De aquell qui conquistà Hespanya, improvant lo qu-és scrit en la chrònica de mossèn Thomich sobre lo baró Bara, e rey de Castelldàsens e dit de la gent d'Urgell e de la ciutat de Leyda.              Pere Miquel Carbonell.

Lo reverent  missèr Joan Cessé, canonge que fonch de la seu de Tarragona, home curiós y en letres sagrades y humanas molt erudit, versat en història, féu en son temps aquestas memòrias, dient que la torra que vuy se diu d'en Barra se à de dir d'en Vara, a Marco Varro romà o a Variato, home fortíssim de natió portuguesa. En assò me par convé millor que-s diga la torre d'en Bara, perquè segons diu Tito Lívio en lo libre 6, capítol 17, dècada 3, parlant de Públio Corbèlio Scipió, que fonc dit Africà, venint a Tarragona, la primera cosa que féu fonc que procurà de aver a Bar o Bara, que era un romà principal que s'era voltat ab los celtíberos e ilergetes y lligat an Ibdíbile, rey de Castelldàsens, y tenint-lo en son poder, neféu una gran sentèntia, que fonch càstich a ell y exemple a tots los romans que no-s rebel·lassen.          Lluís Ponc d' Icard.

Tot i que no és coneix l'origen exacte, les primeres mencions del castell de Castelldans es remunten al segle XI, en període andalusí, i el mostren com la fortalesa musulmana més important a l'est del riu Segre. Tot fa pensar que l'origen d'aquest castell cal situar-lo entre segle IX o X(veure estudi) . L'abril de 1033 fou esmentat el termine de Castrum Assinos en l'escriptura de la venda del castell de Montclar per Arnall Odo a Bernat Sendred i muller Quixol. Pel document , -que relaciona Barberano, Castrum assinos i l' urbem lerida, més d'un segle abans de la caiguda de Lleida- podem constatar la importància assignada al castell. El juliol de 1072, Oliver Bernat, fill de Bernat Sendred i Quíxol, va vendre el castell de Montclar al comte de Barcelona – parlà igualment de Barberà, Castri de asinis i de urbis Leride-. Consta que cinc dies després el comte barceloní confià el mateix castell de Montclar al mateix Oliver, en realitat era una castlania que incloïa els castells de les Piles i Biure i tota l'àrea que apuntava envers castelldàsens. Origen del mot Castelldasens.

Una font àrab dels anys 1114-15 confirmà la importància d'aquesta fortalesa com a avançada fronterera del territori de Lleida: “després va morir( al-Murtadï ), i el va succeir un dels seus eunucs, el nom del qual era Mubasir, que va rebre el nom de Näsir al-Dawla (el defensor de la dinastia). Era originari de Qal'al-Hamir (la fortalesa dels Ases) de la jurisdicció de Lleida". D'aquest text hem de retenir el caire castrense de l'assentament. L'únic de la zona, així com la seva dependència respecte Lleida. Si tenim en compte que Mubassir va morir durant el setge a Mallorca(1114-1115) no seria improbable que hagués viscut a Castelldans durant la segona meitat del segle XI. El territori del castell abraçaria una extensa àrea que cobriria quasi tota la plana de Mascança(comarques d'Urgell i Pla d'Urgell), fins els primers contraforts de les terres de la Conca de Barberà i del Montsant (actual comarca de les Garrigues).

El 5 de juny de 1119, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III infeudà a Guillem Dalmau de Cervera, abans que aquests castells estiguessin en mans dels cristians, el Castrum de Castello Asinis i el castell de Gebut.El 1120 es produí un pacte entre Ramon Berenguer III i l'alcaid Avifelel de Lleida, en virtut del qual els contractants es prometien ajuda i fidelitat mútues; el reietó lleidatà havia d'ajudar el comte de Barcelona contra els sarraïns de Tortosa i entre els castells que donava de penyora figura el de Castelldàsens. Després d'efectuada la reconquesta de la capital lleidatana un pacte entre el sobirà Alfons “el Cast” i Guillem de Cervera va permetre la continuïtat del castell en mans de la família Cervera. D'aquest conveni en pervingué la repoblació de Castelldàsens pels Templers de Gardeny. Després de la conquesta, els templers posseïen una gran heretat al terme de Castelldàsens, dues torres de la qual, l'any 1151, atorgaren a uns tals Girbert i Bernat Ferrer, amb l'encàrrec de repoblar-les. Es deuria tractar de l'actual torre de Melons i Maxerri, car són les úniques que han persistit i són mencionades en documents posteriors. Vèieu les cartes de població. Alfons I El Cast, el 18 de gener del 1174 a Saragossa, es va casar , en segones nupcies, amb "Doña Sancha". Per dot el rei va donar a la seva muller varies localitats d'Aragó i de Catalunya, entre elles Castelldasens.

