ELECCIONS GENERALS                                             

El gener de 1930, Primo de Rivera presentava al rei la renúncia de la Presidència del Govern. L'experiència militar havia ensorrat el vell sistema polític, La recuperació que ara es proposava el govern encapçalat pel general Berenguer xocaria amb no poques dificultats, provocades tant pels enemics del règim com per l'abstenció deliberada d'amplis sectors monàrquics. Les eleccions generals anunciades pel govern Berenguer acapararen els primes dies de l'any 1931. La caiguda del govern va portar un govern de concentració monàrquica presidit per l'almirall Aznar. El diumenge 12 d'abril de 1931 hi van haver eleccions municipals, amb una victòria aclaparadora dels republicans. Transcorreguts els dies eufòrics d'abril, el nou règim va començar a bastir una nova organització. Tres fets van succeir tot seguit: eleccions per Diputats de la Generalitat, a Corts Constituents i el plebiscit de l'Estatut.

Les eleccions, a Diputats de la Generalitat,és va celebrar el diumenge 24 de maig amb els següents resultats:

Districte de Lleida

Ricard Palacín (ERC) 293 vots

Arnau de Ayto 5 vots

En blanc 11 vots

Districte de Balaguer

Xavier Rubies (republicà independent) 131 vots

En blanc 3 vots

Districte de les Borges Blanques

Pere Mies (ERC) 185 vots

En blanc 4 vots


Districte de la Seu d'Urgell

Bonaventura Rebés (PCR) 236 vots

Vidal Rosell 7 vots

Districte de Solsona

Martí Esteve (PCR) 109 vots

Antoni Agelet (liberal) 90 vots

Districte de Sort

Pere Coromines (republicà independent) 172 vots


Districte de Tremp

Josep Llarí (republicà independent) 151 vots

Carles Coromines 80 vots


Districte de Viella

Josep M. España (republicà independent) 88 vots

Josep Nard Rodés 9 vots

Districte de Cervera

Jaume Carbonell (independent) 124 vots

Joan Moles (ERC) 86 vots

Emili Riu 75 vots

La repartidora es va fer entre ERC i el Partit Catalanista Republicà. D'entre els independents hi ha dues concessions al caciquisme tradicional: Josep Llarí, un republicà històric i Josep España, aviat d'ERC. L'alcalde de Balaguer, Xavier Rubies era pròxim al PCR. La designació d'en Pere Coromines mai no va quedar clara del tot; hom atribuí a l'interés d'en Macià a fer diputat Coromines, i aquí a Lleida, el President podia influir de manera més decisiva. En Jaume Carbonell, un propietari d'Hostafrancs (Aranyó, a la Segarra), dirigent de l'IACSI i president d'Acció Rural de Cervera i el 1934 un dels patrocinadors de la CEDA a Catalunya; la seva acta va ser impugnada i finalment anul·lada per la Diputació provisional, per la qual cosa va ser proclamat diputat Joan Moles.

Eleccions a Corts Constituents:

Les eleccions a Corts Constituents es van presentar per al conjunt de les forces republicanes lleidatanes com la lògica continuació de les del 12 d'abril. Es tractava en primer lloc, de consolidar el règim republicà. L'assemblea de centres adherits a l'ERC que es va celebrar a Joventut el dia 25 de maig va acordar pactar amb els radicals i amb el Partit Catalanista Republicà per anar al “copo”, sobre la base de quatre llocs per l'esquerra i un per cadascun dels altres dos grups. L'Entesa Republicana es va trencar i el Partit Catalanista Republicà presentaria una candidatura per minories.

La Lliga Regionalista va trobar-se amb dificultats insalvables tant a l'hora de trobar candidats com amb un ambient poc favorable, Van acabant presentant dos candidats desconeguts, Joan Bragós, de Juneda, i Joan Ferran de Cervera i soci de l'IACSI. Aquesta candidatura es va retirar el dia 28 de juny.

La candidatura del Bloc Obrer i Camperol, només amb dos candidats, Joaquim Maurín i Victor Colomé, no representava cap amenaça a les aspiracions republicanes de l'Entesa.

