d’assaborir els instants

de quietud total, perquè el silenci

és aigua de paraules que concreta

l’entrellat subtilíssim del poema.

És bo de viure en qualsevol moment,

a estones sol, d’altres en companyia,

bo i escoltant les veus que el pas dels anys

i un fosc impuls convertiran en himnes.

 

ARA ÉS DEMÀ

 

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir

ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.

Del gran silenci ençà, tot el que es mou

es mou amb voluntat d’esdevenir.

 

I esdevindrà. Les pedres i el camí

seran el pa i la mar, i el fosc renou

d’ara mateix, el càntic que commou,

l’àmfora nova plena de bon vi.

 

Ara és demà. Que ploguin noves veus

pel vespre tèrbol, que revinguin deus

desficioses d’amarar l’eixut.

 

Tot serà poc, i l’heura i la paret

proclamaran la nova plenitud.

 

NI A TORT NI A DRET

 

Ja potser és ben inútil

esgargamellar-se,

posar cortines de teixit espès

a les finestres,

fer l’amor només

per tal de procrear,

no menjar carn els divendres.

Ja potser tot és inútil

i els humils de cor no

posseiran la terra.

(La terra es ven a pams:

amb set pams n’hi ha prou

per al repòs etern.)

Ja potser és ben inútil

escriure versos o

entendrir-se els capvespres,

i el que cal és asseure’s

davant el receptor

de la TV a esperar,

irats i decebuts,

que tot esclati d’una

refotuda vegada.

 

PUNT I SEGUIT

 

Doncs bé, me’n vaig. Us deixo

l’ombra d’un sol record.

L’ombra només,

el record me l’enduc

i me’n faré una bufanda, perquè

diu que l’hivern serà molt llarg i dur.

Caldrà que us defenseu

com jo em defenso.

No us deixeu estovar

massa per la tendresa.

Sigueu morigerats en el menjar.

Però si alguna noia

se us abalteix als braços,

estimeu-vos-la amb fúria,

com algú que se sent acorralat

dins una cambra fosca

 

I RECORDAR NO ÉS VIURE

 

Ara recordo els blaníssims capvespres,

els capvespres d’espígol i lluernes,

quan, eixint del cinema, passejàvem

pels afores del poble i ens junyíem

- passa’m el mot, si et plau- per la cintura

i ens besàvem i tot, entre silencis,

empegueïts de tanta gosadia.

Ara ho recordo clarament i freda

-no hi puc fer més- i et veig els ulls tendríssims

i et sento panteixar, poruga i dòcil,

però ja no em recorre l’espinada

aquell calfred d’aleshores, ni trobo

la rodonor dels pits a les mans. Ara

ordeno mots; un joc, un exercici;

i sóc plàcidament feliç, tal volta

profundament feliç. Ara les venes

se m’han endurit tant que ja no em sento

batre la sang. Ara només recordo.

I recordar no és viure altra vegada.

 

AQUESTS VERSOS ELS DIC

 

Aquest versos els dic per mi tot sol,

ara que estimo tant la solitud

i estic malalt i sovint m’entendreixo

fins a plorar,

ara que escriure em cansa i els amics vénen a portar-me llibres

i em parlen de la gent que he conegut.

 

Aquests versos els dic per mi tot sol,

en veu baixa, a la nit, perquè estimo el silenci,

quan els de casa dormen

i jo, oblidat, imagino follies

o no hi ha res que no em sigui possible.

 

Tot el que ara voldria és imprecís i bell;

vent i camins i les mans plenes d’aigua

i un cos puixant com una bèstia jove.

 

Demà, en llevar-me, res no haurà mudat,

la gent s’aturarà per saludar-me

i farà sol a la tarda quan surti

a passejar, potser amb alguna noia.

 

Però aquells que m’estimen ploraran d’enyorança.

 

CRÒNIQUES CANTEN

 

Al meu poble hi havia

gent de tres menes;

els qui creien,

els qui no creien i els

qui tant se’ls en fotia.

D’aquests darrers, però.

n’hi havia pocs.

Al meu poble hi havia, sobretot,

gent de dues menes;

els qui creien

i els que no creien.