Guerau de Jorba -germà de Guillem de Cervera-, la muller (Saurina) i llur fill Guillem d'Alcarras donare, l'octubre de 1179, a l'orde templer, - unam turren que est intra llerda et Castellum de Asinis-. Testament de Miró d'Hostoles (Scriptis notariorum), 2 d'agost de 1212, en el qual otorga a la seva filla Dolça els castell d'Hostoles (Les Garrigues) , Puig-alder (La Garrotxa), Rocacorba (Les Garrigues), Castelldasens (Les Garrigues) i dues parts del castell de Colltort (La Garrotxa)

Durant l'any 1232 el rei va encarregar a la casa dels Cervera la repoblació de l'àrea de "Castillo de Asens" mitjançant establiments agraris col·lectius. Dins la jurisdicció senyorial de Castelldàsens, hom d'estaca l'Albagés i la Sisquella. Altres nuclis rurals que, des del segle Xii, sorgiren en el seu àmbit són: Juncosa, Val-de-reig, Les Besses, Vallseca, Preixens, Torreblanca y Puigverd.

El 15 de desembre del 1234, sojornant el rei Jaume “el Conqueridor” i a prec de Guillem de Cervera, infeudà Castelldàsens -castell i lloc- a Ramon Berenguer d'Àger. Sens dubte es tracta de la castlania, puix que anys després, el 1257, el mateix sobirà resolgué qüestions amb els Cervera i els Àger sobre el castell i la vila de Castelldàsens. Deu anys abans d'aquesta darrera data, el 1247, Berenguera de Montpaló -filla de Berenguer, cavaller difunt, i d'Elissendis- amb consentiment de la seva mare i dels seus oncles Bremon de Montpaó, Gombau d'Oluja i Agnes de Guimerà -abadessa del convent de Vallsanta-, estipulà matrimoni amb Ramon Ramon, ciutadà de Lleida, aportant en dot “castrum meum et villam de Glorieta”, tot el que posseïa a Castelldàsens.

El catarisme era un corren religiós del cristianisme, que va durar del segle X al XIV, i va arrelar, principalment a Occitània. Els catars fugiren, perseguits per la inquisició, a Catalunya; i ves per on Guillem Belibasta, el darrer perfecte conegut, tingué una petita relació amb Castelldans.

El cronista Bernat Desclot ens encerteix que, el 1285, senyor de Junheda e de Castelldàsens ho era Ramon de Cervera, un dels cavallers i Barons principals amb els quals el rei Pere el Gran tingué consell, a Peralada, en circumstàncies difícils per al país, a causa de la invasió pel rei francès. La senyoria va perdurar fins el segle XIV a mans dels Cervera, fins el 10 de maig de 1310 que Guillem VI el va donar a Guillen d'Entença. Però l'esposa de Guillem de Cervera entenia que Castelldans garantia el seu dot i va obrir un procés que va acabar el 17 de desembre de 1322 quan el rei va manar restituir Castelldans a Eva de Cornell. Eva va morir el 1327 i en fou hereu el seu germà Ramon Cornell. Després va passar a la seva esposa Beatriu de Cardona. Lluís Cornell, fill de Beatriu, el va vendre el 18 d'abril de 1375 a Jaume Roger de Pallars, baró de Mataplana. Jaume Roger el va vendre per vuitanta mil sous, el 27 de febrer de 1385, a Pere Giner. Pere Giner el va vendre al monestir d'Escaladei l'u de novembre de 1412 i va pagar per Castelldans un total de deu mil florins. Que ja havien venut alguns drets al monestir de Poblet.(1313) En el fogatjament del 1365-1370 s'inscriu, amb 54, focs (cada foc 4'5 persones) Castell dasens, qui és del noble en Luhís Cornell. Ja aleshores els llocs de “Juncosa, Dalbages de vall de Reig, les beçes ect”., són expressats com de l'abat de Poblet.Rector o plebà de Castelldàsens va ésser-ho per aquesta època, Guerau de Requesens, nomenat el 1380 Bisbe de Lleida. ( En el año 1377 era canónigo y prepósito de Lérida. En el referido año, Pedro de Sant Martí y su esposa Juana le vendieron el castillo y lugar de Jovals, término de Castelldàsens, que tenian en feudo del rey, con la condición que no podría dejarlo a persona de estado clerical sino a laicos.)