Els del Partit Agrari de Catalunya eren desconeguts, tant el partit com els dos candidats; Ramon Sostre i Maluquer i Miquel Bargués i Morera. Les eleccions es van celebrar el diumenge 28 de juny de 1931 i van donar els següents resultats:

ELECCIONS A CORTS CONSTITUENTS (PERCENTATGE)

Comarques

Participació

Abstenció

Coalició Republicana

PCR

BOC

PAC

LLIGA

En blanc

C

V

V

V

V

V

V

GARRIGUES

76'33

23'67

69'75

91'38

8'82

3'12

-

0'44

1'07

NOGUERA

79'26

23'74

61'40

80'51

13'97

7'82

0'71

1'60

0'30

SEGARRA

59'32

40'68

49'58

81'57

10'54

0'86

11'59

4'79

1'07

SEGRIÀ

72'77

27'23

64'22

88'25

5'22

7'69

0'59

2'28

0'34

URGELL

69'16

30'84

57'90

83'72

14'94

2'82

4'43

1'56

0'56

C, percentatge sobre el cens electoral. V, sobre el nombre de votants.

Els resultats no van representa cap sorpresa. La Coalició Republicana va aconseguir treure tots els diputats: Macià, Coromines, Torres, Bellí, Palacín i Josep Estadella. L'èxit cal atribuir-lo tant al clima d'eufòria republicana, molt més aquí on la candidatura era encapçalada pel President Macià, com a la manca d'una alternativa de dretes. Les Garrigues eren, des dels temps de Solidaritat Catalana, el districte indiscutible de Macià, no és estrany que fos aquí on la coalició obtingués el millor resultat.

Plebiscit de l'Estatut.

El diumenge, 2 d'agost de 1931, el poble de Catalunya va plebiscitar el projecte d'Estatut elaborat per la Diputació provisional si bé en realitat només van poder votar els homes majors de 23 anys, perquè les dones no tenien dret a vot. Tan sols el Bloc Obrer i Camperol va pronunciar-se contra el procés autonòmic; les altres forces polítiques i socials van mobilitzar-se amb entusiasme a favor d'aconseguir una votació massiva del text estatutari.

PLEBISCIT DE L'ESTATUT ( PERCENTATGE)

CIRCUMSCRIPCIONS

PARTICIPACIÓ

ABSTENCIÓ

Vots Afirmatius

Vots Negatius

Blancs i Nuls

C

V

V

V

BARCELONA

64'96

35'04

63'92

98'40

1'25

0'34

BARCELONA (província)

84'41

15'59

84'18

99'71

0'17

0'11

GIRONA

77'78

22'22

77'32

99'41

0'35

0'23

LLEIDA

80'41

19'59

80'20

99'74

0'19

0'05

TARRAGONA

77'52

22'48

77'13

99'49

0'41

0'08

CATALUNYA

75'61

24'39

75'06

99'26

0'54

0'18

C, percentatge sobre el cens electoral. V, percentatge sobre el nombre de votants

Encara havia de passar un any perquè l'Estatut fos definitivament aprovat per les Corts de la República, un any ple de preocupacions i desencís. L'eufòria i l'esperança de l'agost de 1931 es van anar fonent al contacte amb les múltiples dificultats que van anar trobant a la llarg de la seva trajectòria parlamentària.

Eleccions al Parlament de Catalunya: 20/11/1932

La Generalitat, malgrat haver estat aprovat el dret a sufragi de les dones per les Corts de Madrid, es va negar a reconèixer-les com a votants tement que s'inclinarien per la dreta.

Per al primer Parlament de Catalunya, la província de Lleida havia d'elegir catorze diputats, onze per majoria i tres per minoria. Els resultats van consagrar, igual que a la resta de Catalunya, un bipartidisme entre l'Esquerra Republicana i la Lliga. La candidatura del Front Proporcionalista Republicà i Catalanista estava integrat per la Lliga (principalment), Partit Radical, republicans històrics sense filiació, l'agrupació de Lleida de la USC i els amics del senyor Daniel Riu.

ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA

COMARQUES
PARTICIPACIÓ
ABSTENCIÓ
E R C
FRONT PROP.
B O C
P S O E
C
V
C
V
C
V
C
V
GARRIGUES
70'60
29'39
42'99
60'89
21'47
30'41
3'43
4'86
0
0
NOGUERA
69'65
30'34
35'23
50'58
27'50
39'49
5'64
8'11
0
0
SEGARRA
63'70
36'29
30'53
47'93
30'87
48'46
0'47
0'73
0
0
SEGRIÀ
64'95
35'04
34'09
52'48
23'00
35'41
5'54
8'53
1'26
1'95
URGELL
69'29
30'70
31'79
45'88
32'58
47'02
3'01
4'34
0
0
REGIÓ VIII
67'63
32'35
34'92
51'55
27'08
40'15
3'61
5'30
0'25
0'39

C, percentatge sobre el cens electoral.              V, percentatge sobre el nombre de votants.

