R A N D A 56
Castelldans – Qalc at al-Hamir, pàtria de Mubaxxir ibn Sulaymān an-Nāsir ad-Dawla, valí independent de Mallorca.
Per Josep – David Garrido i Valls.
Mubaxxir ibn Sulaymān
En el context d'auge i declivi dels regnes anomenats de taifes (segle XI) és on se situa l'acció d'un personatge natural de Castelldans que, per mèrits propis, mereix un lloc d'honor en la història de l'Islam lleidatà i andalusí. Aquest personatge és l'eunuc Mubaxxir, el qual arribà a governar les Illes Balears com a sobirà independent. Nogensmenys, abans d'advenir sobirà de Mallorca la vida de Mubaxxir patí el sotrac del destí, per ser un tagarí (de l'àrab thagr, “frontera”), és a dir, un habitant de la Marca, un vilatà de Qalc at al-Hamir.
Coneixem quelcom de la vida d'aquest andalusí gràcies fonamentalment al relat de l'alfaquí Abu Marwān cAbd al-Malik ibn al-Kardabus, natural de Tawzar o Tozeur, a Tunis, que visqué durant la segona meitat del segle XII, o sia, relativament aprop del temps històric que narra a la seva Història d'al-Andalus, Tārikb al-Andalus o Kitāb al-Iktifā.
Per aquest autor se sap que Mubaxxir nasqué a Qalc at al-Hamir, lloc pertanyent a la jurisdicció, iqlim, de Lleida. La regió de Lleida limitava en l'inici del segle XI amb el comtat català de Pallars pel nord, amb Barcelona i els territoris de Tarragona i Tortosa per l'est, amb el riu Cinca (nabr az-Zaytun “riu de les oliveres”) per l'oest, i amb l'Ebre pel sud. La frontera cristianoislàmica es mantingué durant mols anys estancada al Montsec. Els castells de Meià i Montmagastre tornaren de nou a mans musulmanes en l'estiu del 1003. Altres localitats del districte eren Montsó, Mequinensa, Fraga – capital d' iqlim az-Zaytun- , Balaguer,que gaudia, segons el testimoni de Yaqut, d'autonomia pròpia.
Desconeixem la data exacta de naixement de Mubaxxir, que podem intuir al voltant del 1050. Mubaxxir era encara un nen quan fou capturat pels cristians, possiblement barcelonins, que l'emascularen i l'esclavitzaren. Els anys centrals del segle XI coincidiren amb el moment de màxima pressió del comtat de Barcelona sobre la Marca Superior. Entre 1048 i 1057 està documentada la percepció de pàries (pau a canvi de tribut) per Ramon Berenguer I dels territoris àrabs limítrofs, que havien de ser precedides d'incursions punitives. Les Gesta Comitum Barcinonensium insisteixen en el fet del sotmetiment de dotze governants andalusins pel comte barceloní. Així, en una d'aquestes incursions fou capturat el jove Mubaxxir. Menat a Barcelona entraria al servei del palau comtal com a fatà o esclau palatí. A Barcelona el trobà l'ambaixador d'Al-Murtadà de Mallorca, el qual l'alliberà. Arribat a Mallorca -ironies del destí- esdevingué l'home de confiança del sobirà mallorquí.
Aleshores Mallorca era un territori independent. Les Illes Balears, regides per Mujahid al-Muwaffaq de Dénia des del 1015, esdevingueren independents després que el territori peninsular caigués en mans dels Banu Hud saragossans (1070). Un lloctinent de Mujahid, un esclau alliberat anomenat al-Aglab, regí les Illes entre 1036-1037 i 1048-1049. El successor de Mujahid, cAli ibn Mujahid Iqbal ad-Dawla, nomenà governadors el fill d'al Aglab, cAbd Al·lah ibn al-Aglab, i Sulayman ibn Muxkiyan. La mort de l'últim convertí Ibn al-Aglab eb únic valí de les Balears, el qual, més endavant, amb la desaparició del regne de Dénia, assumí tot el poder prenent el títol d'al-Murtadà “el Complaent” i encunyant moneda.