El 13 de juliol del 1381, l'infant Joan (futur rei Joan I ) va vendre els drets senyorials de Castelldàsens a Jaume de Pallars. De fet , ja set anys abans Jaume Roger de Pallars s'enunciava senyor d'Arbeca i “de Castro asinorum”. El 1396, el senyoriu de Castelldàsens pertanyia al prior de la Cartoixa de Scala Dei, que ja no el deixarà fins a l'època de la desamortització. ( Una acta de la Paeria de Lleida, del 18 de desembre de 1442, es refereix a una recomanació feta al prior de Scala Dei i al batlle de Castelldàsens.)En el temps de la guerra de la Generalitat contra el rei Joan II, Castelldàsens fou escenari de la traïció de “mossèn” Joan Agulló, sindic de Lleida, qui per la Diputació havent stat elet eb capità de D homens per socórrer Leyda” entrà“ ab tracte de dos germans anomenats Camporrells” i “ ab gran trahició, stan a Castell Dàsens liuraren en la nit al rey los dits D homens, e així lo Rey ab sa gent se'n menà ligats los dits D homens”. La traïció ocorregué el 10 de juliol del 1462, la mateixa jornada que els diputats encarregaven “als molt nobles e magnífichs dos Hugo de Cardona e don Jofre de Castro, conducters de la gent tramesa en les parts Durgell per lo Principat de Cathalunya que acudissin en socors de los cinchcents homes qui anaven en Leyda” i quelos enemichs tindrien assitiats a Castelldàsens”. Veure cartes. Les tropes atacants eren comandades per Don Alonso de Aragon, fill de Don Juan futur rei de Navarra i Aragó. Tres dies després, els consellers igualadins comunicaven als de Barcelona que ab dolor de cor vos signifficam com som informats del cars de la gran trayció comesa per Nagulló é sos secasses(sequaços) en lo lloch de Castelldàsens. Per la qual la terra ha perduts tots aquells que hi eren en lo exèrcit de la terra. Segons crehèm ja sots plenament informats: placia á Deu é al benaventurat Carles (de Viana) nos ne faça bona reparació”. No trigaria “lo traidor” Agulló a ésser execrat i penjat( A la plaça de Tàrrega ), mentre que hom deplorava la traïdoria comesa a “castell Dasens”, la qual va repercutir, sens dubte, en el desenllaç de la batalla de Rubinat , lliurada el 23 de juliol.
1668. Sébastien Beaulieu. 1668. Sébastien Beaulieu.
Cap a l'any 1750, el castell mantenia encara intacta la seva fisonomia de fortalesa.
 
Planimetria feta per Sébastien Beaulieu l'any 1668

 