Les eleccions a Corts de novembre de 1933:

El 1933, acabaria convertint-se en un any crucial en la història de la Segona República: l'agudització de la crisi econòmica, l'encallament de la reforma agrària, l'ensorrament del preu del blat, les tensions derivades de l'aplicació imminent de la reforma escolars van anar restant base social a la coalició governamental entre republicans d'esquerra i socialistes. Paral·lelament a la crisi de l'esquerra en el govern, la dreta va anar articulant unes plataformes per ser una alternativa a l'esquerra republicana. El febrer, la Lliga regionalista va culminar un procés de reorientació centrista i de reorganització interna que es traduiria en la creació de la Lliga Catalana. A finals del mateix més de febrer es va celebrar a Madrid el Congrés fundacional de la CEDA. Quan a la tardor de 1933 el govern Martinez Barrio obtingué el decret de dissolució de les Corts, els papers s'hauran capgirat respecte a 1931. Convocades noves eleccions per al 19 de novembre van acabar per perfilar-se tres candidatures: la d'ERC, la de la Unió de Dretes (Lliga Catalana i carlina) i la del Front d'Obrers i Pagesos (Bloc i PSOE). La candidatura de dretes estava integrada per tres candidats de Lliga Catalana i un tradicionalista. Els candidats del Front Obrer i Pagès eren tres pel Bloc i un pel PSOE.

C , % SOBRE EL CENS ELECTORAL                      V, % SOBRE EL NOMBRE DE VOTANTS

E R C

UNIÓ DE DRETES

FOP

COMARQUES

PARTICIPACIÓ

ABSTENCIÓ

C

V

C

V

V

GARRIGUES

64'34

35'66

33'66

52'00

28'72

44'64

3'36

NOGUERA

61'16

38'84

28'74

47'00

28'43

46'48

6'52

SEGARRA

63'90

36'10

24'41

38'20

38'94

60'94

0'86

SEGRIÀ

63'79

36'21

32'47

50'90

25'09

39'33

9'77

URGELL

63'83

36'17

28'29

44'32

34'35

53'82

1'86

La diferència de vots, en el recompte provincial, va ser mínima; així, mentre la candidatura de dretes obtenia el 47'84 %, la de l'Esquerra obtenia el 47'37 %. Les Garrigues i la Noguera, dues de les comarques on l'Esquerra va obtenir millors resultats l'any 1932, experimentaren un descens important en la participació: 6'26 % en la primera i 8'49 en la segona i paral·lelament la dreta va experimentar un avenç important, d'un 30'41 % l'any 1932 a un 44'64 ara, a les Garrigues i d'un 39'49 a un 46'48 a la Noguera.

ELS AJUNTAMENTS DE 1931.

Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 van revestir un caràcter d’excepcionalitat als nuclis de població importants. Malgrat l’elevat grau de politització d’aquelles eleccions, gairebé la meitat dels ajuntaments lleidatans constituïts aquell abril ho van ser d’acord amb l’article 29 de la Llei. Aquest article preveia que allí on no hi havia sinó una sola candidatura, aquesta seria proclamada sense necessitat d’acudir a les urnes.

AJUNTAMENTS CONSTITUÏTS D'ACORD AMB L'ARTICLE 29,     1931

COMARQUES
Nombre de municipis
Ajuntaments art.29
Regidors proclamats art.29 a la província de Lleida
GARRIGUES
25
14
REPUBLICANS
1.112
NOGUERA
41
20
SOCIALISTES
-
SEGARRA
26
17
MONÀRQUICS
20
SEGRIÀ
42
21
COMUNISTES
1
URGELL
32
16
D'ALTRES
111
REGIÓ VIII
166
88

 

El maig de 1933 el conseller de Governació va decidir substituir els Ajuntaments constituïts d’acord amb l’article 29 de la Llei electoral, per unes Comissions Gestores. El govern Macià va crear amb aquesta decisió un mal precedent: tan pel moment elegit com pel procediment emprat per constituir dites comissions. Aquestes gestores estarien integrades per tres membres: un de nomenat pel partit majoritari en aquell municipi a les darreres eleccions, un altre pel partit situat en segon lloc, i un tercer seria nomenat pel Conseller de Governació. D’aquesta manera, Esquerra Republicana de Catalunya guanyava més de 500 municipis de Catalunya.