I encara val a dir que aquests darrers

no eren pas molts. Els altres,

establerts en llurs castes, concertaven

negocis, feien tecs, casaven noies,

fornicaven (discrets), s’estossinaven,

donaven culte a Déu i altres foteses

que no recordo bé, amb molta cura

de preservar la llei de l’escomesa

dels descreguts i els cínics, per poder-la

transmetre intacta als fills i així donar-los

ocasió de concertar negocis,

fer tecs, estossinar-se, casar noies,

fornicar, adorar Déu i altres foteses,

en un clima de pau i respecte.

Al meu poble al estiu, el sol colrava

la pell, i feia una tardor benigna,

i l’hivern era fred. Parlo de coses

que fa segles que duren i que encara

duraran molt de temps i de persones

que hom considera astutes i correctes.

Aquell temps era així. Cròniques canten.

 

L’HEROI

 

Hi hagué un home que visqué setanta anys

no gaire lluny de casa.

Jo el vaig conèixer

quan ja era molt vell, però puc dir

que no s’havia mogut mai del poble.

Del món n’havia vist

quatre viles i escaig del voltant de la nostra;

mai no anà a ciutat i mai tampoc

no posà els peus en un ferrocarril.

Això sí, coneixia

pam a pam els topants

de les vores del riu

i havia esta expert en herbes remeieres

Durant cinquanta anys llargs

treballà de paleta

i, segons em digueren,

va perdre la muller quan encara era jove.

De tres fills que tingué

dos van morir a la guerra;

l’altre marxà del poble,

molt lluny, molt lluny...,

i mai més no tornà.

L’home visqué qui sap els anys tot sol

i a les tardes d’estiu

s’asseia en un pedrís davant de casa seva.

Era afable i molt pulcre

i somreia, discret, a la gent que passava.

Jo recordo d’haver-hi conversat

sobre qualsevol cosa

i recordo també que tenia la veu

afectuosa i clara

i que en parlar movia

molt lentament les mans.

L’hivern que el van trobar

mort al llit, les veïnes

digueren que semblava

que el pis hagués estat

endreçat feia poc.

Degué morir de fred,

perquè. en tota la casa no hi havia

ni un sol boci de llenya

i ell jeia, bo i vestit,

embolicat amb una manta.

Algú digué que semblava un ocell

arraulit sota un ràfec.

 

NIT DE NADAL

 

Vindrà la nit del gran misteri

i haureu de treballar fins que el darrer

toc de sirena us alliberi.

Aleshores esclatarà la joia;

Bon Nadal! Bon Nadal!

A casa ja us esperen

per plomar el gall.

Qui sap, potser el marit

haurà posat un arbre al menjador

-si ho fan els rics no deu pas ser pecat-

i avui, per altra banda, heu cobrat doble.

Per una nit oblideu-vos de tot;

dels deutes, de la feina, de la gent,

i canteu com infants

les cançons inefables

i confieu que tot serà més pur

d’ara endavant.

 

Bé prou que vaga de plorar!

 

NOVA ORACIÓ DEL PARENOSTRE

 

Pare nostre que esteu en el cel,

sia augmentat sovint el nostre sou,

vingui a nosaltres la jornada de set hores,

faci’s un xic la nostra voluntat

així com la d’aquells que sempre manen.

 

El nostre pa de cada dia

doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,

perdoneu els nostres pecats

així com nosaltres perdonem

els dels nostres encarregats

i no ens deixeu caure a les mans del director,

ans advertiu-nos si s’apropa,

amén.

MÀRIUS  TORRES (1910-1942)

 

LA CIUTAT LLUNYANA

 

Ara que el braç potent de les fúries aterra

la ciutat d'ideals que volíem bastir,

entre runes de somnis colgats, més prop de terra,

Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.

 

Entre tants crits estanys, que la teva veu pura

ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol

que creure i esperar la nova arquitectura

àmb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

 

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!

Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,

que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

 

batecs d'aires i de fe. La d'una veu de bronze

que de torres altíssimes s'allarga pels camins,

i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

 

 

KONSTANTINOS P. KAVAFIS (1863-1933)

 

DESIGS

Com cossos bells d'uns morts que no envelliren
i els han tancat, amb llàgrimes, en mausoleus magnificents,
voltat, el cap, de roses, i amb llessamins als peus
tals semblen els desigs que es consumiren
sense que fossin satisfets; sense obtenir, cap d'ells,
una nit del plaer, o un sol dels seus matins lluents.