Joan II va sostraure Castelldans de les mans d'Escaladei i el va donar a un fidel anomenat Pere de Liçaraso. Castelldans va retornar a Escaladei quan al morir Joan II (1479) va ser proclamat rei Ferran II. Castelldans va resultar molt perjudicada per la guerra civil i quan Escaladei va recuperar la senyoria es va trobar amb un domini força minvat. Pel que fa a la Plebania, es van fer uns capítols per el seu regiment(1445) amb la creació d'un vicari perpetu que servís a la vila. L'any 1488 es va haver de pactar nous capítols, a conseqüència de la guerra, entre el vicari i Escaladei. Per aquest pacte el vicari de Castelldans rebia molt menys que abans de la guerra i la vicaria va passar a Escaladei. El 1511 el majoral i administrador del lloc de Castelldàsens era el cartoixà Fra. Miquel Truller. La fam provocada per les males collites de 1529 i 1530, i la pesta va fer que Castelldans demanés ajut a Escaladei. Ambdues parts es van trobar a la mateixa vila el 14 de febrer de 1533.Per part de Castelldans s'hi va reunir el batlle, els jurats, vint-i-cinc veïns i tretze terratinents, i per part del monestir hi havia el prior i d'altres monjos. El problema principal dels veïns de Castelldans eren els censals que la vila no podia pagar, i per aquesta causa van demanar que el prior els redimís tots. Van pactar que el monestir es feia càrrec d'aquella carrega, dues mil quaranta-una lliures disset sous i vuit diners a canvi, a més a més dels censal i crèdits que pesaven sobre la vila, els veïns es van obligar a contribuir a Escaladei amb el dotzè de tot els seus fruits.  Segons el fogatge de l'any 1553, a Castelldans, hi han 37 focs laics i 2 focs de capellans. El bandolerisme polític tingué ací un reflex, quan, el 1588, el “Minyo de Montellà” s'apoderava de la vila de Castelldàsens i pel rescat de cada home de posició demanava mil ducats. Fa de mal destriar, en aquest i d'altres episodis quasi coetanis ocorreguts a Castelldàsens, quina part correspon al bandolerisme i quina al lladronici.A començaments dels segle XVII les relacions d'Escaladei amb Castelldans van ser força tenses, ja que sovint senyors i vassalls van anar a raure davant els tribunals per solucionar els seus conflictes. Calia adobar els murs exteriors del castell i els cartoixans van exigir als seus vassalls la prestació d'aquest servei; el plet davant la Reial Audiència, 15 de juny de 1612, va ser guanyat per Escaladei. També hi va haver un altre plet pels drets de pasturatge, en aquest cas van guanyar els veïns, el 9 de febrer de 1609. El 13 de febrer de 1636 el monestir va comprar tots els drets que tenia la universitat de Castelldans sobre les herbes i les aigües. En una carta en la qual Cebrià Pris d'Agramunt ven un censal al favor del Monestir d' Scala Dei diu que Pere Forés era vicari de Castelldasens a 28 de febrer de 1630.Al 1622, dins de la relació dels focs per la percepció del coronatge, a Castelldans hi consta 33'5 focs d'Església, amb una tributació de 18 lliures, 8 sous i 6 diners.

Durant la guerra dels Segadors estacionà a Castelldans una guarnició francesa(1642). En el 1643, durant el virregnat de Philippe de La Mothe, es van enviar agutzils a més de cinquanta pobles de Catalunya, entre ells Castelldasens, per detenir persones desafectes al règim. Durant l'octubre de 1646 el Marquès de Leganés, comandant l'exèrcit felipista que habia sortit de Fraga el 29 de setembre amb dotze mil soldats d'infanteria i tres mil cinc-cents de cavalleria, va conquerir Les Borges Blanques (es van rendir sense resisténcia en vista de les promeses d'oferir bon tracte als vilatans i, sobretot, de pagar religiosament els queviures que s'emportessin) i va enviar a don Alonso Vilamayor amb el seu terç i el "Viejo" de Saragossa a capturar Castelldans el 24 de juny. Un clergue organitzà la defensa i van resistir alguns dies. fins que l'arribada de l'artilleria va forçar la rendició de Castelldans; aquest religios la va defensar uns dies fins que es va rendir al veure que hauria estat volada.

En el temps de la guerra dels Segadors forces franco-catalanes realitzaren, el 1647, grans treballs en les fortaleses situades en el front occidental del país, entre les quals Castelldàsens. Fou organitzada una línia defensiva que, partint de Tremp i passant per Àger, Balaguer, Arbeca i Castelldàsens, arribava a l' Ebre, on feien la guàrdia els castell de Miravet i Flix. Durant el curs de la guerra, va ésser condemnat a mort, i executat el 14 de febrer del 1649, el senyor de Morio, lloctinent del governador de la plaça de Castelldàsens. A mitjans de gener del 1651, les forces espanyoles de Felip IV, aprofitant-se de la desmoralització de l'exèrcit francès, sorprengueren i s'apoderaren d'aquesta fortalesa. Crec que estaven comandades per Francisco Valles que va matar al governador Mr. San Juan i degollar tota la guarnició.