RELACIÓ DE MUNICIPIS AFECTATS I POSICIO D'ERC

GARRIGUES
14  municipis
11  va guanyar ERC
NOGUERA
20   municipis
13  va guanyar ERC
SEGARRA
17   municipis
6  va guanyar ERC
SEGRIÀ
21  municipis
16  va guanyar ERC
URGELL
16  municipis
10  va guanyar ERC

 

Les eleccions municipals de gener de 1934. Aprovada pel Parlament de Catalunya una nova Llei Municipal per als ajuntaments catalans, el govern Macià ca decidir de convocar eleccions per tal de renovar els consistoris constituïts l’abril de 1931 i posar així en marxa el nou règim municipal català. La dissolució de les Corts Constituents i la convocatòria d’eleccions generals va obligar a ajornar les municipals fins al gener de 1934. Entre tant, dos fets van donar una nova perspectiva a aquestes eleccions locals: l’espectacular avenç de la dreta en les eleccions de novembre i la mort del president Macià el dia de Nadal de 1933. Dretes i esquerres coincidien en un punt, en la transcendència política d’aquesta nova convocatòria. Si la dreta, dirigida per la Lliga, aconseguia repetir una victòria important, principalment en algunes poblacions, això li permetria plantejar-se l’assalt al Parlament.

ELECCIONS MUNICIPALS, 1934

Garrigues
Noguera
Segarra
Segrià
Urgell
total Lleida
NOMBRE MUNICIPIS
25
41
26
42
32
166
MUNICIPIS COMPTABILITZATS
23
39
17
40
28
147
PARTICIPACIÓ  %
60'42
68'72
62'96
64'05
64'16
64'06
ERC
1
19
32
14
30
25
120
2
9
19
4
22
13
67
3
75
118
30
145
89
457
LLIGA
1
3
20
11
9
12
55
2
1
5
6
3
5
20
3
11
56
34
27
44
172
D'ALTRES ESQUERRA
1
1
11
1
10
4
27
2
-
1
1
6
2
10
3
2
11
5
46
16
80
D'ALTRES DRETA
1
16
14
6
17
15
68
2
11
7
3
6
8
35
3
63
50
16
60
53
242
BOC
1
2
5
-
7
-
15
2
-
1
-
1
-
2
3
-
8
-
9
-
17
D'ALTRES
1
5
13
6
9
2
35
2
2
6
3
2
-
13
3
14
33
19
23
-
89

1) Nombre de candidatures presentades. 2) Nombre de llistes que van resultar més votades. 3) nombre regidors elegits.

 

LA MORAL DE LA DERROTA: ELECCIONS DE FEBRER DE 1936

 Les dretes van sofrir en les eleccions del 16 de febrer de 1936 una dura derrota degut a la conducta social i política a partir de la victòria electoral de 1933 i principalment durant el 1935. La dreta no va entendre que el problema que es plantejava a la societat no era ni polític ni religiós sinó social.

Les esquerres, per la seva banda, van anar reapareixent entre finals de 1935 (Joventut va obrir les portes de nou) i principis de 1936 (El Bloc –ara POUM- la UGT i els Sindicats Únics). Els temes electorals de l’esquerra foren l’amnistia, el restabliment de l’Estatut i la recuperació de les essències republicanes.

La llei electoral abocava irremeiablement a les grans coalicions, i així ho havien experimentat amargament les esquerres (republicans i socialistes) el novembre de 1933. La sola existència d’un pacte d’esquerres, tan com el mateix contingut del pacte, va ser capaç de despertar tota mena d’esperances i temors. Malgrat les diferències existents entre els distints grups de dreta, en cap moment va plantejar-se la possibilitat d’anar desunits a les eleccions i encara més després de l’èxit obtingut en l’última convocatòria. El 28 de gener, als locals del Centre Comarcal de Lleida, va ser presentada la Candidatura d’Unió de Dretes (finalment i com a la resta de Catalunya, s’anomenà Front Català d’Ordre). L'exclusió dels radicals de la candidatura de dretes va ser la causa que el president del Consell Regional del partit, senyor Riu Periquet, acabés presentant la seva candidatura personal. La candidatura era molt semblant a la de 1933; repetirien sort Manuel Florensa i Lluís G. Piñol, de Lliga Catalana, i Casimir de Sangenís, carlí; la quarta plaça seria ocupada ara per Josep Abizanda i Puntas, d’Acció Popular Catalana (CEDA). El Front d’ordre, com calia esperar, va fer una campanya de tons accentuadament tràgics: el caràcter transcendental de la convocatòria, el perill comunista i els fets d’octubre serien els principals temes de discurs dretà.

 La participació va augmentar de manera important respecte a les darreres eleccions generals; va arribar al nivell més alt del període. La participació beneficiava, en termes generals, a les esquerres. A Les Garrigues,  el Front d’Esquerres no arribà a sumar els percentatges obtinguts per ERC i el Front Obrer de 1933, fins i tot la dreta va experimentà un avenç important.