IMPLORACIÓ

Un mariner cap al seu fons el mar ha pres.
La seva mare, en tant, que no en sap res,

se'n va a encendre a la Verge un ciri llarg i ensems
prega que aviat torni i que daci bon temps

parant l'orella al buf del vent tothora.
Mentre que ella, però, així resa i implora,

la imatge se l'escolta, greu i trist el posat:
ja sap que no vindrà, el fill tan esperat.

UN VELL

Al cafè sorollós, a dins, hi seu un vell
amb el cap cot damunt la taula. Davant d'ell
té el diari, i ningú no li fa companyia.

I, en el menyspreu del seu pobre cos envellit,
pensa que, al cap dels anys, a penes ha gaudit
de quan tenia enginy, bellesa i vigoria.

Ja ho sap, que s'ha fet vell, prou que ho nota
i que ho veu.
I és com si fos ahir, que era un galifardeu.
Quin interval més curt! Que curt li sembla ara!

Comprèn fins a quin punt el Seny l'ha ensarronat,
el mentider, a qui ell es confià -l'orat-,
que li deia: “Demà. Tens molt de temps, encara”.

Rememora els impulsos que reprimí, la por
i el goig sacrificat. I cada ocasió
perduda ara fa escam del seu tan foll saber.

...Però, de tant de rumiar, tant recordar,
el vell s'ha atabalat. I es deixa adormissar,
repenjant-se damunt la taula del cafè.

LES ÀNIMES DELS VELLS

Dins el seu cos vetust i atrotinat
s'estan les ànimes dels vells.
Que dissortades, pobres, quins fardells
de nosa els són les tristes vides que traginen.
Com temen que no els falti la vida, i com l'estimen,
les desesmades i contradictòries
ànimes que s'estan -serioso-irrisòries-
dintre del seu pellam vetust i devastat.

MONOTONIA

Fuig el dia monòton, i el segueix
un altre dia idèntic, monòton. Passarà
el mateix, que de nou es repeteix.
Els instants són iguals: un ve, l'altre se'n va.

S'acaba el mes i porta un altre mes.
L'avenir,qualsevol se'l pot imaginar:
serà l'ahir avorrit, i no res més.
Ja l'endemà, a la fi, no sembla un endemà.

ESPERANT ELS BÀRBARS

¿Per què esperem. Aglomerats aquí a la plaça?

És que els bàrbars diu que arriben avui.

¿De quan ençà, al Senat, aquesta inacció?
¿Com és que els senadors seuen i no fan lleis?

És perquè els bàrbars arriben avui.
¿Ja quines lleis faran els senadors?
Els bàrbars, quan vindran, les dictaran.

¿Per què l'emperador tan d'hora s'ha llevat
i seu de la ciutat en el portal major,
dalt del seu tron, majestuós, amb la corona?

Perquè els bàrbars arribaran avui.
L'emperador s'està esperant per rebre'n
el general. Ha preparat i tot,
per ofrenar-l'hi, un pergamí. L'hi ha escrit
un enfilall de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades;
per què duen polseres amb tantes ametistes
i anells amb lluminoses maragdes resplendents;
per què porten avui uns bastons preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

Perquè els bàrbars arribaran avui;
i els enlluerna, els bàrbars, tot això.

¿Per què no hi són, com sempre, els dignes oradors,
a engegar els seus discursos, a dir-hi avui la seva?

Perquè els bàrbars arribaran avui;
i els fastiguegen, parlaments i arengues.

D'on ve, de cop i volta, aquesta inquietud
i aquest renou. (Les cares, que greus que s'han tornat.)
¿Com és que en sec es buiden les places i els carrers
i tots, molt capficats, se'n tornen cap a casa?

S'ha fet de nit, i no han vingut els bàrbars.
I hi ha gent que ha arribat de la frontera
i diuen que de bàrbars ja no en queden.