El novembre de 1647 a les tavernes de les Garrigues el vi blanc es venia a 40 rals la carga. El vi negre i el vi claret es venien al mateix preu. L'aiguardent a dos lliures. Les primeres referències que ens permeten conceptuar Les Garrigues com a comarca es remunten al començament del segle XVII. Concretament, s'hi refereix el tractista Pere Gil, que divideix Catalunya en 27 comarques i 59 regions, i esmenta el territori de Garrigia com una de les regions, inclosa dins el que ell anomena Catalunya Nova.

Durant la guerra de Successió (1702-1714) la fortalesa de Castelldans es va tornar a erigir com a baluard davant la penetració enemiga en els primers dies de la guerra. El conflicte i la pesta van reduir la població, l'any 1718 hi havia només 109 habitants(l'any 1787 hi havia 515 habitants). La construcció del castell es mantingué en peu durant segles; era una formidable fortalesa que aguantà bé durant les guerres de Felip IV i Felip V, i fins en la seva primera guerra carlina, inici de la seva ruïna definitiva.

De 1721 al 1725, ens conta fra Agustí Massot Prior d' Escala Dei, el que va costar fer el pou de glas, la cisterna i el vallat de Triquells.

Durant el 1722 Castelldans fou el centre pestífer més important de la comarca, el 29 de juliol l'ajuntament de Lleida hi trameté dos metges . Les causes de la propagació foren la fam i la manca d'aigua. El 12 d'agost hi acudiren el regidor Guiu i el canonge Pastoret, els quals prengueren la decisió de traslladar els malalts al Hospital Major de Lleida. El 2 de setembre visità Castelldans el sotsregidor Felip F. Chacón Hidalgo, el qual comprovà que les mesures dels metges (Francesc París i Antoni Mirarnau) havien sortit el seu afecte.

A la regió de Lleida, a la segona meitat del segle XVIII, es va anar decantant cap a la producció de l'olivera, que sembla que creixeria cap a 1760, i aquest seria el conreu més estès a les comarques del Segrià, Garrigues i l'Urgell en finalitzar el segle. Potser per això el monestir tenia a Castelldans un molí d'oli amb tres premses. Amb tot, el 1831 Escaladei encara recollia de dos a tres mil quarteres de blat a Castelldans.

La demanda que, el 1768, alguns veïns de Castelldans –Vicenç Cau i Francesc Anglès- van presentar davant el consell de Castella per queixar-se dels nombrosos atributs i contribucions, que el convent imposava, no va prosperar. Això va fer que els veïns de Castelldans prenguessin una altra iniciativa i tenint en compte que la corona quan va alienar la vila, en el segle XIV, ho va fer per tres mil florins i a carta de gràcia, ara podien proposar al rei que exercís el seu dret a recuperar el domini. El 3 d'abril de 1789 van dipositar els 3000 florins a la taula dels comuns dipòsits de Lleida. L'1 d'agost de 1794 el governador de Lleida, en nom del rei, va prendre possessió de Castelldans, però els monjos van aconseguir que els hi fossin respectats els seus drets detectant el domini útil sobre la localitat. Els veïns de Castelldans no van restar d'acord a com havien anat les coses i van recórrer la causa, ampliant llurs pretensions per a incorporar a la Corona no només el domini directe sinó també el domini útil i la jurisdicció. Com tots els pobles de la senyoria cartoixana no se'n va poder desfer fins a la fi del monestir, el 1835. la desamortització de Mendizabal el 1835 capgiraria la vida eclesial i religiosa. Veure bens desamortitzats a Castelldans.

El 21 de maig de 1810, en plena ocupació napoleònica, el comandament francès dirigit pel mariscal Suchet manà la provisió de palla i farratge a la cavalleria francesa, Castelldans va haver d'aportar 400 quintars de farratge. La situació a Lleida era tal, que el comandament francès ordenà als pobles la tramesa de llegums i tots els queviures disponibles.

El 25 de maig de 1822 el cap polític de Lleida, Don Joseph Cruz Muller, adreçà un manifest als habitants de la província que deia: "Los pobles de aquesta Província, que han tingut la desgràcia de veure's dominats per les Bandes de Facciosos en los breus que per falta de tropes no ha pogut evitar-se, se troben ja desenganyats de les perverses intencions de aquells malèvols en força dels robos y alevosias que han comès, y de que són fàcils testimonis, Balaguer, Tàrrega, Cervera, Castelldàsens, y tants altres".