L'ambaixador mallorquí arribà doncs, a Barcelona després del 1076, és a dir, hagué de tractar amb algú dels successors de Ramon Berenguer I. Al-Murtadà traspassarà el 1093. Mubaxxir, convertit en favorit d'al-Murtadà, accedí al poder en aquesta data per mèrits propis. Segons Ibn al Kardabus, “era intel·ligent, de bons costums i feia gala de gran virtut i generositat”, i, a més, serví amb fidelitat el seu senyor, que “en ell trobà el bon capteniment que rei esperava de súbdit”,
Mubaxxir ibn Sulaymān, l'eunuc de Castelldans, prengué el poder de Mallorca i adoptà el títol de Nasir ad-Dawla (“el defensor de l'Estat”). Encunyà moneda durant tot el seu regnat. Motejat Nazaredeolus pels pisans, cal pensar que el seu adveniment coincidí amb una intensificació de la pirateria baleàrica a la Mediterrània occidental. Segons al-Qalqaxandi , organitzà constants expedicions marítimes contra les costes cristianes fins que el comte de Barcelona reuní un exèrcit per combatre'l i l'assetjà a Mallorca. Altrament, rebutjà una incursió normanda contra les Illes i engrandí i fortificà la capital mallorquina.
L'amenaça mallorquina sobre les rutes marítimes afectava greument els interessos de Pisa, que monopolitzava llavors les rutes d'aquesta banda de la Mediterrània. La pressió pisana obligà el papa Pasqual II a proclamar la croada contra Mallorca el 1113. Pisa, aleshores, reclamà l'ajut de Ramon Berenguer III de Barcelona, el qual consentí a participar en l'expedició. Després d'algunes dilacions l'armada sortí de Catalunya pel juny del 1114.
“I quan l'enemic l'atacà, defensà el seu país -i no ha estat alabada la seva prudència en la lluita com ho ha estat ell- fins que morí.” Efectivament, com indica Ibn al-Kardabus, Mubaxxir hagué de fer front a un formidable exèrcit catalanopisà i fracassà. Després de capturar Eivissa, la flota aliada es dirigí a Mallorca. Tanmateix, els cristians no s'apoderaren de la Ciutat de Mallorca fins al dos de febrer del 1115. A l'entremig, Mubaxxir el lleidatà deixà d'existir, no sense abans haver sol·licitat la intervenció almoràvit. Segons Ibn al-Kardabus, Mubaxxir, davant la gravetat de la situació, trameté un missatge a l'emir de Marràqueix. Una galera comandada pel qa'id mallorquí Abu cAbd Al·lâh ibn Maymun aconseguí trencar el setge i portar la demanda d'ajut al cabdill almoràvit cAli ibn Yusuf. Mubaxxir fou succeït pel seu parent Abu-I-Rabic Sulayman ibn Lubun, potser també lleidatà, anomenat Burabé a les fonts pisanes, que no pogué impedir la conquesta de catalans i pisans.
La presència cristiana a les Illes, però, fou efímera. La capital mallorquina fou destruïda, la població que no fugí fou esclavitzada; Ibn Lubun acabà els seus dies captiu a la Toscana, Però aquesta expedició no significà la incorporació al món cristià de les terres baleàriques. Potser el fet que el papa concedís en feu Mallorca a Pisa determinà la decisió del comte barcelonès d'abandonar l'illa un cop acabada la conquesta. Potser l'amenaça almoràvit pesà en la decisió de Ramon Berenguer III, més preocupat a defensar els seus territoris patrimonials que a assegurar la nova conquesta. Allò cert és que, com indica Ibn al- Kardabus, poc després de la presa de Mallorca una armada almoràvit, segons aquest autor producte de la petició d'ajut de Mubaxxir, es dirigí a les Balears. La comandava el qa'id Ibn Taqartas. L'exèrcit cristià o ja havia abandonat l'illa o era a punt de fer-ho. Ibn Taqartas no trobà cap resistència i reconquerí l'illa per a l'Islam. Com a fet anecdòtic, Ibn al-Kardabus relata la pèrdua de quatre embarcacions cristianes, possiblement quatre vaixells ressagats, que per vents contraris acabaren en aigües de Dénia. Ibn Taqartas les empaità i aconseguí acabar amb una i capturar les altres tres.
L'herència de Mubaxxir fou recollida pels almoràvits. Una dinastia nord-africana, els Banu Ganiya, s'establí a les Illes; hi romangueren durant un segle, fins a l'arribada de Jaume I el Conqueridor. Malauradament, les notícies que tenim de Mubaxxir són escasses i en alguns casos fins i tot confuses, però no hi ha dubte que aquest fill de les terres de Ponent fou un personatge significatiu en la seva època, el darrer cabdill andalusí de Mallorca.