ELECCIONS LEGISLATIVES, 1936

COMARQUES
PARTICIPACIÓ
ABSTENCIÓ
FRONT D'ESQUERRES
FRONT D'ORDRE
RIU PERIQUET
C
V
C
V
V
GARRIGUES
75'66
24'34
40'53
53'58
35'26
46'60
0'31
NOGUERA
71'85
28'15
36'70
51'08
32'14
44'74
3'42
SEGARRA
66'29
33'71
27'75
41'85
37'37
56'38
2'21
SEGRIÀ
76'30
23'70
47'38
62'09
27'90
36'57
1'38
URGELL
75'91
24'09
34'62
45'61
39'84
52'49
0'91
REGIÓ VIII
73'20
26'80
37'39
50'84
34'50
47'35
1'64

C, percentatge sobre el cens electoral.                      v, percentatge sobre el nombre de votants.

El 26 de febrer un decret d’Azaña, que havia tornat al govern el dia 19, permetia la reobertura del Parlament de Catalunya; el dia 29 confirmava Lluís Companys com a President de la Generalitat. L’1 de març, el govern del 6 d’octubre feia entrada triomfal a Barcelona.

CONSPIRACIONS:

Les primeres feines conspiratives a Lleida les van emprendre elements civils, contractats per un enllaç arribat de Madrid, el senyor Manuel Alvarez de Toledo, marquès de Navarres, un dels caps de l’aparell de propaganda de la CEDA. Va contactar amb el cap del seu partit a Lleida, José Abizanda i Puntas. Abizanda va connectar amb el comandant d’Infanteria Luis Josa de Gomar, que havia estat comissari de la Generalitat després del sis d’octubre; aquest es va comprometre a establir contacte amb el regiment número 26. Aquest, i potser d’altres, van establir contacte amb el requetè, a través del seu cap provincial Ramon Bernat, amb la Falange, Francisco Boldú, així com amb el capità Manuel Martínez que era l’ajudant del coronel del Regiment i governador Militar de la Plaça,

 El 17, ja de nit, van arribar a Lleida les primeres noves de la rebel·lió de l’exèrcit a l’Àfrica. L’endemà, de bon matí, dissabte dia 18, escamots armats de la falange, del requetè i de les Joventuts d’Acció Popular van ocupar alguns llocs estratègics de la ciutat, però cap edifici ni servei públic. El diumenge deia 19, l’exèrcit va sortir al carrer i va proclamar l’estat de guerra. Va ocupar l’ajuntament, la Generalitat, Ràdio Lleida, l’estació del ferrocarril, Telèfons i Telègrafs. La Guàrdia Civil va clausurar els centres polítics però no va efectuar cap detenció. Durant tot el diumenge, l’exèrcit es va limitar a mantenir la seva presència al carrer i a controlar els edificis ocupats. Tancats els centres polítics i sindicats aquell diumenge a la tarda, els obres es van anar concentrant als afores de la ciutat, a l’altre costat de riu, als Mangraners i al dipòsit de classificació de màquines; Un comitè de vaga que reunia representants de CNT, UGT i ULS va proclamar la vaga general per endemà. Aquell vespre, les noticies que la sort era adversa als revoltats a Barcelona va començar a fer donar un tomb a la situació. La rendició del general Goded, cap de la revolta a Barcelona, va acabar de preparar l’enfonsada rebel. L’aparell militar distribuït per la ciutat es va fondre ràpidament. Només un grup de joves, falangistes i del requetè, van intentar resistir des del terrat de la Casa Cros.

Hi ha una diferència substancial entre com es desenvolupen els fets a Lleida capital, on la guarnició és el centre d’atenció, i la resta de la comarca on no hi havia cap caserna militar. Els pobles estan pendents de la radio, amb algunes excepcions com l’Espluga Calba on existia un grup força nombrós de Falange. Si bé el procés no seria igual a tots els pobles, la substitució dels ajuntaments de dretes pels comitès del Front Popular o Antifeixistes, inclòs els mateixos ajuntaments governats per les esquerres van deixar pas als comitès. Les primeres mesures que van prendre els comitès va ésser tancar les esglésies, convents i escoles religioses. El dia 20 van començar els incendis d’esglésies (Alguaire i Almenar) i també les primeres detencions i assassinats de sacerdots i d’altres persones significades de dreta.. El país va encetar, aquell juliol de 1936, una nova etapa de guerra i revolució

Tornar