I ara, sense bàrbars, on anirem a raure.
Prou que eren una mena de sortida, aquests homes

DESLLEIALTAT

Fou quan casaven Tetis amb Peleu
que Apol·lo s'aixecà de l'esplèndida taula
de les bodes i felicità els nuvis
pel brot que sortiria de la seva unió.
Va dir:”Mai no el prendrà cap malaltia
i tindrà vida llarga”, -Va dir això,
i Tetis s'alegrà moltíssim, perquè els mots
d'Apol·lo, que era entès en profecies,
li van semblar una garantia pel seu fill.
I quan es va fer gran, Aquil·les, i era
glòria de Tessàlia, la seva gran bellesa,
Tetis es recordava d'allò que va dir el déu.
Van arribar, però, un dia, uns vells amb noves
i van contar la mort d'Aquil·les davant Troia.
I Tetis s'esquinçà els vestits de porpra
i es treia del damunt, i els va tirar
a terra, els seus anells i braçalets.
I enmig dels seus laments va recordar el passat;
i preguntà que feia, el savi Apol·lo,
per on rondava, aquell poeta que tan bé
parlava en els convits, on parava, el profeta,
quan li mataven el seu fill tan jove.
I els vells li van respondre que era el mateix Apol·lo
que, en persona, havia baixat a Troia
i junt amb els troians havia mort Aquil·les.

ÍTACA

Quan sortiràs a fer el viatge d'Ítaca,
fes vots perquè el camí sigui molt llarg,
ple d'aventures, ple de descobertes.
Els Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat
Posidó, no cal pas que els temis, res
d'això en el teu camí trobaràs,
si et roman noble el pensament, si excels
és l'afecte que et torba el cos i l'ànima.
Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç
Posidó, no vindran al teu encontre,
si tu no els portes ja dins el teu cor,
si el teu cor davant teu no fa que es drecin.

Fes vots perquè el camí sigui molt llarg.
Que siguin molts, els matins de l'estiu
que, amb quin delit, amb quina joia, a uns ports
arribaràs que mai no havies vist;
als mercats dels fenicis fes escala
i comprar-hi els articles excel·lents,
corals i mareperles, ambres i ebens,
tota mena d'olors voluptuoses tant com puguis;
moltes ciutats egípcies visita
per aprendre-hi i aprendre-hi dels seus savis.

Tingues Ítaca sempre al pensament.
El teu darrer destí és arribar-hi.
Gens no apressis, però, la travessia.
És preferible que duri molts anys;
i que fondegis, vell, a l'illa, ric
amb el que hauràs guanyat en el camí,
sense esperar cap bé que Ítaca et doni.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella, no l'hauries pas emprès.
Res més no té que et pugui ja donar.

I no t'ha estafat pas, si et sembla pobra.
Savi com t'has tornat, amb tant de món,
ja hauràs comprès què volen dir les Ítaques.

MANUEL COMNÈ

El rei En Manuel Comnè
un dia melancòlic de setembre
va sentir la mort pròxima. Els astròlegs
(tots a sou) de la cort s'embarbollaven
que molts més anys viuria encara.
Mentre, però, els altres parlaven, ell
recorda unes antigues pràctiques pietoses,
i de les cel·les monacals ordena
que hàbits sacerdotals li portin,
i se'ls posa, i està content que té
l'aire devot d'un capellà o un frare.

Feliços tots aquells que creuen
i, com el rei En Manuel, acaben
revestits de la seva devotíssima fe.

NO HAS ENTÈS PAS

Sobre els articles de la nostra fe
ha dit el capsigrany de Julià: “He llegit,
he entès, he condemnat”. Com si amb el seu “he
condemnat”
fóssim exterminats, el gran pallasso.

Però aquestes sortides, entre nosaltres, cristians,
no poden prosperar. “Has llegit, però no has entès pas;
perquè,
si haguessis entès res, no hauries condemnat”, vam replicar
a l'instant.

MITJA HORA

Ni t'he tingut ni et tindré pas
mai, em penso. Quatre paraules, la companyia d'una estona,
com en el bar abans d'ahir, i no res més.
És una llàstima, no dic. Però nosaltres, els de l'Art,
a voltes, amb només la ment testa, i sols
un temps molt curt, és clar, sabem crear plaer
que quasi fa l'efecte que és real.
Així, en el bar, ahir -també ajudant-hi
molt l'alcohol clement-,
vaig tenir una mitja hora d'amor irreprotxable,
I ho vas comprendre, em sembla,
i a posta et vas quedar una mica més.
Era molt necessari, això. Perquè,
malgrat la fantasia i el màgic aiguardent,
calia que veiés també els teus llavis,
calia que el teu cos fos a la vora.