Al llibre Sacramental de l'Espluga de francolí amb data de desembre de 1836 hi diu: Dia vint de Desembre de mil vuit cents trenta sis morí al terme de Castelldasens, Bisbat de Lleida, y de resultats de una acció tinguda contra les tropes constitucionals, Manuel Anguera y Fonts, natural de esta vila voluntari carlista del Batalló de D. Agustí Cendrós de edad de trenta anys, marit de Magdalena Roig. Son cadaver fou sepultat en lo cementiri de Castelldasens segons relació del Rnt. D. Francisco Gomis, Cura parroco de dita Parroquia; consta sa mort segons declaració de Pau Feliu y Jaume Marsal, los dos de esta Vila, y voluntaris del mateix Batalló, los que confesaren have vist mort en las inmediacions del citat poble de Castelldasens al relatat Manuel Anguera de tot lo que dono fe jo.

Al "diario de la Sesiones de Cortes Congreso de Diputados" van discutir sobre els litigis de Castelldasens i Scala Dei.

1836-1855. Absolutistes, liberals, carlistes, isabelins i milícia nacional tot mig lligat i al centre Castelldans. Mireu-ho aqui.

Economia a mitjans segle XIX. "El terreno es de buena calidad, i susceptible de muchas mejoras, hallándose en él bastantes árboles frutales, entre ellos muchos almendros e higueras (...) Produce trigo, cebada, aceite, almendras i otras frutas con un poco de vino i pastos; se cria bastante ganado lanar(...) Industria: 3 molinos aceiteros; uno que fue de los PP. Cartujos con tres prensas, i los otros dos de particulares con una sola; esperándose que irás progresando todos los años en razón a las nuevas plantaciones de olivares. Comercio: arrieria destinada a la importación i exportación de granos, vino i aceite(...) Presupuesto municipal: 5.200 reales". Dades de " El Diccionario geográfico-estadístico de España i sus posesiones de Ultramar".

La posada en marxa del canal, el 1862, el poble de Castelldans experimenta un fort creixement que perdura fins el 1920; d'aquesta última data fins l'actualitat la tendència és inversa.

ANY VEÏNS ANY VEÏNS  
1365 243 1920 1508  
1378 193 1930 1445  
1553 175 1936 1378  
1718 109 1940 1340  
1787 515 1945 1363  
1830 509 1950 1328  
1842 508 1955 1324 ANUARIS ANYS 1935 - 1936 - 1973
1857 772 1960 1282
1860 817 1965 1223  
1877 978 1970 1156  
1887 973 1975 1036  
1897 998 1981 1040  
1900 1326 1986 1016  
1910 1443 1950 1328  

Li van preguntar a l'alcalde de Castelldans, l'any 1875, pel segell de l'ajuntament; llegiu la resposta.

Francesc Macià i Castelldans.

L'any 1908 ja hi havia electricitat a Castelldans, Albagés i Juncosa entre quals poblacions hi ha establert un telèfon. Amb l'arribada de la llum em passa pel cap el Marcel·li Ribelles. Les actes de l'ajuntament de Castelldans les trobareu aquí: El 1918 i 1919 van crear-se el "Foment Agrícola Republicà" i "La Sociedad Instructiva recreatica la Ejemplar". Les Festes Majors a Castelldans sempre sempre varen tenir rellevància fins a l'actualitat.

Els llibres de Reclutament dels anys 1903 al 1924 i el Cens Electoral del 1930 al 1975 són força interessants; ho podeu llegit aquí.

Tota la informació que disposso de l'any 1930 al 1936 dels moviments obrers, eleccions, clero, partits ho trobareu aquí. El Dr. Josep Solé Sagarra va exercir de metge a Castelldans durant l'an 1937, i ho comenta a la revista Gimbernat.

La política econòmica durant el principi de la dictadura va ser intervencionista i autàrquica, fixa els preus sense tenir en compte l’oferta i la demanda, raciona el consum, estableix cupos de producció i determina els salaris. Els cupos a Castelldans.

La història local dels anys 1940 al 50, més o menys, no es pot explicar sense la colla de l'anís.

  

  si creus que pots aportar, rectificar o criticar alguna informació pots   enviar un correu